El present ha deixat d'existir

Per als antics mesopotàmics, el passat era la causa i fonament del present, i per tant, era ideològicament manipulable. Aquest ús interessat del passat s'ha vingut arrossegant a través dels mil·lennis, de manera que encara fins fa ben poc el passat esdevenia un recurs per fonamentar el present. Especialment el present de les nacions. En aquest relat del passat no importava la veritat històrica, importava la part o la interpretació d'aqueixa veritat que justificava un determinat ordre de les coses o una determinada proposta rupturista amb l'ordre de les coses. I llavors naixien els mites: la Reconquista, don Pelayo, els gloriosos regnes medievals, la Guerra de Successió o, fins i tot tal com venim constatant últimament, la Guerra Civil, que molts ja descriuen com un conflicte entre Catalunya i Espanya. Tot esdevé un mite més o menys acceptat i compartit: als historiadors correspon la tasca de treure'ls en clar!

He parlat en passat a propòsit, perquè el problema ja no ve del fet que hi haja dues propostes polítiques enfrontades fonamentades cadascuna en llurs mites i interessos. El problema és quan aquests mites del passat ja no serveixen la causa de fonamentar el present, sinó el futur. Així, a Catalunya, s'ha construït una república irreal que sol projectar-se en un futur, més o menys imminent segons qui en parle, fonamentada en un greuge històric que, a la mínima que hom llegesca les fonts i les analitze amb un mínim de rigor, es fonamenta al seu torn en un mite. Vivim, doncs, d'uns discursos que només remeten al passat per justificar la proposta d'un futur que es pretén anticipar, però que esdevé irreal i irrealitzable. 

I aquest futur proposat per uns i altres no esdevé irrealitzable per ser una proposta allunyada de la realitat, o fonamentada en el mite. La realitat sempre es pot ajustar a uns objectius. Esdevé irrealitzable perquè, mirant al passat per justificar-nos, posant els ulls en un futur difús, hem dinamitat el present. El present ha deixat d'existir, perquè no només ja no existeix la prudència que hauria de moure les accions d'uns i altres, sinó que cada vegada existeixen menys consensos. I en els consensos és que ha de descansar tota acció política.

I així, cada dia assistim, impassibles, a què des de Madrid, uns idiotes dinamiten els consensos a base de declaracions irresponsables que busquen tapar la corrupció i aconseguir rèdits electorals. Tres quarts del mateix passa a Catalunya, en què uns altres parlen sobre uns fonaments que ni són certs ni toquen de peus al terra. Uns diuen que cal negar la màxima (negar el caràcter de Catalunya com a una comunitat política dins de l'Estat), i els altres animen a avançar cap al precipici de la irresponsabilitat. El referèndum? De què serviria ara, sense prudència i sense consensos, constatar que la societat està dividida i posar sobre la taula que l'única opció és la imposició d'un parer sobre un altre per un nombre exigu de vots? Podria esdevenir la societat resultant una societat sana? La demolició del present no només afecta a la prudència i als consensos, sinó a la mateixa acció política: tot resta paralitzat estant com està la vista posada en un futur utòpic. Els parlaments no legislen; els governs, a Barcelona i a Madrid, només fan que intentar apagar uns focs i posar més llenya a uns altres.

El consens més important que s'ha trencat és potser el més bàsic: la ciutadania. Des d'alguns sectors la ciutadania ha d'estar necessàriament lligada a un determinat caràcter cultural o ètnic o a una determinada adscripció ideològica. Molts són els qui pensen que aquell qui no és partidari de la independència és un «espanyol que viu a Catalunya»: els membres de la nació catalana només són aquells qui parlen i defensen el català i els qui treballen per un determinat projecte ideològic. La resta, no. Però no és d'aquest consens en vies de demolició (amb tots els greus perills que això suposa per a la convivència) que vull parlar ara. El consens del qual vull parlar, ara totalment demolit, és el que garantia la pervivència de la llengua, allò pel qual suposadament lluitem.

Durant vora 30 anys s'ha produït un procés de redreçament i recuperació del català que mai no s'havia conegut en segles, i que ha comportat que torne a ocupar àmbits del qual fins fa unes dècades havia romàs exclòs. I això ho ha possibilitat el que ara hom anomena despectivament «el règim del '78». Cert és que en aquest «règim» hi ha gent que posa traves a aquest procés... Però, no està en el seu dret? És menys democràtic apostar per una presència menor del català a l'escola o a l'administració (amb la qual aposta no estic d'acord) que no pas mantenir l'ordre actual de les coses o pretendre anar més enllà? Per què ho hauria de ser? És menys democràtic un estat com França, centralista i on les llengües regionals tenen una presència nul·la en la vida pública perquè així ho marca i ho pretén garantir la llei? Per quina raó, per què allò que està lluny de les nostres propostes no és democràtic? Unes propostes i altres, antagòniques, durant vora tres dècades s'havien trobat en un consens que ara ha estat demolit. La demagògia ha passat a ser l'única garantia de guany d'un o altre parer.

Una de les implicacions que té el trencament d'aquest consens és que la llengua està quedant relegada a una determinada ideologia política. I això tindrà conseqüències a la llarga, però també a curt termini: ja estem veient que hi ha qui comença a reivindicar el seu dret, reconegut per la llei però no garantit per aquesta, de rebre un percentatge del 25% d'hores lectives en castellà a l'escola. I aviat començarem a ser partícips de cada vegada més actituds negatives davant de la llengua, que potser desfacen tot el que havíem guanyat fins ara. Els qui ens l'estimem, professem la ideologia que professem, assistirem perplexos a aquesta realitat. Culpar els altres sense fer autocrítica no ajudarà pas gaire i demostra tenir una mirada molt curta i esbiaixada sobre la realitat. Tothom ha posat dinamita en la tasca de demolir aquests consensos sobre els que descansava la dignificació i recuperació del català. Tothom!

Perquè allò que salvarà la llengua no és cap república (Irlanda no ha salvat la seua) ni cap llei (la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià és foc d'encenalls, per exemple). La llengua sobreviurà si existeix un consens sobre el seu aprenentatge i el seu ús, i si aquest consens es manté. I el consens ha d'incloure el màxim de parlants possibles. Si la llengua és percebuda per alguns sectors socials i ideològics com una arma del sector contrari, al meu parer tindrà els dies comptats. Una llengua sense present és una llengua sense futur.

I si per alguna cosa em foten ràbia totes i cadascuna de les declaracions irresponsables, irracionals, falses i fal·laces que es fan des de Barcelona i Madrid és perquè, al capdavall, estan posant en risc, en nom d'un passat que no existeix i d'un futur il·lusori que només és fum de discursos buits,  allò pel qual tantes persones han treballat. I s'equivoqueu si penseu que els polítics que tenim actuen moguts pel bé comú, per salvaguardar la llengua o millorar la qualitat de vida de la gent. No! Tampoc actuen amb la mirada posada en un futur utòpic, pragmàtic o plausible. Només tenen la mirada posada en les enquestes d'intenció de vot en les properes eleccions: diran i faran allò que més exacerbe els ànims d'uns i d'altres i que puga moure'ls a votar des del fetge o des del sentiment. Tota la resta, quedarà pels vorals del camí fet un fàstic, trepitjat i vilipendiat.

Mantenir certes cotes del poder és l'única prioritat dels polítics que tenim: la resta és tot un engany.  Són cínics quan proposen que ara és l'hora de fer política: ara? Ara que ja s'ho han carregat tot? No, senyors... Política és justament el que s'hauria d'haver fet des del principi, i no judicis ni performances identitàries vàries. Totes les grans idees estan sent degradades a preu de puta: democràcia, justícia, llei i llibertat són les més ultratjades. (Per cert... Se'ns han oblidat ja les raons per les quals es va deixar de fer política?).

Ràbia per tot plegat!