Poques hores després de la notícia que informava sobre l'incendi a Notre-Dame, llegia al Facebook que havia mort la darrera femella de la tortuga de closca tova del riu Iang-Tsé.
Quina notícia és més tràgica? Sens dubte, la de la tortuga! Amb ella, desapareix una espècie única que és fruit de milions d'anys d'evolució. I no ho desapareix per causes naturals: som els éssers humans els qui injustament l'hem abocada a la desaparició. I amb ella, desenes i desenes d'espècies animals i vegetals cada any, úniques i irrepetibles.
No obstant això, les espècies animals i vegetals, que possibiliten la vida en interaccions múltiples i contínues, no participen de «l'efecte patrimoni» com puga fer-ho un monument com la catedral parisina. Encara no ens creiem del tot la seua importància i com, sense ells, nosaltres potser tampoc serem...
En això pensava hui durant el meu recorregut: 30 km de Sant Quirze de Besora a Ripoll, fent la volta als Bufadors de Beví. En aquelles latituds els arbres caducifolis encara comencen a brotar tímidament: oms, plàtans, faigs, nouers, roures... Però per tot el camí m'han anat apareixent una i altra flor: milers de flors, cadascuna diferent a l'altra; fins i tot dins de la mateixa espècie oferien un espectacle diferent segons l'indret on creixien... No m'he pogut estar d'anar fotografiant-les ací i allà: què boniques!
L'excursió ha acabat badant pel claustre del monestir de Ripoll: allà hi havia les pedres i l'art. Potser les flors que la Humanitat és capaç de crear. Després de tantes destruccions, els capitells encara captiven amb les seus formes suggeridores, que encarnen diferents models estètics: des del romànic inicial, germà de Cuixà, fins al gòtic tardà del pis superior.
Ha estat un dia, doncs, de flors i pedres. Poden semblar diferents, però si ens fixem, tant les flors com les pedres comparteixen el seu caràcter efímer, mutable i immensament bell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada