La (in)cultura general: llegisca com vulga.

Ara fa just una setmana David Cirici va publicar un article ben ambigu al diari Ara. En ell ens explicava les queixes d'un professor d'institut que s'havia rendit davant la impossibilitat que els alumnes llegiren el poema Els dos campanars de Verdaguer, el qual és l'epíleg o cloenda d'una de les seues obres més conegudes, Canigó. Els alumnes no tenien la suficient cultura general per poder entendre el poema: ni sabien què era una abadia, ni què l'asceteri, el salteri... Ni tampoc coneixien el perquè de l'abandó de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí de Canigó (Revolució Francesa, exclaustració...). Així doncs, per poder llegir el poema calia donar solució al desficaci perpetrat durant els anys precedents d'escolarització, i això no es podia fer en un grapat de minuts...

Cirici adopta un to ambigu, ja que si bé compadeix el company professor, fa un pic d'ull a la pedagogia new age que, no solament no veu en aquest fet res alarmant, sinó que a més a més n'està ben cofoia, de provocar aquesta ignorància. Cirici no s'atreveix a negar el valor de la cultura general i del coneixement -encara-, però sembla voler justificar la ignorància disfressant-la amb els valors en boga, com l'empatia, que introdueix al seu article amb calçador. Així, no ens hem de posar les mans al cap: el món dels alumnes no és el món de Verdaguer, sinó el món de l'spam i de l'empatia. No és més valuós l'empatia que no pas el coneixement que permetria llegir Els dos campanars? No seria més interessant per a ells que els explicàrem l'origen de la paraula spam? Així, la resposta de Cirici no sembla alarmada pel trencament amb el passat que suposa el no tindre la suficient cultura -el darrer any de l'escolarització obligatòria, o al batxillerat, recordem-ho- per poder accedir als clàssics de la nostra literatura, que també és la dels alumnes, i la interrupció del Diàleg cultural que he referit en altres ocasions, sinó que més aviat es deixa caure en braços de la ideologia pedagògica imperant i sembla justificar-ho entre moltes contradiccions: parlem d'empatia amb un mateix i amb el seu món, atès que hem tancat les portes de la literatura que ens podria fer presents altres móns?  Tenen el mateix valor l'anècdota -l'origen del mot spam- que la cultura general?

El que sí que queda clar a l'article és que Verdaguer no cap en unes quantes frases: cal llegir-lo, i per poder-ho fer cal haver tingut una trajectòria cognitiva i intel·lectiva que haja fet servir els conceptes i continguts més importants de la nostra cultura per tal de bastir-se. I és justament aquesta trajectòria i la possibilitat d'accedir al coneixement humanístic i científic la que molts dels nous gurús pedagògics volen fer fora de les escoles. Així, s'opta per menysprear la selecció de coneixements relacionats amb la memòria col·lectiva que la societat ha vingut creient valuosa fins ara i substituir aquesta selecció per la més pura anècdota, supeditada a l'interès de l'infant. Aquells qui pensem que la nostra història intel·lectual és admirable, i que paga la pena que els alumnes hi entren de ple, quedem catalogats com uns nostàlgics i reaccionaris. El fenomen potser calga relacionar-lo amb un altre: els poders econòmics i els media no premien el coneixement, sinó que justament ix guanyant el qui no sap. En efecte,  el mercat de treball està polaritzat, i reserva els llocs millor remunerats a una minoria formada en determinades disciplines de caràcter tècnic, i ofereix llocs de feina a la resta que no necessiten cap tipus de qualificació, precaris i mal pagats. A més a més, trobem arquitectes fent de cambrers i gent sense estudis guanyant més que un professor: en aquest context que potser puguem pensar que el coneixement no s'havia valorat per sí mateix, sinó només com a un instrument que permetia accedir a unes feines millor pagades, a un millor benestar. Ara que ens és inútil, el llencem al fem sense miraments. En la societat líquida que vivim, ha passat a tenir el mateix valor que l'anècdota, com ja hem dit que s'entreveu en l'article de Cirici.

Tot apunta, així, a què l'abisme entre una elit que té accès al coneixement -i que ostenta el poder econòmic i polític- i una gran massa sumida en la ignorància -i sotmesa- està en fase de tornar-se a obrir, malgrat que els moviments de renovació pedagògica del s. XIX i la instrucció gratuïta i universal van arribar a fer creure que desapareixeria. No sé fins a quin punt els nous corrents pedagògics estan contribuint a aquesta polarització de la societat -hi ha qui parla de neomedievalització- de manera inconscient o bé ho fan de manera premeditada i promoguda des de les mateixes elits, atès que la major part d'aquests moviments ideològics -és difícil no catalogar-los d'altra manera- beuen d'experiències fracassades en el passat justament pel seu caràcter antiintel·lectual, i s'aprofiten d'un present convuls que prima la imatge i l'aparença, i valors com el caràcter lúdic, l'empatia i la felicitat de l'infant, per tal de fer-se un lloc. En efecte, saben vendre's molt bé i tenen els mass media de costat seu -almenys, ací a Catalunya: només cal llegir la premsa per comprovar com, de tant en tant, ens intenten fer empassar sense gaire anàlisi ni reflexió la bondat d'aquestes escoles "innovadores i de progrés"-.

Cal, realment, una cultura general comuna promoguda des de l'escola? La contestació depèn del nostre model de societat i d'individu: la resposta que donem és una resposta ideològica. Ara bé, haurem de tenir clares quines són les ideologies que prenen partit per una o altra contestació, no siga cosa que vulguem anar de "progressistes" i caiguem en la més pura reacció.

Carrière, que he estat llegint darrerament com ja he dit en posts anteriors, cita a Margerite Duras, per a la qual tot allò que s'aprèn a la institució escolar configura el "saber" d'una persona, mentre que allò que aquesta aprèn pel seu compte a la vida, esdevé el seu "coneixement". A aquesta divisió de coneixements -els que són fruit de la instrucció i els que són fruit de la nostra trajectòria vital-, Carrière fa la següent observació que considere clau i important: el coneixement només pot afegir-se al saber. És a dir, allò que podem aprendre a la vida per nosaltres mateixos ve determinat sobre allò que ens han ensenyat i els valors que ens han transmès. Podia llegir Verdaguer el meu besavi? Segurament no, tot i que tindria un gran coneixement sobre la vida, els oficis i la manera de pensar del seu poble, a cavall encara entre el mite i la raó. En un altra entrevista del mateix llibre, Eco fa també una crítica als que lloen l'autodidacta: ens diu que un autodidacta pot conèixer profundament l'obra de Quevedo, però potser no sàpiga ubicar Lope de Vega. En canvi, l'educació reglada té com a finalitat donar un marc general on poder "penjar" els posteriors coneixements. En paraules d'Eco, l'educació reglada no ha tingut com a objectiu que el futur ciutadà sàpiga molt d'un tema segons els seus interessos, sinó el de crear una espècie de caseller on situar els coneixements a mida que els anem adquirint, configurat arran de les categories, divisions, subdivisions i diferents formes d'analitzar la realitat global que imposem a aquesta mateixa realitat per poder-la copsar. Del contrari, ens romandria inabastable: només els místics podrien copsar-la!

La nova pedagogia ens diu, però, que hem de buscar el desenvolupament de la iniciativa individual de l'alumne, i que el "programa" o continguts de l'escola es va configurant a partir de l'interès i de les necessitats dels infants. Així, un alumne pot centrar la seua tasca a l'escola en un projecte sobre els dinosaures -per citar un exemple donat en altre post-. Aquesta "investigació" pot fer-li saber moltes característiques d'aquests animals, quines espècies hi havia i com s'alimentaven, però no ens assegura, per posar un exemple, que al capdavall sàpiga què és un amfibi, ni la diferència entre un rèptil, un mol·luscs i un artròpode. Però... Qui diu que siga més important aprendre a classificar els animals que no pas conèixer coses sobre els dinosaures?

Aquí rau un punt essencial que sovint s'escapa del debat: qui fixa el currículum i aquells sabers que formen part de la instrucció obligatòria? Fins ara, la societat, a través de diferents vies (en un passat, una església, un partit; ara, un parlament democràtic que elabora un currículum base basat en un suposat consens), s'havia atorgat aquesta funció. Però ara, aquesta funció es posa en dubte: seguint les tesis neoliberals, la societat no podria coartar la llibertat de l'individu, en aquest cas l'infant, sobre allò que ha d'aprendre i allò que no. Per què ho ha de fer, si el "saber", les "informacions" estan ja recollides a una font a la qual l'individu té accés lliure (Internet)? No ha de ser l'objectiu que, des de la suposada llibertat de l'individu, aquest es configure una trajectòria entre el "saber" de forma lliure i segons els seus interessos, que li permeta "aprendre a aprendre" d'aquesta font immensa d'informació que té al seu abast? En altres paraules, està legitimat el cos social a l'hora de filtrar el saber que es transmetrà a una nova generació?

Per a mi el debat té un grau gran de perversitat. Primerament, perquè acceptem aquesta premissa sense saber amb quina ideologia és coherent i qui la busca. I també per un fet que jo veig clar: al capdavall, el que s'aconsegueix és justament que l'infant escolaritzat no pugui accedir al saber i, per tant, al coneixement (i és que cal tenir clar que el neoliberalisme pren la llibertat com a arma per lluitar contra la igualtat i la fraternitat). Així, podem considerar el currículum com un element de la memòria social i cultural que té com a objectiu filtrar els coneixements: recordar és, en efecte, seleccionar entre tones i tones de coneixements i informacions. Sense aquest filtratge, és impossible discriminar, i sense discriminar no podem elegir, i sense capacitat d'elecció, tot té el mateix valor (i altres elegeixen per mi!). És la tònica de la Postmodernitat: una merda penjada en al paret i emmarcada té el mateix valor que la Gioconda o un rubens.

I per què això? Eco fa referència a un personatge de Borges que era capaç de recordar-ho tot: Funes. Funes recordava cada fulla que havia vist caure d'un arbre, cada lletra de cada frase que havia llegit, cada conversa, el sabor de cada menjar que havia pres... Funes acaba per no poder actuar, ni tan sols moure's, perquè està perdut. I en aquest sentit, Internet esdevé un immens Funes en el nostre món actual: la xarxa està farcida de tones i tones d'informacions nímies i sense importància que cal saber discriminar. I per poder discriminar-les, cal un filtre. Fins ara la societat havia exercit aquest filtre, havia filtrat per nosaltres a través de manuals i enciclopèdies. Què puc fer ara si en una cerca a Internet m'apareixen 14 milions de resultats? Si no puc discriminar i no tinc la capacitat d'elegir, és com si no hi hagués cap. I per poder elegir, algú m'ha d'haver dit què és el gra i què la palla. Per tant, quan més gran és la informació que hi ha a Internet, més clara és la necessitat d'establir un filtre: del contrari, podrien els alumnes construir el seu coneixement sense aquesta memòria generacional de sabers filtrats? Poden aprehendre aquesta darrera si els convertim en adeptes als seus interessos i impulsos immediats?

Sens dubte, vivim en una cruïlla. Venim d'un passat no massa llunyà en què l'Església, els partits, les dictadures i les oligarquies filtraven per nosaltres els sabers. El neoliberalisme i la pedagogia new-age semblen voler configurar una societat sense identitat composta per la identitats individuals juxtaposades, sense cap tipus de mediació de grup (perquè, segons aquesta ideologia, el grup no hauria d'estar autoritzat en coartar aquesta "llibertat" individual). En aquest panorama, seria possible un fonament ètic comú? Quin terme mig podem optar?

Aquest terme mig és la cultura general, composta per un gruix de coneixements i valors filtrats per al col·lectivitat que generen un marc comú i una identitat col·lectiva més enllà de les individualitats. El que hem dit fins ara ha fet palesa la necessitat que les generacions precedents hagen filtrat els coneixements i ens hagen facilitat una descripció coherent de la realitat: amb Internet, aquest filtratge s'ha de fer necessàriament des de l'escola, ja que no hi ha les "enciclopèdies" ni les biblioteques tal com les havíem entès fins ara. 

Sovint es fa la crítica que aquests coneixements i valors compartits de vegades no són certs, o esdevenen una divisió arbitrària i estereotipada de la realitat. Totalment cert! Però no hi ha cap problema en què la descripció de la realitat donada per la cultura general siga falsa: aquest filtre, aquesta selecció, és només un punt de partida, un caseller, que posteriorment hom podrà modificar a voluntat. Dependrà del grau de dissidència amb la cultura dominant, de la voluntat d'investigar i d'anar més enllà partint d'aquest punt. Podríem, si no, criticar la historiografia oficial sense que existira aquest relat? Quin fonament tindria aquesta crítica? Per altra banda, durant segles la Humanitat visqué pensant que el sol era el centre de l'Univers i la terra va continuar girant: més endavant vam comprendre que no era així, però el sistema gaudia de coherència i era això el que necessitàvem per moure'ns-hi i poder pensar.

Abans d'acabar, hem de parlar d'un altre fenomen relacionat amb aquest tema: la cerca de la virtut. En efecte, quan en un passat l'Església, un partit o una oligarquia filtrava el saber, seleccionava les figures d'uns herois, sants, savis i gurús que encarnaven els valors de la col·lectivitat i en els quals hom s'emmirallava. Tothom buscava tenir les qualitats d'Ulisses, de Sant Francesc o de Gandhi, segons l'època. Hui en dia, però, la televisió ha convertit la normalitat i la vulgaritat com un model d'èxit: els mitjans audiovisuals, lluny de posar-se al servei de la cultura, el coneixement i la identitat del grup, han cedit a les pressions purament comercials. Així, es tendeix a no buscar la virtut entesa com una idea compartida del Bé, sinó que la virtut comença a entendre's com la possibilitat d'eixir en els mitjans. El model d'empatia i d'educació emocional que se'ns imposa és el de Mujeres, hombres y viceversa: ja no és en la literatura ni en els grans personatges de la Història en qui ens emmirallem i veiem reflectides les nostres aspiracions, vivències, sentiments i ideals compartits, sinó que tot es basa en la grolleria i la incontinència verbal sobre els afers vulgars i mancats de tota ètica que passen a persones també vulgars i sense cap tipus de qualitat destacable. Tot apel·la als sentiments: fins i tot al nostra democràcia aconsegueix que triem aquells que s'ha imposat als mitjans, amb els seus missatges falsos i, per damunt d'aquests, el missatge de la por.

Per tot això, hem de concloure que cal una cultura comuna i que és necessari participar de la memòria generacional. Aquesta cultura comuna s'anomena cultura general i és fruit d'una selecció feta per la col·lectivitat que ens defineix i ens ajuda a aprehendre la realitat. La seua necessitat es fa més necessària tenint en compte avui en dia, com molt bé fa notar Eco, el saber entranya ignorància: els coneixements estan cada vegada més especialitzats, i optar per una branca suposa descartar altres. Cal, doncs, una cultura comuna, tant humanística com científica, que ens ajude a aprehendre el món: aquesta cultura l'ha de TRANSMETRE l'escola. Necessitem que la cultura precedent filtre els coneixements i ens facilite una descripció coherent de la realitat: si aquesta descripció és falsa o no, ja ho descobrirem més endavant! (Ens hauria de consolar que sempre s'ha descobert falsa!).

Amb aquesta cultura general, tothom podrà llegir, si vol, Verdaguer, i gaudir amb Canigó. Si no ho fa, que siga perquè no vol i no perquè l'escola l'haja estafat. És lamentable que estiguem optant per un model d'escola, en nom d'una pedagogia que es vol "de progrés", que priva als jóvens de la memòria de les generacions precedents. 

"Un día le pregunté a Sacks: "¿Qué es un hombre normal?... Desde un punto de vista de neurólogo". Me respondió: "Un hombre normal, para nosotros, es un hombre que puede contar su historia. (...) Es decir, un hombre que sabe de dónde viene, que tiene un pasado, que está situado en el tiempo. Se acuerda de su vida y de todo lo que ha aprendido. Tiene también un presente... que posee una identidad. (...) Tiene, por último, un porvenir." (Jean-Claude Carrier parlant de Sacks).

La definició podria ser vàlida per a la societat.