Ara fa 1001 anys...

En eixir del portal de Sobreportes de Girona trobem, a pocs metres, la part més baixa d'una vall per on transcorre el breu camí que el Galligants fa fins abocar les aigües a l'Onyar. En les portes d'aquesta vall, en temps antics vall Tenebrosa o Fosca, hi ha el monestir benedictí de Sant Pere de Galligants. Aquesta joia del romànic allotjava una comunitat masculina de monjos que desaparegué amb la desamortització. Hui no és més que un receptacle buit on, amb paraules de Josep Pla, la Junta [de museus] tenia instal·lat un considerable magatzem, un bric-à-brac d'objectes diversos, alguns de positiu valor, anomenat Museo Provincial, avui una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Ascendir vall amunt a través del camí que transcorre paral·lel al riu és una passejada agradable que finalitza a les portes de les Gavarres, justament on hi ha un segon recinte monàstic: Sant Daniel. L'edifici no és tan esplendorós com el seu veí, però no s'ha convertit encara en cap receptacle buit o caixa d'objectes de museu: allotja encara una comunitat viva de monges que el primer dissabte de cada mes obrin sa casa als visitants. D'aquesta casa s'ha celebrat fa poc el mil·lenari: apareix documentada per primera vegada el 1018 en una donació, poc després que Ermessenda de Carcassona comprés els terrenys al seu germà Pere Roger, nomenat poc abans bisbe de Girona. Llavors s'anomena una comunitat de sis monges.

Les mateixes que hi resten ara. La diferència amb llavors, però, és substancial: si aquelles sis monges encetaven un recorregut de mil anys d'història, les sis que hi ha ara, tenint en compte que la més jove és septuagenària, amb tota seguretat seran el darrer testimoni d'una ocupació ininterrompuda d'aquest edifici per part d'una comunitat benedictina.

D'entrada, podem relacionar aquest declivi amb l'aparent declivi que el fet religiós té en la societat occidental. Però per tenir una idea més aproximada de què es perd amb aquesta extinció i el perquè d'aquesta pèrdua cal furgar una mica més per arribar al fons de les coses. En efecte, es perd un concepte de «vida contemplativa» que beu no només de Jerusalem, sinó principalment d'Atenes: de Plató i Aristòtil.

En el pensament medieval, la vida contemplativa ocupava un lloc jeràrquicament superior a qualsevol altra activitat humana. Però aquesta superioritat, com hem dit, no tenia el seu origen en el pensament medieval, sinó en Plató. En l'obra platònica, la reorganització utòpica de la vida de la polis es feia en pro de la possibilitat del discerniment filosòfic, de la busca de la veritat. Aristòtil articularia també les diferents formes de vida, posant a la cúspide l'ideal de contemplació o «theoria». Es configurava un corrent filosòfic «apolític» en tant que l'acció o «biós politikós» es considerava també dins de les necessitats de la vida terrena i la contemplació o «biós theoretikós» es va concebre com l'únic mode de vida lliure. En efecte, les condicions de l'existència humana -la pròpia vida, natalitat i mortalitat, mundanitat, pluralitat i la Terra- mai no poden «explicar» allò que som o respondre a la pregunta de qui som per la senzilla raó que mai ens condicionen absolutament (Arendt, 2011:38). Per respondre la qüestió de qui som calia transcendir les coses necessàries i útils (la labor lligada a l'esclau; la techné lligada a l'artesà; la vida política lligada al ciutadà lliure) i dedicar-se a inquirir i contemplar les coses eternes («theoria»). Així, a l'antiga llibertat amb respecte a les necessitats de la vida, relegades a l'esclau, i la coacció dels altres, els filòsofs van afegir la necessitat de cessar l'activitat política («skholé»), originant-se un corrent de pensament apolític.

Aquest corrent, com sabem, és recollit per Sant Agustí, a partir del qual es basteix gran part del pensament medieval, tot i que la seva influència traspassa l'àmbit religiós. El pensament apolític o fugida del món impregnarà, poc després, els principis de molts ordes monàstics, dedicats a promoure l'ideal de vida contemplativa. Però el procés que es dona a l'Edat Mitjana va més enllà d'això: l'Església va oferir als hòmens un substitut de la ciutadania. Allò secular esdevingué religiós, l'esfera que a l'Antiguitat esdevenia l'àmbit privat va esdevenir l'assumpte pròpiament «públic»: el feudalisme va ser tot ell el que havia estat a l'Antiguitat l'esfera privada. La seva característica fou l'absorció, per l'esfera domèstica, de totes les activitats i, per tant, l'absència d'una esfera realment pública (Arendt, 2011:59).

Cada ordre monàstic, però, definia una manera d'aproximar-se a l'Absolut, una manera pròpia de contemplació, que podia acompanyar-se o no de cert contacte amb l'esfera mundanal de l'ésser humà i d'una certa intervenció en els problemes i injustícies socials. En el cas de l'ordre benedictí, l'ideal expressat amb la famosa màxima ora et labora no allunya al monjo o la monja del treball manual, d'un treball que el fa amo d'ell mateix i que ajuda a crear el món comú en què vivim, si bé entén aquest treball com una forma d'oració o contemplació.

Sense voler-ho, m'he posat enmig dels bucs i donaria per a un treball extensíssim sobre la reconstrucció de l'esfera pública durant l'Edat Moderna i Contemporània, la relació de les persones amb el treball i la necessitat i el món que els envolta. Ni tinc temps, ni és el que pretenc, però podem comprendre una mica millor, si pouem en la història, que l'extinció de les comunitats monàstiques, més que estar en relació amb un declivi del fet religiós, està en relació amb la nova jerarquia que actualment establim entre la vida activa i la contemplativa, entre les diferents facetes o àmbits de la vida humana: les necessitats de la vida, la mundanitat, la pluralitat i la cerca de l'absolut. Perquè de totes elles, potser la que estiga en la cúspide siguen les primeres: totes les necessitats del cos esdevenen plaer suprem que guia l'existència. L'eterna joventut, l'esport, l'alimentació... en el marc d'un món cada vegada més d'usar i llençar, perquè tot caduca ràpidament. La participació en l'esfera pública o vida política es redueix al consum: consum de productes que ràpidament queden descartats, en una voràgine que amenaça amb acabar amb la vida al propi planeta.

Però justament la fugida actual no és només una fugida de la vida política, que també, ja que aquesta queda reduïda a proclames sentimentals i posada al servei de la màquina de producció i consum, de benefici i inversió. Actualment estem fugint de la Terra, del marc en què fins ara s'ha donat la nostra existència: aquesta fugida es plasma amb el desig de fugir dels límits imposats per la pròpia vida, que es pretén allargar al màxim, que pretén crear-se en el tub d'assaig, que pretén alterar-se al laboratori i, finalment, escapar del marc terrícola com a solució al desastre ecològic. I del món comú, de l'acció que possibilita i protegeix la pluralitat, es fuig cap a un jo que es mira exclusivament al melic, que busca el plaer a través de les necessitats del cos i del consum de productes efímers que ofereix un mercat que ha engolit l'esfera pública. I és potser aquest context, i no altre, el que explica l'extinció de la bios theoretikos i de la vida contemplativa: tot ha de ser pràctic, utilitari i, sobretot, plaent. Però no ens enganyem: la vida contemplativa s'esvaeix al mateix ritme que l'acció política del conjunt de ciutadans. Perquè la capacitat de decidir i actuar conjuntament en el marc de la pluralitat minva a mesura que ho hem posat tot a les exigències del mercat, del plaer i del sentimentalisme.

Les «culpes» d'aquest procés en què vivim immersos les hauríem de repartir, però, portes enfora i portes endins del monestir. Portes endins, perquè durant segles aquesta relació amb la mundanitat i l'acció política no s'ha redefinit, quan s'ha tingut temps de sobres per fer-ho: s'ha oblidat que sense «el món» que testifica la vida d'altres sers humans és impossible qualsevol vida, ni tan sols la contemplativa; portes enfora, per haver intentat bastir la vida política al marge de la cerca de la Veritat i de l'Absolut, d'un ideal ètic vàlid per al conjunt de la pluralitat dels éssers humans. Tant fora com endins el món, el bios politikós, queda relegat i s'oblida un fet bàsic que en el segle XXI hauríem de tenir ja clar: que vivim a la Terra, però que som quelcom més que criatures subjectes a ella. Que l'interès de la vida activa (de l'home que labora, que treballa i que participa de la vida política) no és inferior ni superior que l'interès que hauria de tenir la vida contemplativa, i que tots els vessants del nostre estar-en-el-món són importants i complementaris. No podem establir una jerarquia ni tampoc deixar que l'un domine sobre l'altre.

Però lluny d'això, el no-món en què ens ha tocat viure (¿?) s'obstina en oblidar molts aspectes que ens condicionen com a sers humans, i oblida preguntar-se sobre què som i per què som. Desapareixen les comunitats monàstiques, però també la pròpia democràcia està amenaçada pels populismes i un mercat que ocupa l'esfera política i ens dicta com hem de governar-nos i sota quins principis. En definitiva, oblidem el necessari diàleg amb la tradició, imprescindible per construir i reconstruir el món en què hem de viure a la llum d'uns ideals nascuts de les respostes a les preguntes que ens hem formulat des dels inicis dels temps. Els ulls que miren exclusivament el futur han dinamitat el passat i també el present. No ens queda altra: consumir i gaudir dels plaers corporals mentre puguem, mentre no siguem exclosos d'un sistema en què hem deixat d'interrogar-nos i hem deixat de tenir veu.

(Bé, he acabat dient coses sense sentit, o que per fer-les entenedores caldria escriure molt més. No en tinc ganes! Us remet a La condición humana de Hannah Arendt, que he citat al post: m'apassiona tornar-hi de tant en tant a aquest llibre!).

Visita a la vall de Sant Daniel...

SANT PERE DE GALLIGANTS

ASCENDINT LA VALL FINS AL MONESTIR DE SANT DANIEL

SANT DANIEL

Restes romanes trobades al subsòl de l'església: l'arquitectura
també poua de l'Antiguitat. El cenobi degué bastir-se sobre una
construcció anterior. Una vila? Un temple?

Sepulcre de Sant Daniel, del Mestre Aloi (de Montbrai)