És el que té llegir massa. Que al final no et creus a ningú i en totes les postures veus falsedats i mitges veritats: fins i tot en idees que en mesos anteriors comparties plenament. Què fàcil és, contràriament, adherir-se a un bloc prefabricat i defendre un grup d'idees empaquetades en el sí d'una ideologia, i més si aquesta és la dominant! Es fabriquen les opinions, i fins i tot es creen polèmiques amb paquets d'opinions preconcebudes, com va passar amb l'exposició del Born. Escoltar el Sr. Bassas al seu espai d'opinió del diari Ara parlar gairebé amb llàgrimes als ulls de com es violava la memòria d'aquells "reprimits i subjugats" al 1714 "obligats" a enderrocar les seues cases "amb les pròpies mans"... ja ratllava l'esperpent més patètic i grotesc.
Crec que en la vida política informar-se i buscar l'objectivitat hauria de ser la responsabilitat de tot ciutadà, més encara dels mitjans. Especialment en allò referent a l'anomenat "procés". Perquè tant els uns com els altres només miren pels seus interessos, principalment interessos de classe: fa temps vaig llegir que molts postulats nacionalistes només eren un instrument d'una oligarquia (catalana) de fer-se valdre sobre una altra oligarquia (la centralista castellana) en un moment en què els interessos de l'una i de l'altra havien començat a divergir (fins a eixe moment, seny i peix al cove!). Em va grinyolar molt aquesta visió, però vist on hem arribat, cada vegada estic més convençut que explica molt bé una part del que passa a Catalunya.
Ni la Guerra de Successió va ser com la conten uns, ni va esdevenir tal com la conten els altres. Ni és cert que Espanya ens roba ni tampoc que el model de finançament autonòmic siga just, equilibrat i atenga les necessitats dels ciutadans per damunt del de certs interessos oligàrquics i de partit. Inventar realitats amb les quals comparar-se posteriorment és del tot mancat d'ètica i prometre allò sobre el que no pots prometre, un engany. Però molt més greu és creure-s'ho tot sense ni tan sols buscar un bri d'objectivitat. De totes els polèmiques que hi ha bambant pels mitjans, només puc concloure una cosa que difícilment se'm podrà negar: allò que a l'Espanya funciona malament i que suposadament és el "detonant del procés" i que crea un sentiment de greuge, no és quelcom que només afecte a Catalunya. Afecta igual de negativament tant els ciutadans de Catalunya com els del País Valencià, les Balears, Múrcia, Cantàbria o Andalusia. Però justament és això el que tapa el procés, tant a Barcelona com a Madrid: els uns queden de salvapàtries ací, i els altres esdevenen els salvapàtries allà, i mentrestant van fent. I pel que fa a les identitats, negar que aquestes són múltiples i se superposen en diferent grau atenent a les vivències personals és negar la realitat. Tant se n'allunya aquell que només admet que es puga ser "català" o "valencià" i acusa el qui també se sent "espanyol" de botifler, feixista o traïdor, com aquell que, des de la "ciudadanía del mundo" les nega i les menysprea des de la seua adhesió a la identitat i cultura majoritàries i dominants.
Actualment la política catalana és als meus ulls un espectacle grotesc, allunyat totalment de la realitat, un teló que tapa moltes misèries de fons que han assolat la classe mitjana i han multiplicat exponencialment els índexs de pobresa i precarietat. Són dades objectives. Podeu comprovar la manca de sentit crític, d'objectivitat, de sentit comú i de sentit de la realitat de gran part de la ciutadania llegint, per exemple, els comentaris dels lectors de l'Ara a notícies relacionades amb el procés independentista, les relacions amb el Govern Central o les accions de govern de l'Ajuntament de Barcelona. Se vos cauran els ous a terra als qui teníeu Catalunya per un país madur políticament i igualable a qualsevol estat europeu! Perquè tota argumentació es redueix sempre al mateix: tot mal és culpa d'Espanya que ens ha explotat durant segles com una colònia i amb la independència que tenim a tocar arribarem a estats de benestar insospitats. Al mateix temps, els polítics de casa, aquells que ens han aplicat gustosament retallades i receptes neoliberals, són convertits en herois, gairebé màrtirs gràcies al patètic procés de judicialització de la política catalana mamprès pel Govern del PP.
En aquest context, expressar una opinió és un exercici arriscat: o bé aquesta opinió està avalada per un dels blocs, o bé els uns acusaran l'opinador de nacionalista i separatista i altres, al seu torn, de botifler i feixista. Així de maniqueu és el panorama. I a causa de tot això percep que la gent que parla amb una mica de trellat queda silenciada i invisible enmig de tant de soroll.
També tinc clara una cosa: la llei és en molts casos injusta però, al capdavall, és l'única defensa que ens queda als dèbils davant de l'arbitrarietat i voluntat dels poderosos. Si una llei deixa de ser inviolable pel poder executiu d'un territori, què ens queda davant dels abusos de qui regenta el poder? Perquè són molts els motius que ens poden fer passar per "justos" per saltar-se la llei a la torera, cosa que per a mi és senzillament un tema molt delicat i perillós que hauríem de tractar amb més calma i uns arguments més meditats que no només aquells que ixen del cor i del fetge.
La Llei i els sentiments s'avenen realment poc... I els arguments difícilment poden combatre aquelles proclames una vegada s'han exalçat els sentiments de manera interessada. Ni les d'un bàndol ideològic ni les de l'altre: tot queda en un diàleg de sords condemnats a no entendre's mai.
I un espectacle així de trist i decebedor, a qui li interessa realment? A mi ja, ben poc. Ara, espere que els qui encara esteu il·lusionats viviu molt intensament aquest 2017, enèsim any decisiu d'aquest procés que ens durà a la glòria, amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada