aNDRòMiNa: Deseo de ser árbol

L'hivern és bellíssim en un dia fred i clar

Deseo de ser árbol, deseo de persistir

en el jardín de otro

sin invadirlo,

de contemplar el rayo

sin quemarme,

de ser picoteado por el pájaro

que busca abrir un hueco

para hacerse un nido.

Deseo de ser abrazado

por alguien cuyo nombre no conozco,

alguien que rodea un tronco con sus manos,

a escondidas, por vergüenza.

Deseo de ser despojado por la furia del viento

o la delicadeza del vencejo.

Olvidar el nombre de las cosas,

recibir la tormenta sin conocer la tormenta.

Obedecer siempre la ley del bosque

sin saber que es un bosque,

permanecer, ante el lenguaje,

extranjero.

El que a mí se acerce

podría aplacar el hambre,

arrancar de mis extremidades algo bello.

Cada vez que muerdas un fruto, entonces,

me estarías llevando contigo,

jamás marchitaría.

Lo que quede en tu boca, piensa,

sería eterno.

Diria que fa unes setmanes vaig parlar del poemari d'Ángelo Néstore que rep el títol d'aquest poema. Em va cridar l'atenció perquè em aquest «desig» em va sonar molt rilkeà... i no em vaig equivocar! En molts dels poemes del llibre, com en aquest que cite, Néstore fa una interpretació molt personal de les idees poètiques de Rilke. En especial, en aquest poema, expressa el desig d'eixir d'aquest món interpretat del qual som presoners a través del llenguatge, de transcendir-lo... Però no en el sentit d'accedir a quelcom situat més enllà del món, de la matèria o del temps, sinó justament d'accedir a una eternitat que emana de les coses quotidianes, d'allò que va configurant i teixint l'existència, que dona un fruit que transcendeix les generacions.

I arran d'aquest poema m'ha vingut al cap la idea que rituals com les falles de València que acabem de viure ens connecten amb aquest fruit que avantpassats remots, en temps atàvics, ens van llegar: l'expectació davant dels cicles, el goig davant de la primavera, del començament del nou regnat de la llum esdevingut amb el nou equinocci. Qui sap si aquest goig, aquesta expectació, en realitat no existien ja abans que els primers homínids començaren a parlar, que existiren més enllà del món que el llenguatge va haver d'interpretar.

D'alguna manera, els rituals se situen més enllà d'aquesta interpretació. Si alguna cosa demostren les falles és que el paganisme ha triomfat milers d'anys després del culte cristià: les paraules no acaben d'explicar per què fem falles, o per què celebrem Sant Joan, el Nadal o les festes de tardor. De fet, les falles se celebren en plena quaresma: enmig dels temps d'oració, penitència i silenci esclata la pólvora, sona la música, es balla, es beu, es busca l'excés i irromp el ritual del foc. Podem dissimular aquest triomf demanant, com es fa oficialment, una butlla papal per poder celebrar les festes «en honor a Sant Josep», però en realitat els rituals celebrats amb l'adveniment de la primavera són anteriors al sant, i amb tota probabilitat continuaran vius quan ja haja estat oblidat. El papa pot dir missa, que a València faran les falles.

De l'ofrena a la Mare de Déu es diu que va ser un invent de les autoritats franquistes per donar-li un aire «religiós» a una festa que tenia molt poc de religiosa, i massa de disbauxa. Sense adonar-se'n, van introduir potser el ritual més pagà de tots: la litúrgia de les flors i els motius vegetals per exalçar l'efervescència de la natura que renaix, l'esclat de vida que acaba amb l'hivern. La Mare de Déu podria fàcilment substituir-se per l'antiga deessa mare, pel principi creador, per la força de la vida que ara lluu renovada. Fins i tot amb el fruit etern dels avantpassats: per què ploren els seus participants en dipositar el ram de flors a la plaça? Moltes persones, en explicar-ho, evocarien els que ja no hi són i els van introduir en el ritual... En definitiva, el cicle de les estacions continua determinant els nostres hàbits, costums, estats d'ànim, celebracions i actituds, com ho han fet des de fa milers d'anys.

Connectem, d'alguna manera, amb aqueix món que hi ha per sota del logos, per sota del món interpretat. Amb aquest sentiment de goig que he sentit en adonar-me'n que, novament, puc tornar a contemplar les postes de sol des de la finestra: només passa durant els equinoccis. La posta de sol des de l'escriptori ha anunciat els dies llargs, la calor, el mar, les vacances i l'alegria de sentir-se viu. D'ací mig any, però, tornarà a anunciar l'hivern.

El fred de l'hivern encara es deixava notar amb força fa un parell de setmanes. Va ser llavors quan vaig aprofitar el dia per ascendir a aquella muntanya que no coneixia i que havia vist des del cim del Tossal de la Nevera: el Turmell. Del santuari de la Vallirana fins al cim, d'allà fins a Vallibona; des del poble a l'ermita de Santa Àgueda i, de nou, per la carena, al camí que baixa al santuari pel barranc de Marfullar.

Què dir, d'aquella ruta? Dura i llarga, però bellíssima! Vos deixe amb les fotos que fiu al llarg de la meua caminada.