aNDRòMiNa: de maig 2021

16 de maig del 2021

Yo soy... ¿yo?

Yo soy yo.

(Fichte apud Safranski, 2021:114).

La «cosa en sí», en la que Kant no quiso entrar, no dejaba descansar a Fichte, que quería penetrar en ella mediane su filosofía del yo. Él quería hacer estallar los límites de lo mera mente «trascendental» y llegar a lo »trascendente». (...) La pregunta en cuestión es hasta dónde llega el pensamiento. ¿Conduce en verdad a la esfera del absoluto? Sin duda no, piensa Hölderlin frente a Hegel. Pues el pensamiento no puede evitar la relación con un objeto. Siempre se piensa «algo». Y con ello se da siempre un objeto, o sea, una limitación. El supuesto absoluto deja de ser un absoluto, pues la limitación y el absoluto se excluyen. En consecuencia, si el yo absoluto de Fichte ha de ser realmente absoluto, no puede darse ninguna conciencia en él. Solo lo carente de conciencia está exento de límites. Hölderlin concluye con agudeza: «Como yo absoluto no tengo ninguna conciencia, y si no tengo ninguna conciencia, no soy nada (para mí); por tanto, el yo absoluto es nada (para mí). (Safranski, 2021:114).

Yo ya no soy yo
ni mi casa es ya mi casa.

(Lorca, Romance Sonámbulo)

Nada hay que dominar no pueda,

como obra de mis manos lo conozco,

por completo lo dirijo como yo quiero

sobre espíritus y la vida alzo mi trono.

Mío es el mundo y todas las fuerzas

a mi poder por completo están sujetas.

(Hölderlin, Empédocles, 2ª redacción)

Quien todo lo puede también se crea él mismo sus dioses: «¿Qué son los dioses y su espíritu si yo no los anuncio, y ahora digo: ¿quién soy yo?». El inconveniente es que estos dioses creados por uno mismo no pueden llenar como el «ser» envolvente. Quien solo está lleno de sí mismo está condenado al vacío. (...) En su aspiración a la unión mística, Empédocles está completamente solo con Dios o con la «Naturaleza». La unión mística se realiza en él y solo para él. (...) Pero eso es demasiado poco, está pensado en forma demasiado subjetivista, tal como anota Hölderlin. La reconciliación mística tiene que hacerse general, debe abarcar la situación político-social y transformarla. En caso contrario, el místico desgajaría para sí un logro orientado al disfrute propio, separado, o sea, antes de tiempo y sin prestar atención a los otros; y ese comportamiento no puede aceptarse, es egoísta e injusto. (Safranski, 2021:187).

I morint en u mateix
es ressuscita a la vida eterna.

Sant Francesc d'Assís, Pregària (fragment)

Yo opino de que... eso es así porque lo digo yo.

Postmodern qualsevol

Moment del primer bany de la temporada!

L'olor de l'herba de Sant Joan impregna la Devesa

Intente, quan vaig a la zona de Gàtova, d'evitar els ciclistes: cal matinar. A les vuit en punt del matí ja estava al cim de los Pedregales, a la vora de Marines Vell, iniciant una ruta que passaria per camins ja fets: una bona manera d'unir mentalment les parts conegudes de la serra (aquesta, aquesta i aquesta).

Aquesta primera part de la ruta transcorre pel llindar de la zona d'entrenament militar. No faig cas del primer cartell que em prohibeix el pas: només són uns centenars de metres que m'hi endinsaré... Al segon cartell em pose una miqueta nerviós: "Peligro, caída de proyectiles".

Bé, calma: de veritat el cabo segundo y el capitán van a estar un dissabte a les set del matí tirando proyectiles? No ho creia ni ha estat així.

Potser haurien de fer coincidir la zona militar amb els camins.

II - ALT DE LA CREU (857 m)

Des de los Pedregales baixem pel barranc del Rincón fins a les hortes i oliverars, i d'allà s'agafa la senda del Retor: un mar immens de flors i d'abelles. La senda de vegades queda esborrada per la vegetació primaveral, exuberant i colorida. Quan s'arriba a la carena apareix l'espectacle de la Calderona oriental: llomes suaus que es perden a l'horitzó, un ventet suau, el sol que comença a calfar i la gana que s'obri.

Des de l'Alt de la Creu es contempla una panoràmica de Gàtova, el Pic de l'Àliga i tota la vall del Carraixet al complet.

III - PIC DE L'ÀGUILA (876 m)

Si la darrera vegada que tenia el propòsit d'ascendir-hi la boira m'ho va impedir, ahir fou el vent el qui maldà per evitar-ho: aquest ventet suau d'abans ara són ratxes fortes i molestes. El cel s'ennuvola, la llum és estranya... però les vistes, espectaculars. Amb l'espectacle al davant, assotat pel vent, em pregunte quina vivència real tingueren els romàntics de la Natura: la imaginaren o s'hi endinsaren?

En les parts resguardades del vent se nota amb força la calor: la temporada de llargues caminades per la Calderona s'acaba i comença l'època de la platjarona. El romanticisme i la mística substituïts per l'hedonisme. I és que a l'estiu, al país nostrat, hi ha poca possibilitat per al misticisme del caminant sense acabar deshidratat i cremat: què li farem!?

IV - GORGO (909 m)

Quan el matollar dels bancals abandonats de l'Alt de la Buitrera dona pas a una vegetació exuberant hom sap que ha arribat als peus del Gorgo. S'han deixat enrere molins i corrals abandonats.

Està bé deixar-se la dificultat per al final: no és cap plaer, per dir-ho així, ascendir cansat, amb una calor asfixiant i una humitat ambiental elevada, però alhora les sensacions que ofereix la muntanya són més intenses. És el moment de parar de tant en tant i escoltar. Escoltar el cos, escoltar la Natura.

I amb aquestes només cal descendir de nou fins a Marines. És la part més bella de l'excursió: per les vistes, per la vegetació, per les sensacions i el sentiment de felicitat que envaeix al final del dia, amb les metes assolides.