Progressar sense camí? Anàlisi de la pedagogia progre-reaccionària.

Un dels fets definitoris de la nostra realitat és, certament, l'absència de perspectives. Qualsevol perspectiva que agafem pot esdevenir il·lusòria, perquè no tot transcorre pels llocs per on havia transcorregut durant els darrers decennis. Acceptem la deriva que pren el món actual i ens veiem abocats a sumar-nos-hi: donem per descomptat que no tenim alternativa i com a societat estem molt lluny de plantejar-nos si anem en la direcció correcta. De quina deriva parlem? Doncs podem veure-la resumida en tres aspectes: la precarietat, la desigualtat i la desaparició de les seguretats i dels valors compartits, als quals hem de sumar les consegüents contrapartides del consumisme, el guany fàcil i l'exigència de gaudi individual... i de felicitat, que ens venen arreu! Són moltes les conseqüències que aquests aspectes tenen en tots els àmbits de la vida: l'educació, el món laboral, el món de les relacions... i moltes les seues causes, si bé la majoria podem trobar-les en els dictats d'uns poders econòmics que han deixat de ser controlats per la "polis" o comunitat política.  Així doncs, sense perspectiva, qualsevol trajectòria possible esdevé també il·lusòria... Quantes persones hi ha que havent decidit ser arquitectes, historiadors, advocats o biòlegs han acabat de cambrers o en l'exili? Quantes parelles volen tenir fills i no poden per la situació laboral en què viuen? Qui es veu en condicions de planificar a llarg termini la seua existència?

Aquesta manca de perspectives ve paral·lela (no sabem què és l'ou i què la gallina) a la promesa de llibertat, però una llibertat sense horitzó clar o possible. En aquest context, la comunitat, la "polis", es dissol  a favor de l'individualisme: si no hi ha cap institució que puga acomplir les seues promeses, la funció de les institucions cau en entredit. Si l'individu no ha d'obtenir cap contrapartida, qualsevol realitat que siga percebuda com un atemptat o un abús contra la llibertat individual acaba anant contra el vent imperant i cal ser abolida, si més no, difuminada. Els límits que s'havien posat a l'individu tenien fins fa uns anys una contrapartida que tothom anhelava: una consecució de benestar, una millora de la vida col·lectiva. Ara, però, en desaparèixer aquesta perspectiva, lluny de buscar els perquès d'aquesta desaparició, l'individu es replega sobre ell mateix de manera narcisista: no vol sentir parlar de responsabilitat, sinó de gaudi, a ser possible perpetu. I això és justament el que evita que puguem posar límits, al seu torn, als poders econòmics que ja hem esmentat i que s'han encarregat de desestabilitzar aquesta relació entre el "jo" i la "col·lectivitat".

Posaré un exemple que clarificarà en gran mesura el que pretenc explicar. Tothom coneix aquesta vinyeta sobre la relació entre l'escola (institució que fins ara havia estat mediadora entre l'individu i societat) i les famílies: els pares ja no demanen als infants que donen explicacions davant d'un mal resultat, sinó que s'adrecen als docents demanant-los aquestes explicacions tot culpant-los-en. L'infant queda orfe, doncs, de tota responsabilitat. Però aquesta vinyeta es queda curta: els nous models pedagògics pugnen per una escola sense qualificacions! Fora notes! No volen dir res! Tot allò que faça l'infant cal donar-ho per bo: s'evita tenir res davant del qual rendir comptes. Està de moda dir que les notes no valen per a res". A més a més, se'ns diu que creen "ansietat", que comparen uns alumnes amb altres i que són classistes.  Justament hui venia a El País una observació davant de la revàlida -amb caràcter diagnòstic- de la primària: s'havia hagut de "tranquil·litzar" les famílies!

En conseqüència, es tendeix a concebre l'infant com un ser pur que sempre està interessat en créixer i "aprendre" i que ho farà, de manera espontània i natural, en la direcció correcta sense que l'hàgem de coaccionar. Així, i en contraposició, quan sentim parlar del que hauria de ser l'escola escoltem sovint parlar de motivació i, sobretot, de diversió i de joc. En el curs sobre avaluació que faig a l'escola on treballe, en el darrer vídeo que van fer empassar-nos les paraules "diversió", "divertit", "riure" apareixien de manera que eclipsaven qualsevol altra consideració sobre com hauria de ser una classe. Gaudi, molt; responsabilitat, poca; atenció, esforç, postergació de les pulsions o desitjos individuals davant de les exigències dels docents, ni parlar-ne!

En aquest context, el pacte social que havia estat l'estructura del món de relacions dels nostres avis i dels nostres pares queda reduït a mera aparença. Els polítics, que per a Plató i Aristòtil suposaven la cúspide social que renunciava al bé individual per buscar el bé de la "polis", només busquen que saquejar les institucions i els recursos públics per afavorir els seus interessos privats; els estudiants no s'esforcen, qualsevol cosa que facen ha de passar per vàlida i, en cas contrari, la culpa sempre recau sobre els docents; els mestres ja no poden exercir la seua autoritat: parlar d'autoritat a l'aula crea urticària i s'associa immediatament a l'autoritarisme i l'abús. El més greu de tot és que la dinàmica afecta ja la mateixa institució familiar, eix primordial de la socialització de tot infant: els pares han desistit de ser pares. S'han convertit en uns adolescents perpetus, han abandonat per incòmoda la seua funció socialitzadora i testimonial i s'han convertit en col·legues dels seus fills, i els sobreprotegeixen o eviten que rendisquen comptes de les seues accions -cosa en la qual podem entreveure cert càrrec de consciència-, evitant que cresquen i puguen esdevindre individus actius socialment que treballen pel bé de la "polis" en lloc de cultivar el seu narcisisme. Els infants i els adolescents resten abandonats a la seua sort, s'ha evaporat qualsevol testimoni de sentit i les veus de sirena -consumisme, evasió, drogues, sectes, pseudo-ciències- es fan escoltar de manera inevitable.

Eterna joventut, narcisisme, gaudi, felicitat... que suposen la desaparició de qualsevol responsabilitat i compromís individual vers els altres. Els infants, però, no han deixat de necessitar la mirada de l'adult i dels límits que hauria de marcar una "llei", entesa com el conjunt de normes compartides que haurien de possibilitar la superació de les pulsions individuals per obrir-se a l'altre i treballar pel bé de la societat més enllà dels interessos i capricis individuals. Però contràriament, les famílies comencen a estructurar-se al voltant dels capricis dels infants, que tendeixen a satisfer en tot moment. Tots hem pogut viure que això és una font de conflictes que no entenem ben bé, però al mateix temps, tothom té por del trauma i de la infelicitat, i sembla que tots tinguem l'obligació de ser feliços i que això només es puga aconseguir plegant-nos sobre nosaltres mateixos i els nostres capricis.  Per tant, els infants manquen d'un horitzó que els òbriga les perspectives necessàries per sortir d'ells mateixos i començar a construir l'equilibri necessari entre la individualitat i les necessitats de la col·lectivitat. 

No és d'estranyar que les institucions, encarregades de mitjançar per aconseguir aquest equilibri, hagen entrat en entredit, quan no en un col·lapse evident. És el cas de l'escola. L'escola no pot "exigir", no pot "avorrir", no ha de "quantificar", i fins i tot se'ns diu que un docent no ha d'ensenyar, que ja no és transmissor de res, sinó que ha de deixar que l'infant aprenga, tot convertint-se en una guia el més difuminada possible. Comença a no veure's la necessitat que l'infant aprehenga i traduïsca el llegat col·lectiu, ni la cultura comuna: només ha d'aprendre a aprendre -sense aprendre-. Perquè, tal com se'ns diu, l'escola ha d'estar "en sintonia" amb la vida de l'infant, ha de fer que aquest siga competent per adaptar-se "a les demandes de la societat" -hauríem de llegir mercat, que ens exigeix ser flexibles i renunciar a les nostres metes, tant individuals com col·lectives, en pro de les seues-, i s'oblida que justament la institució escolar pot i ha de servir també per superar el món quotidià i immediat per tal d'anar-hi més enllà, i que no només és útil allò que ens permetrà adaptar-nos a una determinada feina-en-canvi-constant, sinó justament allò que ens permetrà plantejar-nos la validesa dels valors reals pels quals ens regim.

Dins d'aquesta lògica mercantilista i utilitarista, el coneixement queda reduït a mera informació que, com afirmava la Neus Sanmartí, pot restar en el "disc extern" d'Internet. Però no ens adonem que els infants tenen accès a quantitats ingents d'informació, i que els aboquem a accedir-hi sense cap tipus de mediació cultural: tot cal tenir-ho a l'abast sense cap "trauma" o esforç, sembla ser que la capacitat de selecció i crítica d'una informació puga crear-se de manera espontània o partint de la discussió entre iguals -les jerarquies han quedat abolides-. Tot ha de passar a través del joc, de "l'experiència" i ha de defugir l'imperatiu de l'esforç: en resum, ha de ser divertit i basat en l'experiència, mai en la transmissió.

Una de les conseqüències d'això és que qualsevol vincle amb la col·lectivitat tendeix a desaparèixer, perquè desapareix la capacitat de pensar més enllà de les necessitats immediates (amb quines eines?) i el nen ha d'avançar enmig d'una dispersió lúdica consentida al dictat dels seus impulsos -anomenats interessos de l'infant-, sense cap tipus de coacció, exigència o coartada. La col·lectivitat o pol·lis no poden exigir-li res, perquè la manca de perspectives tampoc l'autoritzen a fer-ho. Fins i tot apareixen per tot arreu imatges pedagògiques que fan referència a la natura en detriment de la cultura: se'ns parla de l'espontaneïtat de l'infant, que així com aprèn "sol" a caminar -cosa molt discutible, ja que sempre hi ha qui li dóna la mà-, aprèn igualment i suposada a llegir, a raonar o a ser crític. "L'infant creix com un arbre, no cal estirar-lo: si ho fem, l'arranquem de soca-rel", diuen les escoles progressistes. Oblidem així les antigues metàfores agràries per explicar el desenvolupament infantil: ja no cal llaurar, ni empeltar, ni podar, ni birbar ni apuntalar, no siga cosa que en fer-ho el nen puga sentir-se envaït en la seua llibertat, es frustre i se senta infeliç.

Aquest model pedagògic, al meu parer, és un clar reflex del model social que imposa el neoliberalisme i el lliure mercat. Hi està plenament en sintonia. Per entendre-ho, podem substituir l'Estat -que segons el dogma neoliberal ha de veure's reduït a la mínima expressió- per mestre/escola i el ciutadà per l'alumne. L'alumne, com l'individu en la societat, ha de fer allò que desitge sense vincles, deutes ni cap mena "d'impost" o norma reguladora. És el mercat -les interaccions entre iguals- el que el faran autocorregir-se en cas necessari. Caldria parar-nos ací per veure la relació que té aquesta llibertat amb la igualtat (partim tothom del mateix punt de partida?) o la justícia. Una discussió que en duria a caure que justament s'aboleix la funció de compensar les desigualtats, perquè la dinàmica social i econòmica tendeix a fer del món una realitat més desigual. I què diem de la justícia? Potser és la que més ens falta en el món actual: hem oblidat, com hem esmentat abans, que tot infant necessita una llei, uns límits, que li facen fixar la mirada en l'altre més enllà d'ell mateix. I això implica molt més que el treball en grup. Trobem a faltar arreu una ètica que no regisca només les accions individuals concretes o les relacions dins d'una empresa o àmbit, sinó la deriva que hem pres com a societat.

En totes aquestes tendències pedagògiques trobem, doncs, contrasentits per totes bandes: el que més em crida l'atenció és justament el que té a veure amb el propi "sentit". Els pedagogs parlen que l'infant ha de tenir clar a tothora "el sentit" d'allò que fa i allò que aprèn, però justament li hem privat del sentit últim d'allò que fa, entès aquest darrer no com la finalitat o contextualització d'una activitat escolar concreta, sinó com l'horitzó al qual tot hauria d'encaminar-se. Així, totes les accions i exigències dels adults i de les institucions fins ara havien començat a cobrar sentit en la mida que s'anava percebent aquest horitzó col·lectiu, i no abans. Però eliminat aquest en pro exclusivament del benestar individual, només cal trobar sentit a allò concret i immediat.

Aquest panorama es produeix per un fet evident: la tradició ens ha deixat orfes de grans idees. Estem en un moment de transició, de crisi de models, de ruïna ecològica, social i política. Sabem que el capitalisme i l'economia de lliure mercat ens estan duent a l'abisme ecològic i social, però... On queden les promeses del cristianisme, del comunisme, del capitalisme regulat, de la socialdemocràcia? Al mateix temps, podem donar per vàlid el model actual amb les conseqüències d'aquest que ens colpegen la consciència diàriament -guerres, refugiats, terrorisme, destrucció del medi, desvertebració social, pèrdua d'horitzons-? No sabem cap on tirar i ens aferrem a la felicitat fàcil -i il·lusòria- lligada als objectes, al sexe, al tenir la possibilitat de comprar-ho tot a baix preu i de gaudir d'una llibertat que és, en realitat, il·lusòria. Però és justament en aquest moment que, morta la tradició, ens hem de convertir en els seus hereus. Els hereus no renuncien mai a l'herència, sinó que la recreen. Corregir els errors del passat no és el mateix que concebre el passat i la tradició com un error. El ser humà del s.XX no és tan diferent del del s.XXI, per molt que ens ho vulguen fer creure: tenim els mateixos anhels, les mateixes necessitats i els mateixos interrogants, per molt que els tapem amb hedonisme i narcisisme. Com diu Alberto Royo, ens toca per això defendre la base tradicional de l'ensenyament, que no vol dir el mateix que defendre l'ensenyament tradicional.

I és que en l'ensenyament hauríem de mantenir-nos ferms i avançar sobre segur, sense portar-nos per tots aquests vents de sirena que estan utilitzant la tempesta en què vivim immersos per fer-se escoltar. Com deia Sigman, l'escola hauria de ser el tronc que ho apuntala tot, i per tant, hauria de ser un àmbit conservador que avançara amb peus de plom: no podem amollar amarres sense saber si el vaixell flotarà! És una irresponsabilitat molt gran vers les noves generacions.

Sabem que hi ha molts aspectes de l'escola que cal millorar, però això no vol dir que ens hàgem de definir contra l'escola que hem conegut, sinó que hem d'avançar des d'aquesta. Qui no ho fa així està deixant que entren per la finestra una sèrie de vents que estavellaran el vaixell contra les roques, que són justament els que ens estan portant a estavellar-nos-hi com a societat.

Per evitar-ho, i abans de transformar l'escola al primer toc de xiulet, ens cal molta feina prèvia a nivell social i cultural. Què som, qui som i cap a on volem anar? Quina ha de ser la relació de l'individu amb la col·lectivitat en què viu (la "polis")? Quin és el paper de tot el llegat dels que ens han precedit? Podem deixar-lo en el "disc extern", com afirma cofoia la Neus Sanmartí? Com volem canviar l'escola sense tenir-ho clar!? Al meu parer s'està fent en molts llocs, i justament el que es fa és donar la victòria als grans poders econòmics que han malmès el pacte social en benefici propi, ja que donem per descomptat que el model d'individu, de mercat laboral i de relacions socials que ens imposen és el vàlid, i cap a ell ens encaminem. Com que el discurs va disfressat de benestar i felicitat de l'infant, ens l'empassem sense pensar-hi. Però, és realment vàlid? L'hauríem de donar per bo?

D'altra banda, pensem que vivim uns debats nous, però ja s'ha discutit en aquests termes prèviament al llarg de la història. Debats similars al valor de la memòria davant del recurs d'Internet ja es van donar quan s'inventà la impremta. Ni Maquiavel ni Rousseau s'han inventat ara, ni tampoc aqueixa escola que anomenen "del segle XXI". Caldria rescatar el Diàleg precedent i continuar-lo tenint present els motius dels fracassos i no les modes, les conseqüències de les decisions que prenem i la seua coherència amb els objectius que ens plantegem com a societat. Tot això sense excentricitats i mirant pel bé comú, i no sols l'individual, perquè per avançar cap a un horitzó col·lectiu cal, de vegades, sacrificar part del nostre benestar. I, sobretot, demanar que l'infant deixe de mirar-se el melic per mirar endavant, encara que al principi no entenga què li hem posat.