aNDRòMiNa: Gràcies?

Un lloc des d'on es veu la mar és interior? L'Alt Maestrat i els Ports són considerades comarques interiors, però el camí carener del Tossal de la Nevera de Catí ofereix unes vistes espaterrants que van des del Delta de l'Ebre fins al port de Castelló. La presència del mar m'obligava a relativitzar els conceptes...

La ruta del darrer dissabte de febrer em va portar des de Catí al Tossal de la Nevera, conegut també com de Givalcolla, i des d'allà, per la carena, al Santuari de la Mare de Déu de la Font de l'Avellà. Des de l'Avellà baixí a la Salvassòria, un llogaret medieval de Morella abandonat i en ruïnes. En tornar a pujar al santuari, de nou cap a Catí. Tot el dia caminant, una trentena de quilòmetres i un miler de metres ascendits!

En aquesta ocasió vaig acompanyar la natura de la lectura dels escrits d'Etty Hillesum, que un bon amic m'aconsellà fa un temps. Hillesum fou una jove jueva dels Països Baixos que va acabar assassinada a Auschwitz... Sovint un calfred recorre el meu cos en llegir els fragments del seu diari: acostumats com estem de reduir els morts a xifres, un testimoni com el seu ens fa conscients de tot el que implica la barbàrie. Quanta humanitat perduda darrere de cada xifra...

III

Em sorprèn un fragment: «Esta noche se sentía tan cómoda y calentita al volver a mi estrecha cama... Di gracias a Dios de nuevo, no por la cama caliente y la sopa de guisantes, sino por querer morar en mí una vez más. Nunca le doy las gracias por los bienes materiales que me da, ni debo rebelarme contra él en el caso de que me privara de ellos. Va en contra de mis principios dar las gracias por algo de lo que tanta gente carece. Las cosas no son lo que deberían ser con respecto a la distribución de los bienes materiales en esta imperfecta tierra nuestra. Y me parece que es por puro azar que uno acabe entre los saciados o entre los hambrientos. Nunca podré dar gracias por el pan de cada día cuando sé que muchos otros no tienen el suyo. Pero espero ser agradecida por otras cosas».

El fragment em feu rumiar... I, sí! Té raó. L'assumpció que Déu és «bo» amb nosaltres implica també l'assumpció que podria no haver-ho estat, o que no ho és amb altres. Hi ha un pensament que malgrat l'ensenyança de Job no s'ha eradicat: si sóc bo, Déu em premia i les coses em van bé; si les coses no em van bé i m'esdevé la desgràcia, és que no sóc bo a ulls de Déu. Així doncs, Déu és revestit d'una voluntat molt semblant a la humana (potser massa) que «reparteix» boneses i desgràcies segons l'obrar de cadascú. Que no? Quantes veus s'alcen encara i afirmen que el VIH no és altra cosa que un assot diví a la comunitat gai? Quants s'han cregut al llarg de la història que podien actuar com el mateix assot diví: matances, assassinats, afusellaments? Quants no miren per damunt del muscle als qui han caigut en la desgràcia?

Tot això esdevé d'una lògica que fa encara de Déu un calc de la figura del pater familias. Déu, inconscientment, es converteix en un pater familias absolut, que dicta les normes i castiga o premia el seu compliment. La «intercessió dels sants», segons els catòlics, pot alleugerir el càstig diví: pregues a Santa Rita, ella parla a cau d'orella a Déu sobre nosaltres (perquè n'està a prop, és «santa»), i llavors Déu s'amansa i és benigne. Si no li pregues a Santa Rita (o a Sant Vicent, o a Sant Pasqual, o a Santa Maria), atingues-te a les conseqüències! Déu actuarà sense filtre...

Però aquesta visió ha entrat en crisi per moltes raons. Entre d'altres, perquè el mal absolut es va fer present al llarg de la centúria passada i, més que mai, se'ns va fer urgent preguntar-nos sobre l'origen del mal. I llavors es va maquillar aquesta «lògica divina»: el mal existeix per i per a nosaltres. Com se sol dir, els designis de Déu són inescrutables. Hem d'atribuir a Déu l'origen de tot bé i de tot mal, però en relació a aquest últim, hem «d'acceptar» que hi ha quelcom que mai entendrem, que darrere d'una catàstrofe (els milers de morts d'un terratrèmol, de la fam, de la sequera...) hi ha una prova, una crida, un qui sap què.

Si de Déu no pot emanar cap patiment (seria una gran contradicció), cal també que seguim aquesta lògica i afirmem també que de Déu tampoc emana cap bé. És per això que, personalment, em decante per la postura nihilista: Déu no és cap absolut. En efecte, no podem emprar Déu com un absolut que justifique un determinat sistema moral: els sistemes morals canvien, i la visió de Déu també. Per això al Gènesi Déu li diu a Abraham: jo Seré el qui Seré (en hebreu antic, no existia el present del verb ser). Ni tan sols la divinitat és absoluta: per a cadascú, per a cada moment, per a cada lloc, serà una cosa diferent, mostrarà una de les seues cares.

Hillesum ho expressa de manera sublim: «Sí, nosotras, las mujeres, tontas, idiotas, ilógicas, nosotras, todas, buscamos el paraíso y el absoluto. Y, sin embargo, mi cerebro, mi hábil cerebro, me dice que no hay absolutos, que todo es relativo, infinitamente diverso y está en constante movimiento, y que, precisamente por esta razón, la vida es tan apasionante y fascinante, pero también muy dolorosa».

També Hölderlin ho havia anunciat abans que Nietzsche: «Pero amigo, llegamos tarde. Cierto es que viven los dioses, / pero sobre nuestras cabezas, arriba, en otro mundo. / Allá actúan sin cesar y parecen cuidarse poco / de si vivimos, de tanto como nos cuidan ellos.»

D'alguna manera, Rilke constatarà aquesta manca d'absolut de la divinitat en el Llibre d'hores: «¿Qué harás, oh Dios, cuando yo muera? / Yo soy tu jarro (¿y si me quiebro?) / Soy tu bebida (¿y si me pudro?) / Soy tu ropaje y tu tarea; / conmigo pierdes tu sentido». Però lluny de la visió ombrívola de Hölderlin, a l'elegia setena esclatarà un: «Sino porque estar aquí es tanto; y porque todo / lo que hay aquí, tan efímero, nos requiere, se diría / y extrañamente nos incumbe, a nosotros, los más efímeros, pero solo una vez cada cosa, una vez y nunca más».

Perquè la inexistència d'un absolut no implica necessàriament una manca de sentit. Si no podem recórrer a Déu perquè òmpliga de sentit l'existència, no vol dir que no el puguem buscar en un altre lloc: potser l'existència mateixa no tinga sentit, però sí que està plena de coses que el tenen. Tampoc vol dir que deixe de tenir sentit la cerca de la Divinitat: senzillament, que no la trobarem on esperàvem trobar-la; que no ens oferirà el que esperàvem obtenir-ne; que no serà el que ens han dit que era.

VII

De nou, la màgia dels llocs. Un parell de records se'm quedaran segur a dins d'aquesta caminada. En primer lloc, la solitud, el silenci i la màgia de les ruïnes de Santa Llúcia de la Salvassòria. El lloc materialitza molts versos de Hölderlin.

També els materialitza, de manera més feridora, el santuari de l'Avellà; no resta en ruïnes, però la penombra i el silenci són violats cada pocs minuts per curiosos que tafanegen com si estigueren en un mercat, omplint l'espai de converses absurdes pronunciades a crits. No obstant, de l'Avellà guarde un altre record: el soroll de l'aigua. Mentre dine a la plaça, sota el brancam dels xops gegantins, dos xiquets juguen mentre els pares omplin marraixes de la font. La cridòria que fan és agradable, però l'agraïsc perquè quan marxen fa palés el soroll de l'aigua que raja de la font màgica. És un soroll que dona forma al silenci del lloc.

«El papel del agua, como rito de tránsito, lo podemos observar en la cultura griega. Hermes llevaba las alamas de los muertos al río Éstige, donde pagaba a Caronte, el barquero, para que les cruzara a la otra orilla. Cerbero, el perro guardián de tres cabezas, impedía que nadie se escapara. El Hades tenía varias salidas al mundo de los vivos y también se podía llegar a través del mar, como hacía Ulises o el propio Orfeo.

Las fuentes asumen significados religiosos. A menudo se encontraban junto a los santuarios, donde su agua era empleada en las prácticas rituales. El agua de las fuentes permite el acceso a una dimensión sobrehumana. En los documentos órficos se habla de dos fuentes que el difunto encuentra: a una no debe acercarse; en la otra hay que beber para escapar del ciclo de los renacimientos».

És un fragment de la tesis de Raquel Lacalle, sobre els símbols de l'art prehistòric i les seues significacions. Moltes llegendes sobre les aparicions de la Mare de Déu als santuaris del Maestrat daten del context de la Contrareforma: com si els miracles atribuïts a la Verge, les aparicions i les rogatives hagueren estat un mecanisme per desterrar cultes atàvics que encara es mantenien en certs llocs de la geografia, com el cim de determinades muntanyes o algunes fonts, com aquesta de l'Avellà.

Si suposaren la desaparició d'aquests ritus o només una disfressa, podem discutir-ho...