aNDRòMiNa: A Formentera, corre!!!

Primera imatge de Formentera des de Dalt Vila, a Eivissa

La llum, eixa llum tan diferent que es percep, ja ens diu, mentre dura la travessia des de l'aeroport d'Eivissa fins al port, que estem endinsant-nos en un altre món, en un altre ritme. L'horror de la part nova de Vila esdevé de sobte un brot de bellesa en aparèixer el perfil de les muralles, els baluards, les cases blanques i la catedral de la zona antiga. I tot això impregnat de mar. És obligat un passeig pels carrerons de Dalt Vila abans d'agafar la barca a Formentera. El pas a l'illa acaba de confirmar que, efectivament, el temps té allà un transcórrer diferent, i més si, després d'un aperitiu fallit, ens hem decidit a fer cap al cap de Barbaria per contemplar la imminent posta de sol.

Per què aquest canvi sobtat de ritme? El món sembla detenir-se davant d'una posta de sol, però també davant del mar, a la platja, badant i deixant que la ment s'evadisca, que s'engegue la màquina dels somnis. És difícil de saber-ho, però és possible que la moda d'anar a omplir les platges fins a vessar siga un símptoma de la necessitat que tenim d'alentir el nostre ritme vital, d'aturar el temps: quina millor manera d'aconseguir-ho que mirar la mar de front sense tenir res més a fer? Perquè crec que la clau està en això: a Formentera tenim poca cosa més que la quotidianitat, les converses amb els amics i la mar. No cal córrer per fer res, ni per arribar enlloc. A Barcelona, sempre busquem que ens done temps a tot allò que volem fer, fer, fer, fer, començant per dormir mitja hora més. Com que tenim més coses a l'abast -sumades a l'imperatiu de la societat del "fer"-, les volem fer totes, i ens veiem obligats a accelerar el temps, a accelerar el ritme amb què bateguem junt amb la ciutat. Deixem, doncs, que la ciutat ens engolisca en el seu remolí trepidant... En canvi, a l'illa només hi ha el mar i el sol, i el mar ens convida a parar i contemplar-lo.

Está recobrada.

¿Qué? La eternidad.

Es el mar que se ha ido con el sol.

Rimbaud

Justament entre les lectures que tinc entre mans, el tema del temps i la seua concepció ha estat present de manera casual (potser no tant, perquè una lectura m'ha dut a una altra). El temps és un enigma en sí mateix que genera, al seu torn, nous enigmes: ens interroguem sobre el seu principi i ens assalta el vertigen en interrogar-nos sobre la seua fi. Una fi que normalment associem a la nostra mort.

Por otra parte, ¡por cuánto tiempo no he sido, y por cuánto tiempo no seré! Ocupo un espacio bien pequeño en el abismo de los años. Este pequeño intersticio no consigue distinguirme de la nada a la que tendré que ir. (...) La vida se apaga sola, como una bujía que ha consumido su materia.

La isla del día de antes. Umberto Eco.

Però la fi del temps té altres dimensions que escapen de la nostra escala, que són inabastables per al nostre pensament limitat a allò concret, a allò viscut. Però Steiner dóna en un clau molt important:

¿A qué distancia tiene que estar una fecha para que empecemos a preocuparnos? La desintegración del sistema solar, el problema de la desintegración de nuestra galaxia: ¿En qué punto la imaginación humana tendría de súbito esa percepción supremamente terrorífica de que el tiempo futuro choca contra un muro, de que hay una realidad a la que el tiempo futuro de nuestro verbo "ser" no puede aplicarse, en la que no tendrá ningún significado? ¿Cuándo esos muros de la entropía, del enfiramiento del universo, como se le llama, presionarán sobre nuestra sensación de una posibilidad eterna de vida?

¿Tiene futuro la verdad? George Steiner

Som incapaços de concebre aquest lapse de temps que ens separa de la destrucció futura, però aquest temps, a l'escala de l'Univers mateix, és una cosa consumada: per a l'Univers, uns segons tenen la mateixa durada que un grapat de milions d'anys. Si comparem el temps esdevingut des del Big Bang amb un any, sabem que l'ésser humà apareix sobre la terra durant els darrers segons de l'any: la destrucció dels mars i del planeta sencer per un sol esgotat està prevista per a l'abril de l'any següent. El propi Univers, que segons les darreres teories científiques també està abocat a una fi, no s'escapa a aquesta lògica de la destrucció.

I després? El no-res? El no-res és, al capdavall, l'absència de temps: però estem segurs que haurà acabat el temps? Preguntar-se per la transcendència de la nostra existència passa per ser conscient que com a persones tenim una fi, la mort, però també com a societat, com a espècie, com a sers que habitem un Univers que també és finit. Tot allò que hem aportat i tot allò que som i ens preocupa es diluirà en el no res: sentiments, obres literàries, l'art, la natura, la consciència... La consciència?

A l'entrevista a Jean-Claude Carrière que llegisc a El fin de los tiempos, aquest fa una observació molt important: tal volta serà la fi del nostre món, però això no implica pas que siga la fi del món. Stephen Jay Gould, al mateix llibre, fa notar que la ciència no pot extreure conclusions universals a un fet constatat que, pel que sabem, només (¿?) s'ha donat al nostre planeta: que la vida va començar a existir sobre la Terra quan va tenir possibilitat de fer-ho. Així, s'apunta la possibilitat que la vida no siga una qüestió d'atzar , sinó que siga una tendència, una pulsió del propi Univers, que conspira per fer-la possible i per fer possible amb ella la consciència. O hauríem de considerar la nostra consciència com un privilegi? La qüestió escapa al nostre enteniment i la nostra capacitat mental, però... Existiria l'Univers si absolutament cap criatura en fos conscient? És l'Univers conscient d'ell mateix o ho és a través de nosaltres? Sense ningú que el pensara, que el mirara i que en fos conscient, no quedaria tot ell reduït a un cúmul de possibilitats infinites sense que es concretaren en res? Això és el que passa, a nivell subatòmic, sense cap observador... Un nivell que, curiosament, escapa al domini del temps: els electrons, els neutrons i els protons no envelleixen!

Y entre muchas certidumbres cuya ausencia lamentamos, una sola está presente, y es que todas las cosas se nos aparecen como se nos aparecen, y no es posible que no sea absolutamente verdadero que se nos aparecen precisamente así. Viendo y estando seguro de ver, Roberto tenía la única seguridad sobre la cual los sentidos y la razón podían contar, esto es, la cereza de que él veía algo: y ese algo era la única forma de ser de la que podía hablar, no siendo el ser sino el gran teatro de lo visible dispuesto en la cuenca del Espacio.

La isla del día de antes. Umberto Eco.

En efecte, en un altre moment de la novel·la Eco ens diu que Dios nos ha hecho incapaces de pensar el infinito, y por tanto, acontentaos humanas gentes con el quía. Donada la incapacitat manifesta que tenim per concebre com és de vell el temps, tal com fa notar Carrière, deixem les respostes per a demà i acontentem-nos per assaborir cadascuna de les coses que fem en el nostre ara i ací, amb el ritme que ens és més proper: el del dia i la nit, possiblement el ritme més decisiu amb el que batega la nostra quotidianitat.

I és el que he fet a Formentera: allí la màgia d'una posta de sol donava pas al cant dels galls que n'anunciaven l'eixida imminent: espectacles de bellesa inigualable! Contemplant el mar, la ment donava pas als somnis... Qui sap on van els somnis i les nostres aspiracions? Seran engolides a la fi del temps? No podria ser que l'Univers existira perquè algú el va somiar alguna vegada?

Els somnis són la millor arma que tenim contra el temps, al qual guanyem instant per instant malgrat que sabem que, finalment, ens vencerà. I si una cosa he cregut aprendre a Formentera, la lentitud és justament l'eina que tenim per aprofitar el temps que se'ns ha donat: quant més espaiet fem les coses, més gaudim del nostre temps i més coses, en contrapartida, ens són possibilitades de fer.

Per cert... He anat novament a Formentera amb el pretext de la mitja marató. I he millorat el temps... en uns minuts! Per què córrer, paradoxalment, em sembla també una manera de parar el temps? Algú em podria respondre a aquest contrasentit?

Roberto había aprendido a ver el universo mundo como una insegura urdimbre de enigmas, detrás de la cual no había ya un Autor; o, si lo había, parecía perdido en rehacerse a sí mismo desde demasiadas perspectivas.

La isla del día de antes. Umberto Eco.

VESPRADA DEL DIVENDRES: VILA I TRAVESSA A FORMENTERA.