Reclusió

Confinament perimetral. Ja veus... En un terme que mesura d'una banda a l'altra més de trenta-un quilòmetres, sentir-se confinat és propi de qui no toca peus a terra: del Perellonet fins a Massarrojos, van succeint-se paisatges i realitats solitàries. De les dunes, al bosc; del bosc, al llac; del llac, a la marjal; de la marjal, a l'horta; de l'horta, al secà. Tot això és València. Avui he fet cap a la platja que el vent havia buidat de gent.

Hui, però, he llegit una reflexió interessantíssima a la columna mensual d'Higinio Marín al Levante-EMV. I és que de vegades l'actitud d'obertura al món requereix de tancar-se. Els monjos medievals, al claustre, no havien fugit del món, sinó que havien pres una actitud d'obertura cap a aquest. En l'espai interior cabia tot. De vegades, en un llibre. Fins i tot en un poema pot cabre-hi la plenitud del ser i del no-ser.

XIII

Adelántate a toda despedida, como si la hubieras dejado
atrás, como el invierno que se está yendo.
Pues bajo los inviernos hay uno tan infinitamente invierno
que, si lo pasas, tu corazón resistirá.

Sé siempre muerto en Eurídice, cantando sube,
ensalzando regresa a la pura relación.
Aquí, entre los que se desvanecen, en el reino de lo que declina,
sé una copa sonora que con solo sonar se rompió.

Sé, y sabe al mismo tiempo la condición del no-ser,
el infinito fondo de tu íntima vibración
para que la lleves a cabo del todo, esta última vez.

A las reservas de la Naturaleza en plenitud, a las usadas
como a las sordas y mudas, a las indecibles sumas,
añádete jubiloso y aniquila el número.

Ranier Maria Rilke (SO, II, 13)

Rilke és complicat, però insistisc en llegir i rellegir. Hi avance molt a poc a poc... El Llibre d'hores m'espera, però, una volta acabe els Sonets a Orfeu. D'aquest poema m'han corprès algunes claus interpretatives:

• L'imperatiu inicial, que interpela a avançar-se a qualsevol comiat, busca integrar els comiats que conformen la vida de l'ésser humà en un tot unitari més enllà d'aquestes, tot entrant en la pura relació subjacent a tota cosa.
• L'hivern, com a símbol de la mort, i l'hivern més gran encara: el no-ser. Per "resistir" no hem de posar l'esperança en cap consol ulterior, sinó amb l'assumpció de la totalitat i la saviesa de la condició de no-ésser: per sota del món hi ha el no-res.
• Exalçar, vibrar, viure. Eurídice torna exultant de la mort, perquè tot és transició/relació. La copa es trenca perquè vibra, però si no vibra no viu.
• El número és la manera que l'ésser humà té de dominar la Natura. Contràriament, vibrar implica necessàriament assumir la co-pertinença. No hem de dominar la Natura, ens hem d'unir enmig d'un cant joiós. 

I arribades aquestes hores del diumenge, un comiat: s'acaba el cap de setmana. La teoria queda molt clara, però com és de difícil assumir que demà ens espera la batalla diària en temps de pandèmia. De mort, de comiats, de pesantor.

I pensar que tot es viu... una darrera volta!