aNDRòMiNa: Volar

Les assemblees matinals d'una aula de primària són normalment la cosa més tediosa, rutinària i avorrida que vos pugueu imaginar. Tot i així, reconec que hi ha dies en què hi ha una predisposició especial a escoltar i a explicar i expressar vivències, anècdotes, dubtes, tant per part dels alumnes com per la meua part. Només cal saber intuir que és un d'aqueixos moments i provocar l'esclat de les paraules. I així va passar que l'enrenou muntat per la presència d'un insecte fastigós a la classe ens va portar dels rius amb els seus carrancs, a les palmeres mortes pel morrut roig, a les rates penades i, fins i tot, a la Grècia antiga i el propòsit fracassat d'Ícar i a l'etimologia de les arrels indoeuropees.

I és que un grupet d'alumnes van contar-nos que s'havien passat una vesprada sencera a la muntanya caçant papallones per, sense matar-les, prendre'ls una miqueta de la polseta que tenen a les ales per omplir-se'n els braços i poder volar com elles. Em va semblar un propòsit molt bonic (vaig recordar per què em fiu mestre!), tot i que vaig proposar-los-en un altre una miqueta més realista: pujar una muntanya com la via més propera per alçar el vol.

Efectivament, justament aqueix cap de setmana havia ascendit a l'Alt de les Creus de Tavernes de la Valldigna, i vaig quedar impressionat de la imatge que, des d'allà, s'oferia del País. Des del camí de pujada ja es contemplava tot el golf de València al complet, però una vegada dalt, penjat del cingle de pedra que mira la vall, la imatge de la Valldigna fa créixer de forma incommensurable eixa emoció que se sent en veure els llocs que estimes, els llocs quotidians, a vol d'ocell.

Per cert, una vegada vaig sentir explicar en un curs que existeix una arrel indoeuropea que, en origen, significa la pols de les ales de les papallones: «pne». Ens vingué al cap, la paraula pneumàtic, o pneumònia, o apnea. Però també el mot grec πνέω, respirar, del que deriva «pneontes», els qui respiren, els vivents, i «pepnumai», estar animat, estar viu. És aquesta la sensació que tinguí a dalt del cim. Qui sap si fou un antic mite el que va relacionar la vida amb aquesta polseta minúscula que es creia que permetia volar a aquests insectes.

De l'Alt de les Creus vaig seguir la carena de la Serra de Corbera fins a l'Ouet, passant pel Puntal de Massalari, el dels Germanells i el cim de la Ratlla, el més elevat de la serralada. Torní a Tavernes remuntant el barranc de la Casella i baixant les parets de l'Alt de les Creus per l'antiga senda dels Amoladors: una ruta bellíssima i molt recomanable, tot i que exigent.

La millor manera d'acabar un dia així és acostar-se al proper monestir cistercenc de la Valldigna i badar entre les seues ruïnes. De sobte, me n'adoní que malgrat la ruïna i l'oblit, entre les imbecil·litats que alguns companys de visita deien a crits, les pedres continuen oferint els jocs de llum que busca l'arquitectura cistercenca... L'esperit del lloc, per tant, roman encara viu!

Una de les primeres imatges de
les parets de l'Alt de les Creus

Castell andalusí i poblat ibèric dels Castellets

Tavernes i el Montdúver

Els núvols tapen la llum a Cullera

Sant Antoni i el Racó

El castell i la muntanya de les Raboses

Golf de València presidit pel Penyagolosa

El sol inundant la marjal de Sueca, amb l'Albufera,
València i la Calderona al fons

Mitja lluna: per això el nom de Dianium (Dénia). Diana era
anomenada la deessa triple: Selene o Febe al cel; Diana o
Dèlia a la Terra; Hècate o Prosèrpina als Inferns. En
realitat, podia representar els tres fases visibles de la Lluna,
i per això se la venerava en els llocs amb aquesta forma.