Silenci. La Calderona i Porta Coeli.

La idea de moure cap a la Calderona ja la tenia entre cella i cella en eixir de la llibreria excursionista del carrer del Mar de València (Regolf). A les meues mans, un mapa cartogràfic detallat de la serra, bastant recent, en el qual dibuixí una ruta des de Serra fins al Rebalsadors pel mirador del Carasol de l'Ermità. En poc temps fiu cim i, seguint la pista que hi comença, arribí fins al mirador dels Rebalsadors, des d'on es pot contemplar l'Horta, el Camp de Túria, les muntanyes de l'interior i part de les comarques centrals fins Aitana i Montgó. L'aventura, però, començava a partir del mirador, punt des d'on havia decidit aventurar-me per un sender poc definit -segons el mapa- fins a la cartoixa de Porta Coeli. 

El sender començà per la poca definició -sent fidel al mapa-, continuà amb la indefinició i acabà sent inexistent: allà estava jo, al vessant sud del Rebalsadors, rodejat d'esbarzers, argelagues i pedres soltes en forts pendents -com m'hi he vist en moltes altres ocasions!-. En viu obligat a avançar per on la muntanya em permeté, esquivant pendents abruptes i punxes assassines.

I vés per on que vaig acabar al lloc senyalitzat al mapa com la Pobleta, un grapat de cases amb una capella on el temps semblava haver-se detingut. Un jardí molt ben cuidat, unes cases amb cert aire decadent, solitàries, malgrat que les taules i cadires col·locades en terrasses i porxades donaven la sensació que els seus habitants apareixerien enmig del silenci que es podia tallar amb un ganivet.

I de sobte, el camí m'abocà al davant d'un retaule ceràmic amb la imatge de Sant Bru demanant allò que ho envaïa tot: el silenci. Si més no, una atmosfera inquietant. Eixint del lloc cap a la pista forestal de Porta Coeli, del mur d'una edificació en ruïnes eixia la remor d'un salt d'aigua, bellíssim: la llum hi refractava creant, entre els xorrolls d'aigua, l'arc de Sant Martí.

Haguí d'eixir de la Pobleta com un delinqüent: l'accés des de la pista resta tancat amb fil ferros i punxes. Més tard llegí que allà havia viscut el president Azaña durant el temps que el Govern de la Segona República va estar a València i que allí fou on escrigué part de les seues memòries. Quedí ben content, doncs, el tràngol que havia passat al sender "poc definit".

Seguí, ben satisfet per la troballla, pista avall i, pocs minuts després de travessar l'aqüeducte gòtic de la cartoixa, m'estava assegut davant del recinte monàstic. Em sorprèn que aquests murs encara allotgen una comunitat de cartoixos que articulen la seua vida al voltant de l'experiència del silenci. Al mateix temps, em tempta: el silenci és allò situat a les antípodes de la vida de cada dia a una escola. Malgrat que estic convençut que podria suportar la reclusió i la vida sota l'ordre de St. Bru, també ho estic que aquesta fugida del món no és la solució per a cap dels seus problemes.

Escarmentat, fiu la tornada seguint una variant del GR-10 que començava uns quilòmetres pista amunt. Silenci, vent, paisatge, natura, satisfacció. en arribar a Serra encara tinguí temps de rodar per la vall del Sant Esperit de Gilet. Als peus de la primera muntanya que tinc memòria d'haver ascendit -durant una excursió amb l'escola quan tenia nou anys-, hi ha un monestir franciscà. Recorde haver arribat a la creu que corona aqueixa muntanya i les vistes sobre el monestir que tenia al davant. 

Feia vint-i-quatre anys que havia estat en aquell lloc. Gairebé un quart de segle... Uf! Tempus fugit! Memento mori!

Vistes a la serra d'Espadà des de la senda

Bony dels Rebalsadors

El Camp de Túria

Al cim

Porta Coeli des del mirador

A la Pobleta

Alzina de la Pobleta

Aqüeducte gòtic de la Cartoixa de Porta Coeli

Cartoixa amb el Rebalsadors al fons

Restes dels incendis que assolaren la serra als anys 80 i 90.

Serra

Monestir del Sant Esperit

Cementeri dels monjos franciscans de Sant Esperit

Primer cim assolit a la infantesa: records!