aNDRòMiNa: Paisatges sagrats

31 d’agost del 2016

Paisatges sagrats

Morella!

Ja al capvespre, fent via cap a Algemesí, en eixir de Castellfort veig el senyal d’una ruta que recorre les diferents ermites escampades pel terme del municipi: li han donat el nom de “Camins Sagrats”. I contemple el paisatge impressionant que s’obri entre els Ports i el Maestrat, amb les seues moles i barrancs engorjats, boscos, muntanyes abancalades i pobles encimbellats... Realment el propi paisatge ens parla de la grandesa del món, potser fins i tot del sentit transcendent de tot plegat: caic en el compte que el que converteix en “sagrats” els camins i el paisatge no és l’existència d’un o altre santuari o ermita, sinó que justament els santuaris s’han construït en els llocs on aquesta sacralitat intrínseca al paisatge es fa més patent.

Sagrat: digne de veneració i de respecte; inviolable. Per desgràcia, molts dels nostres paisatges han estat violats pel dogma dels diners. No així, per sort, tots aquests paratges per on m’hi he passejat aprofitant el viatge cap al poble: els pobles fronterers dels Ports amb l’Aragó. De Sorita a Castellfort, paga la pena passejar per cadascun dels racons que anem trobant-hi. L’any passat m’atrevia a comparar la Toscana amb el Maestrat: enguany, després d’haver passejat pels Ports, i d’haver recorregut de nou el Maestrat cap a la Plana, em reafirme. El paisatge, el poble, l’arquitectura i la història que s’hi pot llegir a les pedres no tenen res a envejar a la d’aquella regió d’Itàlia.

He començat l’excursió al Santuari de la Balma de Sorita, situat a l’extrem nord-oest de la comarca. El propi nom del poble ja ens parla d’un culte antiquíssim a les forces divines i naturals: el nom de Sorita, segons Urkola, deriva de l’ibero-basc Zurieta, que vol dir “lloc de la deessa blanca” –zuri vol dir blanc en basc-. Es fa referència ja en èpoques remotes a una de tantes divinitats associades a l’amor i a la terra que més tard s’identificaria amb la Mare de Déu. No seria gens descabellat afirmar que és el mateix lloc on s’alça el santuari actual on aquesta divinitat rebia culte en temps immemorials: la balma es troba davant d’un meandre pronunciat del riu Bergantes, i des d’allà es té una panoràmica bellíssima de la vall, boscos i muntanyes circumdants. Quin millor lloc per a la contemplació i el replegament?

Del santuari a Sorita, Forcall, la Todolella, Cinctorres i Castellfort, fent també una petita incursió a tres pobles de l’Aragó que em reserve per a un altre post. Tots aquest pobles conserven carrers gairebé inalterats pel pas del temps, amb casalots de pedra de finestrals adovellats, arcades de mig punt als portals coronades amb blasons i voladissos de fusta treballada que envaïxen carrerons estrets i sinuosos, segurament traçats pels àrabs. Al bell mig de cadascun, una mola de pedra –l’església- acompanyada de la corresponent torre: campanars petris que, des de l’altura, esdevenen senyors del paisatge. Al voltant, camps esguitats de les típiques construccions de pedra en sec, masos i camins mil·lenaris transitats encara per llauradors, pastors i –hui també- excursionistes.

Perquè, malgrat la manca de posada en valor de tot aquest patrimoni històric, arquitectònic i paisatgístic, cada vegada hi ha més gent que el coneix i, conseqüentment, n’aprèn, el valora i se l’estima.

Ací us deixe amb algunes fotos de la jornada que acabí al santuari de la Mare de Déu de la Font. Novament, un lloc que transmet màgia i sacralitat; aquesta vegada, al fons d’una vall, enmig d’un bosc centenari de pins i carrasques.

SANTUARI DE LA BALMA

SORITA

S'hi conserven nombrosos casalots amb interessants
elements arquitectònics. Llàstima que conviuen
amb portes de pvc i finestrals d'alumini!

FORCALL

Deu el seu nom al fet de ser la confluència de tres rius, que dibuixen un forcall a l’orografia del terme. Destaquen els seus palaus i la seua plaça major porticada, la primera d’aquest tipus en territori valencià.