aNDRòMiNa: Dos camins

L'associació cultural de la Cartoixa de Valldecrist ha reconstruït el traçat del camí habitual de comunicació entre Valldecrist i Porta-coeli que passava per algunes de les possessions i terres cedides en arrendament dels cartoixans, com el mas de Tristany o el d'Uñoz. En les meues darreres excursions ja he recorregut pràcticament sencer el tram de Porta-coeli a Gàtova (fins al mas de Tristany), i l'altre dia recorreguí el darrer tram del camí del Rodeno. Em faltava, doncs, el tram des de Gàtova... I allà que hi anàrem!

L'objectiu del dia era caminar i caminar per aquest camí. Arribats al camí del Rodeno, buscar les carrasques de Górriz i des d'allà tornar a Gàtova pel GR-10. El dia aniria marcat, doncs, per dos camins: el dels cartoixans i el sender de gran recorregut.

El dia amenaçava pluja, però. I l'amenaça no només es va fer realitat, sinó que a més a més l'aigua anà acompanyada de boira espessa pràcticament durant tota la jornada. I de fang, fang per tot arreu! Ara, l'avantatge major que comporta la pluja és la solitud: en tot el dia només m'he creuat un parell de ciclistes i un altre xic que havia anat a esmorzar a la font de l'Albereda.

Estem malalts de romanticisme: caminar per aquells paratges silenciosos, solitaris, bellíssims entre la boira té alguna cosa difícil d'explicar. Bé, no tan difícil: és molt romàntic! El paisatge es cobreix d'un tel de misteri, els colors i les olors s'intensifiquen, sembla que hom haja viatjat en el temps.

III

Para cuando los enigmas se agolpaban y no se vislumbraba salida, ahí estaba siempre el camino de campo.

Silencioso, guía el paso por la senda ondulante a través del vasto y árido campo.

Una y otra vez el pensamiento recorre, ora sumido en aquellos escritos ora en tentativas propias, la senda que el camino traza a través de los campos.

Martin Heidegger: Camino de campo.

Caminar és pensar, és respirar, és contemplar. Sovint els camins són el pretext per anar a "algun lloc", però un dia com hui, en què el camí és l'objectiu, amb els paisatges amagats per la boira, el camí esdevé el protagonista: els ulls no paren de fixar-se en la bellesa del seu traçat, dels seus colors vermellosos, de la seua sospitada antigor.

Als pocs minuts de passar la carretera s'arriba al Torrejón, un poblat ibèric edetà molt semblant al Puntal dels Llops, però encara per consolidar i excavar. El castrum s'ubica en un indret des d'on es controlaven els camins entre la vall del Túria i del Palància. És curiós que s'haja trobat ceràmica de l'Àtica del s. V perduda entre les seues restes: quin afany, el dels grecs, d'arribar a tots els llocs!

Altrament... Caic en el compte que el camí que recórrec potser no tinga huit-cents anys, sinó dos mil cinc-cents. Poca broma!

Des de l'Alto del Rojel puc contemplar els camins recorreguts a penes fa quatre dies. La major part del paisatge, però, resta amagat per la boira. Ascendisc al veí Alto del Pollino, però tres quarts del mateix, amb la diferència que puc contemplar un grup de cérvols saltant entre els matolls.

Des d'allà desfaig el camí en busca del GR-10. Diria que no valc per delinquir: el mapa que em servix de guia és molt detallat, però no especifica si els camins són privats o no... I em trobe amb un camí privat, on tinc vedat el pas i amb un dilema: profanar la propietat o fer un rodeig de bastants quilòmetres.

En la vida he passat tants nervis... I això que no hi havia ningú!

La boira impedix que la realitat torne en forma de imatge: ho fa en forma de sons que se senten cada vegada més propers. El lladruc d'un gos, el cant d'un gall, uns crits, una conversa d'algú que recorre les sendes properes a Gàtova. Arribats al gegantesc pi de l'era, el poble apareix ja a la vista: només em separen d'ell un centenar de metres.

Amb el cotxe vaig encara fins l'aqüeducte romà de Piñel: tan capficat com estava en el camí, havia passat per la vora sense adonar-me'n!

VII

Rilke, de nou, m'ha acompanyat.

Corren rumores, suponiéndote;

y hay dudas que circulan y te borran.

Los perezosos y los soñadores

en su propi fervor y a no confían,

y quieren que los montes viertan sangre,

de lo contrario no creerán en ti.

Más tú inclinas tu rostro.

Tú podrías cortar las venas a los montes,

cual si señales fueran de un gran juicio;