L'altre dia parlava de l'aprenentatge basat en projectes. Arran de la conversa amb una companya i amiga, caic en el compte que si bé el treball per projectes genera infinitud de debats, aquests debats eclipsen la perversitat d'una «nova» (que no és nova) proposta didàctica: els espais de lliure circulació.
Els espais de lliure circulació consisteixen en presentar als infants unes determinades propostes d'activitats a elegir lliurement. No només es basen en la llibertat d'elecció de l'infant d'acord amb el seu interès, sinó que la seua premissa principal és que l'experiència és la font de tot coneixement significatiu. Així, durant el temps d'espais de lliure circulació, l'infant es veu en la tesitura d'haver d'elegir una proposta d'activitat entre totes les que se li posen a l'abast: té l'espai de la natura, dels animals, de les plantes, dels periodistes, de creació i reciclatge, d'hort, de música, de biblioteca, de jocs matemàtics, de disfresses, d'art... en els quals es mesclen activitats de mesura, d'expressió escrita, de lectura, de comparació de minerals, de cura, de pintura, però també jocs de taula, de construcció, etc. Els mestres esdevenen guies i observadors atents de l'evolució de cada infant, de cadascun dels cent o cent cinquanta infants que hi ha pul·lulant simultàniament pels diferents espais de lliure circulació. (Sí, asseguren que això és possible).
Les dificultats organitzatives a l'hora de fer una seqüència d'activitats d'aprenentatge i de fer un seguiment adequat a l'alumnat són evidents. Però caldria fer una altra crítica a la proposta.
1) Aquesta proposta didàctica pressuposa que l'infant és sabedor que allò que li convé. Dóna per descomptat, per exemple, que l'infant amb dificultats en l'escriptura optarà per una activitat que li permetrà avançar en les seves dificultats i descartarà passar l'estona jugant al parxís, al xyloba o tocant el pandero. És realment així? Jo diria que no: el infant no sap què li convé justament perquè és un infant!
2) També trobem que el seu fonament, l'experiència, en realitat és un fonament difús: què és una experiència educativa? Ni el mateix Dewey semblava tenir-ho clar. Com que no sabem ben bé com definir-la, tampoc sabem ben bé si el que oferim a l'espai són experiències educatives o mers divertimentos o entreteniments com els que un infant trobaria en un esplai.
3) D'aquestes dues anteriors crítiques, se'n desprèn una altra: es dona per descomptat que l'experiència es transforma en aprenentatge per ciència infusa. Un infant pegant pinzellades a la babalà en un llenç no aprèn els fonaments de l'art abstracte, qui pesa una pedra no aprèn geologia, i un infant que veu caure una poma d'una pomera de l'hort no acabarà formulant la llei de gravitació universal. Però això, que és obvi, no és tan obvi en al proposta dels espais. Com que hi ha propostes lingüístiques, de lògica, artístiques, matemàtiques... es dona per descomptat que l'infant «aprèn» matemàtiques, llengua, art i raonament lògic sense que existesca cap tipus de gradació, sistematització o jerarquització del coneixement. Un nen que juga a fer construccions amb cossos geomètrics no n'aprèn ni el nom, ni les característiques ni les propietats dels mateixos. Tampoc aprèn en què consisteix la fotosíntesi un nen que es dedica a regar cada dia una planta. Però això s'obvia.
4) Però aprendre o no, com deia una d'aquestes que ara treballa a un centre de recursos, és voluntari. El nen aprendrà durant l'hora d'espais de lliure circulació si així vol. Si no vol, és... la seua responsabilitat! Heus aquí la perversitat de la proposta: la trobem en l'adjectiu «lliure». Tots els nens tenen a l'abast totes les propostes i és lliure d'accedir-hi. Aprofitar-les o no és responsabilitat seua. Si no aprèn... ¿és la seua culpa?
5) Per últim, durant els espais de lliure circulació desapareix la possibilitat de la paraula: el mestre calla. Els nens no tenen contacte amb cap model formal de llenguatge, se'ls priva de qualsevol tradició. Ningú els dona pistes sobre què és allò valuós i què allò accessori.
Arribats a aquest punt ens hauríem de preguntar si els xiquets es troben davant de les propostes d'activitat amb les mateixes condicions de partida. I és evident que no: hi ha qui té un bagatge cultural, cognitiu alt i sap fer servir multitud d'estris, jocs, instruments i, fins i tot, té un domini de la lectura suficient per poder fer cerques o, posat el cas, llegir unes instruccions. D'altres, en canvi, no: es troben immersos en un medi que els és hostil, perquè tenen dificultats per emprendre qualsevol activitat i ningú els ajuda. Esperar que ho faci un mestre enmig d'aqueix caos organitzatiu on hi ha pul·lulant un centenar i escaig de criatures en un «univers sonor» (per dir-ho finament) estrepitós, és voler vendre una moto massa barata. Però clar, els infants són lliures d'elegir. No cal ser molt llest per saber quins infants optaran per fer una investigació i quins per jugar a jocs de taula; quins redactaran textos i quins jugaran a construccions. S'acompleix així la dita evangèlica que ens diu que «al qui té, li'n donaran encara més, i en tindrà de sobres, mentre que al qui no té, li prendran fins i tot allò que li queda».
No se'ns ha d'escapar la relació que té aquesta proposta didàctica amb l'anomenada "empreneduria". El nen està sol davant les activitats proposades com tot ciutadà està sol davant del mercat. El nen és responsable de triar activitat, com tothom té la possibilitat de ser, teòricament, empresari de sí mateix: qui no prospera en aquesta societat mercantilista és perquè no vol (segons el model neoliberal). No hi ha, doncs, millor preparació per a la societat futura que una proposta que copia a petita escala el model neoliberal de societat. Podem deduir que en els espais de lliure circulació allò important no són els aprenentatges, sinó l'entrenament per a un determinat model de societat i de mercat.
Darrerament, esdevenir «escola avançada» es redueix a una cosa: organitzar els espais de lliure circulació. Sense espais, no s'està en el marc «avançat». Per això l'Obra Social La Caixa, a qui les escoles poden demanar ajudes per a finançar determinats projectes educatius, va negar a l'escola "x" diners per fomentar el joc simbòlic en l'educació infantil, però en canvi va ser molt generosa amb l'escola "y" per tal que pogués dotar de materials els espais de lliure circulació que volia muntar.
Ser conscients, o no, de la perversitat de tot plegat només depèn de la sensibilitat de cadascú i de la capacitat de transcendir la pròpia ideologia amb l'eina del sentit comú. A mi, personalment, veient les necessitats que tenen els meus alumnes, invertir un temps valuós en aquest desficaci faria que se'm remenaren els budells... Els nens necessiten hores de classe de qualitat, exigents i amb el suport suficient per superar les seus dificultats. Abandonar-los a la seua sort és cruel i pervers.
Ah! I no s'ho perdeu! Els promotors dels espais de lliure circulació es posaran després les mans al cap davant de la problemàtica de la desigualtat! Perquè queda molt guai, i molt chic, mostrar-nos preocupats per aquest problema creixent després d'haver dinamitat tots els mecanismes amb què podríem ajudar a eradicar-lo des de l'escola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada