Vigotsky i els petits grans regals

El greuge

Dimarts baixe a la biblioteca de l'escola amb un grapat d'alumnes. De tant en tant, m'agrada parlar-los dels llibres que llegisc. Fa dos setmanes vaig llegir-los la descripció que Josep Pla feia del cucut i de com aquest parasita el niu de la busqueta. Avui he dut amb mi l'Orestíada, una trilogia tràgica que es relaciona amb una adaptació per a infants de l'Odissea que just ara els llegisc a classe.

-Sabeu? La mateixa nit que Ulisses i els seus companys van baixar del ventre del cavall de fusta en què s'havien amagat i van obrir les portes de la ciutat als altres grecs, Clitemnestra, l'esposa d'Agamèmnon, va assabentar-se que els grecs havien guanyat i havien destruït Troia. I en aquella època no hi havia ni telèfon, ni mòbil, ni Internet... Com podria haver-se'n assabentat tan ràpid?

Llavors, des de teories inverosímils de soldats velocíssims, explicacions mítiques amb déus com a recurs i telepaties vàries, els propose de llegir les paraules amb què la pròpia Clitemnestra explica com se n'ha assabentat. Els avise que el text és difícil, però que si paren l'oïda entendran el sistema que han utilitzat els grecs per comunicar-se en la distància.

CORO

¿Y cuándo ha sido la ciudad tomada?

CLITEMNESTRA

La misma noche en que nació este día.

CORO

Mas, ¿qué nuncio tan pronto llegar pudo?

CLITEMNESTRA

Ifesto, que del Ida los fulgores

nos envió de su luz. De fuego en fuego

llegó hasta aquí la mensajera llama.

Del Ida a Lemnos, do en el Hermes brilla;

de allí al Athos consagrado a Zeus

arde en la cima la tercera hoguera;

y sube, y crece, y la anchurosa espalda

salva del mar con poderoso salto,

y corre alegremente y presurosa, 

y, nuevo sol, sus esplendores de oro

al alta cumbre del Macisto envía.

Ni tarda perezoso el atalaya,

ni se deja vencer de aleve sueño,

mas pronto manda el señal, y pronto

del nocturno fanal los resplandores

a las corrientes del Euripo llegan,

y el atalaya del Mesapio al punto,

encendiendo un montón de vieja erica,

transmite la señal. Ya del Asopo

el llano salva sin menguar la llama,

y semejante a refulgente luna,

del Citherón las cimas alumbrando,

nuevos nuncios de luz allí despierta.

El remoto mensaje acepta el guarda,

y luz mayor que las demás enciende.

Cruza el fulgor las aguas del Gorgopis,

y al Egiplanto llega. El atalaya,

por que en correr no tarde, el fuego aviva;

álzase al punto poderosa llama,

y, suelta la encendida cabellera,

traspone en raudo vuelo el promontorio

que al estrecho Sarónico domina,

y arde, y se lanza al Arachneo monte,

cerca de la ciudad. De allí la lumbre,

hija del fuego que nació en el Ida,

a la mansión de los Atridas vino.

Yo las señales ordené, y dispuse

que una tras otra sin tardar siguieran.

Y así la que el mensaje dio primero,

cual la que al fin regocijó mis ojos,

la palma en la carrera han merecido.

Tal es mi testimonio, tal la prueba

que desde Troya Agamemnón me envía.

Unanimitat: no han entès ni un borrall. Però el J., més espavilat, que s'ha quedat amb «fuego» y «llama», diu: ¡usan señales de humo! Li faig caure que de nit el fum no es veu: llavors, senyals de llum. El J. ha donat en el clau! Llavors els dibuixe el mapa de Grècia, hi situe Troia i el mont Ida, els situe Argos al Peloponés i anomene tots els llocs que anomena Èsquil. Expliquem que és un «atalaya» i quina era la seva funció, què un promontori, com anomena el foc de diferents maneres (cabellera d'or, «lumbre», nocturn fanal...) i com funcionava aquesta tècnica de comunicació a través de distàncies llargues que, efectivament, de dia utilitza el fum com a recurs. Llavors torne a llegir el fragment.

M'he quedat amb la llum de moltes cares que, de sobte, gaudien de la musicalitat del text i ara l'entenien. Ha estat un d'aquests regals que de tant en tant els alumnes et donen. Algú pregunta després dubtes sobre la història d'Agamèmnon, es pregunta per què el maten, i què li passa a Orestes després d'assassinar sa mare. -Això, els dic, si voleu saber-ho, ja es llegireu el llibre quan sigueu grans.

Per a què desprès diguen que la instrucció directa està desfasada i que hem de treballar les competències. El gaudi que s'ha produït no hauria estat possible sense la paraula, i la paraula no haguera aparegut si jo, el mestre, no m'hagués posat al centre de la classe i hagués pres el protagonisme. Si això no és treballar el gust per la lectura, que vinguen i m'ho expliquen. Els nens gaudeixen amb les històries: el mite encara té una força enlluernadora en aquests «nadius digitals» en ple segle XXI (mode irònic «on»).

Sí, Vigotsky és incompatible amb la innovació pedagogista que ens pretenen imposar. Ah! I l'E., quan hem fet el préstec, m'ha confessat en relació al llibre que retornava: -Es el primer libro que leo entero desde el principio.

I resulta que li havia agradat.

La venjança