aNDRòMiNa: Blasfèmia

Ermita de Sant Antoni, penjada d'un dels cingles
de la Mola d'en Camaràs, a Morella

L'altre dia fou Divendres Sant. Crec que és el dia més important del culte catòlic, més que no pas la Pasqua. El perquè d'aquest parer té a veure amb l'exegesi dels textos sagrats: si despulles el Nou Testament de teologia paulina (que fa els primers pinets per fer compatible el monoteisme hebreu amb la filosofia grega), de les tradicions sapiencials mesopotàmiques (les paràboles), dels mites babilònics i cananeus (la Verge, els miracles) i de la simbologia apocalíptica, només queda un relat original: la Passió. I només és original i nou fins al moment en què es tanca la llosa del sepulcre: el sepulcre buit és ja mitraisme reciclat.

I la Passió és un relat importantíssim no només pel seu poder dramàtic i per estar representades totes les actituds que ens allunyen dels altres, sinó perquè durant tot el relat tot allò que podem dir de Déu és que calla. El mateix Crist, l'Ungit, cridarà entre espasmes i dolors: Eli, Eli, lama sabachthani. Res, només silenci. Indiferència. El que els llatins anomenaven fatum pren forma en la vivència de Jesús.

Fa unes setmanes va arribar a les meues mans un llibre que posa en relació aquest silenci amb el segon manament, que donava nom a l'assaig: No prendràs el nom de Déu en va, d'Ignasi Moreta. Genial tot ell; curt, però dens. El segon manament, en efecte, té un caràcter antireligiós i adverteix sobre la temptació d'instrumentalitzar el nom de Déu: ve a dir-nos, en paraules de Moreta, que aquest Déu que s'ha d'estimar sobre totes les coses no s'ha de fer servir per justificar les nostres dèries, fòbies, els nostres usos i abusos de poder. «És la gran temptació de totes les elits religioses: sacralitzar el que és temporal atribuint a Déu interessos terrenals. La gran temptació és instrumentalitzar el nom de Déu».

Aquesta instrumentalització té un nom clar: blasfèmia. Però la blasfèmia no es realitza des de fora de la religió, sinó que és la religió institucionalitzada la que tendeix a blasfemar: tot discurs teològic, segons Moreta, és blasfem en la mesura que consisteix a utilitzar paraules, necessàriament humanes, per referir-se a Déu. La raó és evident: la teologia afirmativa, la que basteix un discurs sobre Déu i basat en Déu, no respecta el silenci de Déu que apunta el relat evangèlic. Així, «blasfemen els teòlegs, blasfemen els pastors, blasfemen els predicadors. Blasfemen tots aquells que parlen de Déu, que l'expliquen, que l'interpreten. En aquest sentit, la crida del Decàleg a no prendre el nom de Déu en va és una clara presa de posició a favor de la teologia negativa. No prendre el nom de Déu en va: no parlar de Déu, no invocar-lo, no colonitzar-lo, no fer-lo present en els nostres discursos. Deixar que Déu sigui Déu i respectar-lo com a Déu implica fer-lo absent del nostre discurs».

Resulta apassionant llegir Pseudo-Dionís Aeropagita, l'autor que potser és el pare d'aquesta teologia negativa, ja que se n'adona que Déu «no és el que és, sinó el que no és, atès que en les coses divines les negacions són veritat, mentre que les afirmacions són inadequades a la recondidesa del misteri». «Diem que [Déu] no és cap cosa; que no té figura, ni forma, ni qualitat, ni massa; i que no existeix enlloc. No hi veu, ni té res que pugui ésser copsat sensiblement; no és objecte de percepció, ni és res de sensible. No coneix el desordre ni la confusió, i no la destaroten les passions materials». «Déu és impensable, indicible, invisible. (...) Més aviat caldria dir que no és. (...) No pot ésser pensat, ni dit, ni anomenat. com que no és res del que existeix, no pot ésser conegut en res. (...) La manera més divina de conèixer Déu és conèixer-lo desconeixent-lo».

Això trenca amb una confusió amb la qual neix el monoteisme: si Déu és un de sol, només hi ha una sola veritat. Però d'una afirmació no se'n desprèn l'altra. No és el mateix afirmar «jo sóc el camí, la veritat i la vida" que «jo sóc camí, veritat i vida». L'absència de l'article posa el silenci de Déu també amb una afirmació d'Unamuno que el va convertir en un autor proscrit pels fanàtics de la dictadura: «¿Religión verdadera? Todas las religiones son verdaderas en cuanto hacen vivir espiritualmente a los pueblos que las profesan, en cuanto les consuelan de haber tenido que nacer para morir, y para cada pueblo la religión más verdadera es la suya, la que le ha hecho». Però perquè aquesta religió arribi a la veritat, hauríem de descartar un ús blasfem de Déu, ja que del contrari la religió es converteix en una lluita contra la vida mateixa. En lloc d'establir ponts amb els altres, la religió es basteix com un sedàs que divideix les persones entre bons i dolents, entre una minoria [farisea] que deté la veritat absoluta i una majoria que formen els fills de les tenebres, trencant l'ambigüitat que caracteritza tota obra, tota característica i tota aspiració humanes.

Sóc conscient que totes aquestes idees m'han convertit en algú profundament anticlerical. Des del Magisteri eclesiàstic, en efecte, es parla no com qui busca, sinó com qui ja ha trobat i ens ofereix un coneixement incontestable sobre les coses humanes i divines. Un coneixement blasfem. La tensió entre teologia i magisteri s'ha de resoldre en favor de la cerca, de la prudència, perquè, com afirma Lluís Duch, ser religiós té molt més a veure en formular preguntes que amb oferir respostes. La religió, segons Duch, no estaria en crisi, sinó que el que està en crisi són en tot cas les respostes institucionals a les preguntes religioses. La prudència no tindria a veure, segons Moreta, amb cap tipus d'acomplexament, sinó amb l'actitud d'aquell qui entén que no hi ha especialistes en Déu sinó buscadors de Déu, de qui comprèn íntimament que en el terreny espiritual el millor mestratge és l'actitud discipular. I, en relació a això, veus la casta clerical d'avui en dia i no pots fer res més que posar el crit en el cel.

Moreta culmina el seu assaig fent referència a Bonhoeffer, un teòleg alemany que va viure en els convulsos anys trenta i que acabà executat pels nazis al camp de concentració de Flössenburg. Bonhoeffer afirmava que hem de viure etsi Deus non daretur, com si Déu no existís. No es tracta de negar l'existència de Déu, una operació espistemològicament tan arrogant om afirmar-ne l'existència. Es tracta de parlar, d'actuar, de viure, «com si» la hipòtesi de Déu no hi fos.

L'home ha après a manegar-se tot sol en totes les qüestions importants sense recórrer a la «hipòtesi de treball Déu». En les qüestions científiques, artístiques i fins i tot ètiques, això ha esdevingut una evidència, de la qual ja ningú no gosaria dubtar; però des de fa un centenar d'anys, això val també en mesura progressiva per a les qüestions religioses; avui ja és evident que, fins i tot sense «Déu», tot rutlla.

(...)

Per cert, les fotografies d'aquest post les realitzí durant la segona excursió que fiu durant l'escapada de falles: una ruta circular per la Mola d'en Camaràs, al costat mateix de Morella. La pluja, la calamarsa i la neu van impedir que acabara l'excursió amb la visita guiada a les pintures rupestres de Morella la Vella... El paratge és tan bonic que no m'importarà tornar-hi.