I - Ordine: utilitarisme.
Nuccio Ordine, a Los hombres no son islas, cita el pròleg de Gautier a la seva novel·la Mademoiselle de Maupin: «Nada de lo que resulta hermoso es indispensable para la vida. Si se suprimiesen las flores, el mundo no sufriría materialmente. ¿Quién desearía, no obstante, que ya no hubiese flores? Yo renunciaría antes a las patatas que a las rosas, y creo que en el mundo sólo un utilitarista sería capaz de arrancar un parterre de tulipanes para plantar coles».
Gautier confiava massa en l'ésser humà. No imaginava que arribaria un dia en què ens deixaríem governar pels utilitaristes. I és això justament el que estan fent amb l'escola: arrasar el jardí de tulipes per plantar unes cols que només van a alimentar el cercle viciós del consum que, al capdavall, està destruint el planeta.
I amb el planeta, les poques coses bones que té la civilització.
(Per cert, Ordine parla al llibre d'una enquesta feta a estudiants de l'escola primària que em resulta molt feridora. S'hi demana que els infants contesten a açò:
-Aconseguiré el títol dels estudis que vull?
-Tindré sempre suficients diners per viure?
-En la vida, aconseguiré fer el que desitge?
-Aconseguiré comprar les coses que vull?
-Trobaré un bon treball?
Les preguntes només parlen d'una escola convertida en una màquina de produir futurs «emprenedors» i «consumidors» que seran incapaços de percebre cap altre horitzó a la vida. Molt trist, no creieu?).
II - Brecht (Històries del senyor Keuner): els hòmens són taurons. (Dels capellans amb sotana)
«Si els taurons fossen homes»
«"Si els taurons fossen homes", preguntà al senyor K. la filla menuda de la mestressa de casa, "¿serien més afables amb els peixos petits?". "És clar que sí", va dir ell. "Si els taurons fossen homes farien construir en el mar caixes enormes par als peixos petits, amb tota mena d'aliments dins, tant vegetals com animals. Tindrien cura que les caixes tinguessen sempre aigua fresca i, en general, adoptarien tot tipus de mesures sanitàries. Si, per exemple, un peixet es ferís l'aleta, de seguida se li aplicaria un embenatge per tal que no se'ls morís als taurons abans de temps. Per tal que els peixets no es posassen malencònics hi hauria, de tant en tant, grans festes aquàtiques; car els peixets alegres fan més gust que els malencònics. És clar que també hi hauria escoles en aqueixes grans caixes. En aqueixes escoles els peixets aprendrien com es nada en la gola dels taurons. Caldria que hi aprenguessen geografia, per exemple, per saber com trobar els grans taurons que gandulegen en qualsevol lloc. Allò principal seria, naturalment, la formació moral dels peixets. Els ensenyarien que no hi ha res de més gran i més bell que un peixet que se sacrifica alegrement, i que tots ells haurien de tenir fe en els taurons, sobretot quan els diguessen que ells ja s'ocupen de forjar-los un bell esdevenidor. S'hi faria comprendre als peixets que aqueix esdevenidor només estaria assegurat si aprenien a obeir. Primer de tot els peixets haurien de guardar-se de qualsevol inclinació baixa, materialista, egoista i marxista, i si cap manifestava aquestes inclinacions, haurien de comunicar-ho de seguida als taurons. Si els taurons fossen homes, es farien naturalment la guerra els uns als altres per conquistar caixes i peixets estrangers. Enviarien a la guerra els seus propis peixets. Ensenyarien als peixets que entre ells i els peixets d'uns altres taurons hi ha una enorme diferència. Els peixets, pregonarien, són muts, com tothom sap, però callen en llengües molt distintes i per això els resulta impossible entendre's. A cada peixet que, en la guerra, matàs uns quants peixets enemics, peixets dels que callen en una altra llengua, li imposarien una petita condecoració d'algues marines i li concedirien el títol d'heroi. Si els taurons fossen homes, també tindrien el seu art, naturalment. Hi hauria quadres bells en els quals es representarien les dents dels taurons amb colors esplèndids, i les seues goles com autèntics vergers en els quals es podria joguinejar de gust. Els teatres del fons del mar mostrarien heroics peixets nadant amb entusiasme vers les goles dels taurons, i la música seria tan bella que els peixets, als seus sons, precedits per l'orquestra i amanyagats pels pensaments més delitosos, es precipitarien somiadorament en les goles dels taurons. També hi hauria una religió si els taurons fossen homes. Ensenyaria que els peixets només comencen a viure realment al ventre dels taurons. A més, si els taurons fossen homes, els peixets deixarien de ser tots iguals com ho són ara. Alguns obtindrien càrrecs i quedarien per damunt dels altres. Als taurons que fossen un poc més grans se'ls permetria fins i tot menjar-se els més menuts. Açò només seria agradable pera als taurons, que així podrien menjar-se sovint mossos més grans. I els peixets més grans, aquells que ocupassen càrrecs, vetlarien perquè regnàs l'ordre entre els més menuts, i arribarien a ser mestres, oficials, enginyers constructors de caixes, etc. En una paraula, hi hauria per fi un acultura al mar, si els taurons fossen homes».
La història dels taurons i els peixets es troba entre l'aforisme, l'anècdota i la paràbola. Però és força il·lustradora... Només hi dissentisc en una cosa: si els taurons fossen homes, regnaria la barbàrie (i no la cultura). Perquè allò que descriu, allò que ens descriu, és la descripció d'una barbàrie.
I aquesta religió que la justifica és anunciada ara per uns homes que tornen a portar sotana. Veig a València, novament, sotanes passejant-se amb gestos arrogants. Pobres desgraciats, que han tingut que amagar la seua mediocritat, la seua frustració, la seua por, darrere d'una sotana.
Sepulcres ensotanats. Fàstic!
III - Rodrigo Cortés (Verbolario): propietat.
Montaña, f. Accidente geográfico con que la vida se apiada del perezoso y lo convierte en montañero.
Propietario, adj. Inquilino del Estado.
Resulta que el Tossal dels Montllats, a Vilafranca, tercer cim en altitud del País Valencià, es troba al bell mig d'una propietat privada. El seu propietari, per a posar èmfasi en el seu sentit de propietat, ha barrat els accessos amb autèntiques barricades plenes de filferros amb punxes, parapets i tanques de diferents materials.
Per sort per a ell, el proppassat dissabte la seua propietat va ser supervisada i vigilada per un funcionari de l'Estat del qual és inquilí. Després de la revisió, pogué assegurar que tot estava en ordre.
I, mentrestant, va badar i va deixar anar la seua perea infinita davant del món que li ha tocat viure.
I, mentrestant, l'Alt Millars cremava.
I, mentrestant, tant desastres...
|
El funcionari |
|
Matamoros... Ja podrien posar el panell a un museu. |
|
Seu de la confraria de Santa Maria la Major |
|
Llenguatge renaixentista a la portada de la parròquia de Santa Maria Magdalena |
|
Àngel o dimoni? |
|
Tetramorf de la portada lateral |
|
Portada del palau dels Penyarroja |
|
Palau barroc |
|
Portal de Sant Roc |
|
Vilafranca des de les hortes: meravella |
|
Peiró de la Trinitat, entre les hortes i les construccions de pedra en sec. |
|
El Turmell, al fons, on pugí l'altre dia! |
|
Peiró de la Sagrada Família |
|
Cim des del Portell de Montllats |
|
Torre d'en Gils |
|
Arribant al mas medieval de la Torre d'en Gils |
|
Capella que mescla estils, bastida cap al XVI |
|
Portal adovellat del mas |
|
Al port de Mosquerola comença també la pista que condueix al Santuari de l'Estrella. Durant els primers anys de la conquesta, havia pertangut a Vilafranca. |
|
Fum, humitat? Incendi a l'Alt Millars es deixa notar. |
|
Cim coronat. |
|
Mas d'en Saura |
|
Camins... Què bonic! |
|
Morades, blanques i mestisses |
|
Font del mas d'en Saura |
|
Mas d'en Saura, encara a l'Aragó |
|
Font d'Horta |
|
L'Anglesola i, guaitant entre els arbres, la Pobla del Ballestar. |
|
Mas de la Tosca de Dalt |
|
Barranc de Vergara: entre roures i alzines |
|
De nou, Vilafranca |
|
Camins que no s'obliden! |
|
Santuari de la Mare de Déu del Llosar, una de les tres imatges gòtiques dels Ports |
|
Imatge |
|
Retaule del cambril |
|
Arribant a Vilafranca, peiró gòtic |