aNDRòMiNa: Esponjant la ciutat...

7 de gener del 2017

Esponjant la ciutat...

Hui el convent de Sant Francesc, la Puritat, el Palau del Real, l'antiga casa de la ciutat o el palau de Mossèn Sorell són per als valencians referències vagues que apareixen en la toponímia urbana. De les joies del gòtic que van ser ningú se'n recorda: van ser enderrocats tots ells amb diferents pretextos, però gairebé en tots els casos a l'ombra d'una idea de progrés que implicava, necessàriament, el trencament amb el passat. Cert que la ciutat s'ofegava tancada per les muralles, que potser els francesos podien instal·lar-se al pla del Real o que els edificis, si no amenaçaven ruïna, tenien pendent una restauració profunda... Però el ben cert és que València va perdre part del seu esquelet, se li van amputar unes parts que la definien des de temps ben antics. A aquestes barrabassades cal afegir enderrocs posteriors com el de l'Hospital, per motius ja més pesseteros: especulació! També plans urbanístics que canviaren la fesomia de ciutat, com l'obertura del carrer la Pau, l'enderroc del barri de pescadors o, ja en la postguerra, l'obertura, a través de la trama urbana medieval, de l'avinguda de l'Oest o de la plaça de la Reina... (Plaça, per cert, ben inútil: no s'heu adonat mai que tothom continua passant per l'antic recorregut de l'angost carrer Saragossa?)

Ara bé, si la ciutat pogué prescindir d'aquestes parts no fou per altra cosa que encara va conservar les seues parts essencials intactes. Hui encara trobem dempeus el Carme i el convent de Sant Domènec, els portals de Quart i de Serrans, moltes de les primitives parròquies medievals, la catedral i el Micalet, el Palau de la Generalitat i l'Almodí, i resplendint per damunt de tots ells la Llonja de Mercaders. Però és esfereïdor pensar que si aquests edificis romanen drets hui en dia és per pura casualitat. El Carme i Sant Domènec es van salvar de l'enderroc perquè esdevingueren seus improvisades de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i de la Capitania General de l'exèrcit, respectivament; les portes de Serrans i de Quart, perquè eren utilitzades com a presó quan s'enderrocava la muralla; el Micalet, perquè es va salvar d'un bombardeig italià durant la Guerra Civil que el tenia com a blanc, ja que hi era instal·lada una peça fonamental del sistema d'alarma davant dels bombardejos nacionals; molts temples parroquials, com Sant Joan de l'Hospital o Santa Caterina, perquè van tenir defensors davant dels qui optaven per enderrocar-los degut a l'estat de ruïna en què quedaren després de la Guerra Civil...

I la Llonja i el Palau de la Generalitat? Em sorprengué llegir en un dels llibres de Vicent Baydal (València no s'acaba mai, publicat per La Drassana) que també tingueren els seus respectius plans per ser enderrocats! L'excusa era, com no, la d'esponjar el centre històric de la ciutat tot assolant edificis que ja havien perdut "utilitat". Utilitat? Què haguera quedat de Valéncia? Ens hem acostumat a l'absència dels edificis que hem esmentat al començament d'aquest post, però sense tot aquest patrimoni, Valéncia mateixa seria una vaga reminiscència que donaria nom a una ciutat de províncies totalment despersonalitzada, barri dormitori i marítim de Madrid.

Per sort, les casualitats i la sensibilitat de molts prohoms de la ciutat han permès que les joies del gòtic, i d'altres èpoques posteriors, testimoni viu del passat de la ciutat, arriben fins a nosaltres. El nostre deure, però, és conèixer-les per poder-les estimar i viure. I després de veure el reportatge que us adjunte més avall, em van venir unes ganes immenses de visitar novament la Llonja per observar cadascun dels detalls que fins ara m'havien passat desapercebuts i dels quals parla el reportatge. Reportatge que va estar produït i emès en el seu dia per Canal 9: quanta falta ens fa!

Vos deixe amb aquest breu documental -és ben interessant- i amb algunes fotos de la visita a la Llonja que fiu durant aquest Nadal: m'encanta fer de turista per aquesta la meua ciutat. Crec que no me'n cansaré mai!

GÀRGOLES