 |
| "Pell" d'una olivera mil·lenària |
Acumulan enigmas, y se mueren
sin comprender, como los animales.
RILKE, Libro de horas
I
En aquells dies, en aquell temps, restabliré Judà i Jerusalem. Reuniré totes les nacions i les conduiré a la vall de Josafat; allà les jutjaré pel que han fet contra Israel, el meu poble, la meua heretat (Jl 4, 1-2). I, tan preocupats com estaven a l'Edat Mitjana per aquest dia darrer, conten que l'infant Martí, futur rei Martí l'Humà, va tindre un somni en què se li apareixien àngels, trompetes i nacions reunides a Josafat i Nostre Senyor jutjant-les a totes, i en despertar es recordà d'una promesa que havia anat posposant per falta de pinyons: la fundació d'un nou cenobi cartoixà. Els encarregats de buscar el lloc ideal per a la fundació van comptar amb la inestimable ajuda d'un pelegrí de Terra Santa que va afirmar, sense cap dubte, que aquell indret era el més semblant que hi havia per aquella part del món semblant a la vall de Josafat. (Esperem, doncs, que quan Déu vinga a reunir-nos, no es confonga de vall i estem els uns esperant a Josafat, i l'Altre a Valldecrist perdent la paciència...).
La llegenda posa de manifest la nostra mediterraneïtat: compartim paisatges, flora, fauna i Història amb un bon grapat de pobles que habiten al voltant d'aquest Mare Nostrum. Es podria haver trobat una vall idèntica a Josafat a Prússia, a Wessex, a Transsilvània o a la Silèsia? No pas. Si fins ara havia contemplat trist les ruïnes de la cartoixa de Valldecrist, en aquesta darrera excursió he caigut en el compte que allò important roman pràcticament inalterable: el paisatge, els camps, les oliveres.
I si en aquest camí cap al santuari de la Cova Santa potser hauria tocat un recolliment religiós o cristià, a mi m'ha assaltat un sobtat paganisme. Entre oliveres centenàries, ametllers i garroferes, entre camins i bancals que es perdien muntanya amunt en una mescla infinita de verds, en trobar-me davant l'Olivera Morruda he sentit una gran força. L'arbre transforma allò inert en vida en un cicle que no té cap altre sentit: créixer de la fosca a la llum, unir allò eteri amb allò tangible, obrir-se, expandir-se i donar-se.
Escriuen els evangelistes que Crist va pregar en un camp similar abans de la seua Passió, justament a la vora de la vall de Josafat. Déu, segons diu Joel, ha de vindre a jutjar-nos en un indret així. I em pregunte si per sota de tota aquesta història sagrada no continuaran bategant les forces tel·lúriques, si hem deixat alguna vegada de ser pagans.
Fins i tot hui que ens hem abandonat a la força dels diners.
II
Els camps van deixant lloc, conforme ens allunyem d'Altura, a bancals abandonats i aquests, al bosc. Però un bosc que no és bosc, que només són bancals abandonats que de tant en tant són víctimes del foc. La senda cap a la Cova Santa recorre un paratge que renaix de les seues cendres per tornar a cremar d'ací poc temps: centenars de pins blancs ocupen de nou els vessants de les muntanyes disposats a ser novament combustible eficaç. En paratges així es fa evident l'abandó que pateixen les nostres muntanyes i boscos.
La Cova Santa, però, apareix en mig d'un oasi de vegetació, un bosquet encantat encarat a l'ombria que contrasta amb la solana arrasada on un calvari monumental converteix l'indret en un nou Gòlgota. Sembla, doncs, que estiga caminant per Palestina... Al capdavall, hi ha gaires diferències?
III
S'ha acabat la ruta, no era circular. Ara toca improvisar com feia fa un temps sense l'ajuda de la tecnologia: un mapa... i avant! El primer que faig és seguir el camí que entre els matollars mena cap al Montemayor: 1012 metres, cúspide de la Calderona.
Crec que en açò de les muntanyes hi ha un cert menyspreu al territori valencià on el valencià no és el parlar predominant. Quan hom pensa en el cim més alt del País sempre anomena el Penyagolosa, obviant que no, que no és aquest, sinó l'ignorat Alto de las Barracas. Igualment, la Calderona té un Montmajor que no és el mont major, i un Gorgo que sol passar com el cim més alt de la serra. Però no ho són ni l'un ni l'altre: és aquest Alto de Montemayor, a la vora de la Cova Santa, dominant un paisatge que abraça pràcticament totes les comarques valencianes fins a la línia del Serpis i el cap de la Nau.
El Montemayor, que sí que és el major, és un lloc ple d'història. Sobre els seus vessants hi havia una línia de defensa secundària de l'exèrcit republicà: el Bastió de la Calderona. El fred, la por i la fam que s'hi degué passar...
IV
Improvisar és arriscat: sobre el mapa, tots els camins semblen curts. Arribe a l'Olivera del Barranc Calero amb el sol baix i després d'haver pujat i baixat diferents elevacions: el que es diu esgotat. Allà encara dubte si tornar a la cartoixa pel camí de la Murta o pegar la volta pel camí Rodeno: aquest implicaria, mínim, una hora més de marxa... La intuïció em fa anar pel primer: quin goig trobar-me amb els Pocicos de Mena i poder posar-hi els peus arremulla!
Per cert, l'Olivera del Barranc Calero té, com la Morruda, vora 2000 anys d'història i està abandonada enmig del barranc: les lianes i les plantes trepadores han començat a fer-se amb ella. Molt trist.
V
I improvisant, improvisant, em ve just arribar al cotxe quan la foscor és entrada i entrar al garatge poc abans del toc de queda, del qual fins i tot havia oblidat l'existència. I aquest és el risc d'improvisar: perduda tota noció de la realitat, imbuït pel paisatge, hom acaba caminant més de 30 km amb Déu sap quin desnivell acumulat...! (Espere que Nostre Senyor se l'haja apuntat i me'l diga el dia del Judici: que aquesta penitència compte com a atenuant!).
Veig que l'Alto del Rojel, la Masia d'Uñoz no pinten gens malament... Sempre hi ha món per menjar-se... Caminar!
VI
En este pueblo está la última casa,
tan solitaria como la última de este mundo.
La carretera, a quien el pueblo no detiene,
continúa despacio, hacia la noche.
Este pequeño pueblo es sólo un paso
entre dos lejanías, miedoso y aprensivo,
un camino entre casas, en vez de una vereda.
Y los que lo abandonan caminan largo tiempo,
y quizá mueren muchos, mientras andan.
Rilke, Libro de Horas.
 |
| Escultura al monjo cartoixà, entre les ruïnes de Valldecrist |
 |
| Despunta el dia! |
 |
| Altura |
 |
| Creu de Pallàs |
 |
| Enamorat! |
 |
| Arreu apareixen oliveres centenàries! |
 |
| "Navajo del Boñigo" |
 |
| Olivera Morruda d'Altura: milers d'anys d'història! |
 |
| Els verds de les oliveres, del bosc i dels ametlers |
 |
| Les dents de la Serra d'Espadà fan acte de presència |
 |
| Ruïnes del mas del Príncipe |
 |
| Primera visió del Penyagolosa |
 |
| Mas de Rivas: espadanya |
 |
| Creu de Rivas |
 |
| Piló de la Paloma |
 |
| L'incendi ha deixat al descobert els bancals abandonats |
 |
| Piló de la Pota de Cavall |
 |
| Corral Rocha de la Virgen |
 |
| Penyagolosa |
 |
| La creu de Maganya marca l'inici del rosari monumental |
 |
| Santuari de la Cova Santa |
 |
| Capella de la comunió |
 |
| Altar major |
 |
| Rosari monumental des del bosquet del santuari |
 |
| Monument a Bonifaci Ferrer |
 |
| Bosquet de la Cova Santa |
 |
| Penell del santuari i Penyagolosa |
 |
| Lliris per tot arreu! |
 |
| Inici del calvari monumental |
 |
| Viver |
 |
| Camí a Montemayor des del calvari |
 |
Trinxeres de Montemayor: formaven part de
l'anomenat "Bastió de la Calderona" |
 |
| La veïna Serra de Javalambre |
 |
Cims de la Calderona: es distingeix el Montmajor
i el Gorgo, així com la forma de queixal de la
Mola de Segart |
 |
| Serra d'Espadà: de la Ràpita a l'Espadà |
 |
| Penyagolosa |
 |
| Vall del Palància |
 |
| Panorama: els cims de les serres d'Espadà i la Calderona |
 |
| Calvari de la Cova Santa i la Ràpita al fons |
 |
| Navajo del Hontanar |
 |
| La Vall i el Castell d'Almonesir |
 |
| Corrals de la Penya Rubia |
 |
| Penya Rubia |
 |
| Font de Mañes |
 |
L'olivera del barranc Calero: abandonada entre lianes
i plantes trepadores. |
 |
| Barranc d'Uñoz |
 |
| Pocicos de Mena |
 |
| Barranc de Ribas |
 |
| Capvespre a la creu de Pallàs |
 |
| Altura i la nit que comença |
 |
| Porta de l'església principal de la cartoixa |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada