aNDRòMiNa: Ciutat dels vius, ciutat dels morts

16 de gener del 2016

Ciutat dels vius, ciutat dels morts

Sens cap mena de dubte, un dels llocs més interessants d'Alcoi és el seu cementeri. En efecte, Alcoi és com una Barcelona xicoteta: una ciutat que ha experimentat una revolució industrial a mida, on els nous burgesos rics no només van voler ostentar els seus diners en vida (és tot un tòpic alcoià el tan conegut "això ho pague jo!"), sinó que tam´be ho van voler fer una vegada ja a l'altre barri. El cementeri està, així, ple de sumptuosos panteons entre els quals torbem autèntiques joies artístiques.

Tinc la sort que un grup visitava amb un guia el recinte al mateix temps que ho faig jo. De tant en tant pare l'orella. Ara parlen sobre una tomba esquifida -un empresari arruïnat-; ara, sobre aquella tomba fastuosa d'aquell empresari que va arribar a construir el millor edifici modernista d'Alacant al costat mateix de l'hotel que, pels dubtes respecte a la seua solvència, va negar-li habitació... Però el detall més interessant que deixa entreveure amb més claredat la mentalitat de l'Alcoi industrial és, de bon tros, la sepultura dedicada a la caritat, situada a mà dreta a pocs metres de l'entrada: un àngel dóna caritat a uns pobres que són representats als seus peus. Caritat: diners. Segons el guia, la tomba és possiblement l'única a Europa on un àngel dóna doners a un pobre mortal: en altres indrets i èpoques tenien una visió més idealitzada de les realitats suprahumanes!

Tornant a Alcoi, l'avinguda del País Valencià fa honor al passat industrial i pròsper de la ciutat, i li dóna l'aparença d'una gran urbs. Aprofite per passejar-m'hi i visitar també el Círcul d'empresaris, veure els edificis modernistes escampats pel casc antic o les restes del seu antic barri medieval. En el que era la seu de l'antiga casa de la vila hi ha el museu arqueològic, que guarda alguns objectes molt interessants. Entre ells, una representació en terrissa d'una deessa mare ibèrica.

Però anem al meu objectiu de l'excursió: la Font Roja i el Menejador (1.357 m). Vistes a totes les muntanyes alacantines i a la Foia de Castalla. En el paratge, encara tinc la sort de contemplar les restes d'una tardor que pareix no voler cedir el pas a l'hivern: quina calor que hi fot! El món s'acaba i nosaltres tan contents... Què li farem!?