Tradició: sobre el Nadal a propòsit d'una posta de sol.

Posta de sol. La d'un dia com hui [24/XII/2015], bellíssima pels colors i els matisos que l'atmosfera li dóna a la llum. El sol porta tres dies, des del solstici, fent el mateix recorregut i, per fi, demà el variarà una mica per començar a pujar més amunt a migdia: el miracle del Nadal, la màgia del número tres. Per Nadal, un pas de pardal.

El Nadal, i tot el conjunt de rituals, cançons i costums que el configuren és en sí una de les tradicions que encara ens vinclen a la natura i els seus ritmes. El sol que ara comença a pujar amunt és el que farà possible la collita i l'estiu: d'alguna manera, malgrat que visquem amb la mirada fixa en les pantalles, se'ns recorda que, ens agrade o no, vivim sotmesos a la Natura, i que és ella qui té l'última paraula: ella ens dóna la vida, igual que algun dia ens darà mort -com a persones, com a espècie-. I en un solstici com el d'enguany, acompanyat de sequeres i incendis en alguns indrets, tornados i grans inundacions en altres, i de temperatures atípiques a tot arreu, aquest missatge que ens dóna Gaia hauria d'estar més a l'ordre del dia que mai. (Hauria... però no ho està.)

Recordava algú a la televisió fa unes nits que el mot tradició venia del llatí "tradere", que vol dir entregar. La tradició és, doncs, allò que la generació precedent ens ha entregat i que a nosaltres ens pertoca llegar a la generació següent: un cúmul de trets culturals i definitoris, costums, idees i punts de vista que no romanen mai inalterables, sinó que, contràriament, són modificats per cada generació. Cadascuna ha deixat i deixa la seua petjada tot enriquint aquesta donació.

Hui, però, aquesta entrega que les generacions precedents ens ha ofert amb el seu treball, enriquit durant segles, és només un producte més del "mercat". En tots els camps de l'existència és, fins i tot, menystingut i menyspreat, i cedeix el seu lloc a la novetat contínua, que es pren per bona de forma automàtica pel mateix fet de ser nova. És un món en què totes les opcions, més que ser respectades -que ho han de ser-, tenen el mateix valor, vinguen d'on vinguen i porten on porten. I és en açò darrer amb allò que no estic gens d'acord.

Si em seguiu a aquest bloc, se n'haureu adonat com de crític sóc amb la "innovació" pedagògica. Però el fenomen que descric, que ens fa palès que la cadena de la tradició s'ha trencat, esdevé a tots els camps. Tronant al Nadal, hi ha qui deixa de cantar nadales "tradicionals" perquè parlen de Maria, de l'àngel, de l'Infant i dels pastors. ¿És que hem de pensar que cantant "baixeu pastors d'aquestes muntanyetes" quedem sotmesos al dogma catòlic i als guardians de la seua ortodòxia? ¿Tornem al pensament màgic i determinista presocràtic en llegir les invocacions a la musa dels poemes homèrics? ¿Ens converteix a l'Islam el fet de deixar-nos admirar per la bellesa de l'Alhambra o de la Mesquita de Còrdova? Per a mi, menysprear les tradicions del Nadal per "cristianes" és un símptoma del desconeixement profund de la nostra pròpia tradició i la nostra pròpia cultura.

Segles després d'haver-se carregat a martellades els relleus escultòrics de les mètopes del Partenó, els humanistes van adonar-se que sense Atenes la cultura i la tradició occidental coixejava. Atenes, Roma i Jerusalem: és el llegat d'aquesta darrera que alguns, hui per hui, s'entossudeixen en tractar a martellades amb el segle XXI com a pretext -per exemple, oblidant les nadales o pretenent que siguen desterrades de la vida pública-. La globalització pot enriquir, i molt, aquesta nostra tradició occidental, però enriquir no és sinònim de deixar de banda o tractar-la com un producte més: la tradició ens defineix i és des d'allà que hem après a mirar i interpretar el món que ens rodeja.

Contemplant la posta de sol a la marjal estic segur, però, que en passar aquesta onada d'incultura cada vegada més generalitzada, de modes i de paradigmes exòtics i presumptament nous i alliberadors, les aigües tornaran al riu i podrem tornar al diàleg secular entre el present i els qui ens han precedit, entre nosaltres i la resta de cosmovisions que hi ha al nostre món i que tenim a l'abast ara més que mai.

Almenys eixa és la meua esperança.

Marjal d'Algemesí, un dels meus llocs preferits

Serra de Corbera al fons.

Creu dels Sants de la Pedra