País de Foix

L'accés al camí de ferradura que mena al castell de Montsegur es realitza a través de l'anomenat "Prat dels Cremats" on, segons es conta, foren cremades més de dues-centes persones. Els cremats eren aquells que, havent finalitzat el setge de Montsegur per Hugues des Arcis, es van negar a abandonar la seua fe i van preferir la foguera.

Anys abans, Montsegur havia esdevingut l'últim reducte càtar a Occitània. Amb la caiguda de la fortalesa, el catarisme va deixar de practicar-se públicament i els seus seguidors es dispersaren i, perseguits pels inquisidors, van acabar desapareixent. La matança esdevinguda a Montsegur es fa present hui en dia en molts indrets de l'Orient Mitjà: amb el pretext de la religió són aniquilades poblacions senceres. Però la religió no deixa de ser, com ho fou llavors, un pretext.

Durant la meua escapada al País de Foix em plantejava fins a quin punt les creences són les que configuren unes relacions de poder determinades o són, contràriament, unes determinades relacions socials o de poder les que fan nàixer unes creences que els donen justificació. El que està clar és que allò que enfrontava els càtars amb les delegats papals no era exclusivament una qüestió de credo: els càtars havien viscut durant decennis a Occitània i l'Església només havia enviat els predicadors a difondre la "fe verdadera" sense que existís cap escalada de violència. Els credos van xocar, però, quan l'Església va voler augmentar el seu poder terrenal i la seua influència política. Llavors es va estendre el concepte de "croada" contra aquelles creences que s'allunyaven del dogma oficial del catolicisme -i que, per tant, negaven el poder terrenal del papa- i va començar una persecució en què els senyors feudals d'Occitània també van jugar un paper important. Un paper en què, més enllà d'esdevenir partidaris d'unes creences o d'unes altres, era clau en la defensa dels seus propis drets feudals i, en definitiva, del seu poder davant de la intromissió de la corona francesa i del Papat... No explica aquesta lluita de poder molts dels conflictes actuals? (Per cert, vos recomane la lectura d'aquesta crònica de la croada albigesa).

De la Vall d'Acs a Montsegur, de Montsegur a Foix, de Foix a Miralpeix i Valls i d'allà a Pàmias... És difícil no deixar-se captivar pels paisatges, l'arquitectura i la Història d'un territori i d'unes gents que, malgrat estar a l'altra banda del Pirineu, han estat estretament relacionats amb nosaltres. I tenim el País de Foix a un tir de pedra! No hi ha excusa, doncs, per a no apropar-s'hi en alguna ocasió.

VALL D'ACS

La vall d'Acs, tancada i presidida pel poble-balneari d'Acs, és el pas natural entre les valls d'Andorra i Foix. Els paisatges són espectaculars i hi ha un bon grapat d'esglésies romàniques que reben una doble influència: la de l'estil llombard, provinent de Catalunya, i la de Sant Serni de Tolosa. Si hi entreu, hi ha un munt d'indrets on fer parada. Jo trií Merens i Unac.

Merens

Unac

MONTSEGUR

Sortosament, la boira que em va rebre va anar escampant durant la visita...

FOIX

Malgrat que l'antiga fortalesa dels comtes de Foix va ser refeta al segle XIX amb uns criteris historicistes, no deixa d'impressionar: la fortalesa dóna a la ciutat un aire de ciutat de conte. Foix va créixer al voltant de l'abadia de Sant Volusià, martiritzat durant la invasió dels visigots. Els seus carrers mereixen una passejada.

Martiri de Sant Volusià a un dels capitells conservats de l'abadia homònima

VALLS

A Valls, a mig camí entre Pàmias i Mirapeis, guarda per al visitant una raresa arquitectònica: l'església de Santa Maria. Al turó on s'alça hi ha en realitat quatre construccions: l'antiga capella de Santa Maria, la capella fortificada de Sant Miquel, una cripta construïda en una cova que s'obri al pujol i una nau que, amb una datació posterior, uneix totes aquestes construccions. A més a més, a l'absis de Santa Maria hi ha uns magnífics frescos romànics ben conservats, segurament pintats per artesans del cercle de Pedret.

Les vistes sobre els camps i el Pirineu són espectaculars!

MIRAPEIS

El tresor de Mirapeis és una plaça porticada, les cobertes i la major part d'edificis de la qual daten del segles XIV-XV. Destaca la casa dels cònsols, en què podem gaudir d'una multitud de caps esculpits a les bigues i columnes. A al vora de la plaça hi ha l'antiga catedral de Sant Maurici, reformada i ampliada durant el segle XIX.

PÀMIAS

A Pàmias vaig sentir parlar per primera vegada l'occità al carrer! Vaig gaudir d'uns moments bellíssims: mentre sopava a un parc als peus de la torre de Sant Antolí, un grup de veïns cantaven cançons tradicionals occitanes acompanyats per un acordió.