Amics

A la platja del Trabucador, a la Ràpita

Durante muchos años, día y noche, hora tras hora, había esperado el milagro prometido. Los difuntos en el más allá no ayudaban, el rabino no ayudaba, y tampoco Dios quería ayudar. Había derramado ella un mar de lágrimas. Desde el nacimiento de Menuchim llevaba  la noche en el corazón, la inquietud en el seno de cualqueir instante de alegría. Todas las celebraciones habían sido tormentos y todos los días de fiesta días de duelo. Ya no existían ni la primavera ni el verano. Invierno se llamaban todas las estaciones. Salía el sol, pero no calentaba. Solamente la esperanza no quería morir. «Nunca dejará de ser un tullido», decían los vecinos. Porque a ellos no les había ocurrido ninguna desgracia, y quien no ha sufrido una desgracia no cree en los milagros.

Sin embargo, tampoco cree en los milagros quien sufre una desgracia. Los milagros se producían en tiempos remotos, cuando los judíos vivían aún en Palestina. Desde entonces no los ha habido. Aun así...

Els miracles s'associen a un canvi inexplicable, sobrenatural, obrat per la mà divina: Deborah espera un miracle que salve el seu fill de la malaltia congènita que li impedeix viure amb la normalitat que els altres esperen. Una malaltia que potser la fa patir més a ella que al fill.

Sempre que es parla de miracles, aquests han succeït en temps remots, com bé afirma Roth. També en el món cristià: l'ombra de l'escepticisme cobreix l'anunci de curacions miraculoses que s'afirmen avui. Però, han deixat en efecte de produir-se miracles?

Miracle ve de miraculum i aquest mot deriva del verb llatí mirari, que vol dir admirar-se. Potser no es produeixen miracles perquè avui hem perdut la capacitat d'admirar-nos i admirar el que tenim al nostre voltant. Hem pogut obrir els ulls i adreçar la mirada al món i als altres... Hi hem trobat coses precioses i persones que també ens miren, es preocupen de nosaltres i en tenen cura... Els amics, la família, els (alguns) companys...

Podem esperar res més admirable i més gran que haver nascut i estar acompanyats per persones tan especials en el nostre periple pel món? Jo crec que no.

(Per cert, la cita és de Job. Historia de un hombre sencillo, de Joseph Roth. Feia temps que no llegia un llibre tan bonic!).

Infant davant la mar...

Flamencs. Quina llàstima no haver dut la càmera...
El mòbil no té zoom!

Església Nova de la Ràpita.