aNDRòMiNa: Tot resta boirós

Molí de Dolz, amb pont i torre defensiva medievals

Plovia encara, però sóc cabut... i ja no hi havia cap alerta meteorològica. El Llosar de Vilafranca, la Covatina, riu de les Truites, el Bellestar: la ruta em va impactar per la seua bellesa i l'halo de misteri que envoltava molts llocs per on transcorria. Les fotografies parlen per elles mateixes. Aquesta ruta fou una manera magnífica de culminar l'escapada del pont de falles: què bé no haver-se quedat a ciutat i haver gaudit de tots aquells paratges!

Va ser un tant accidentada, això sí. La quantitat d'aigua que baixava pel riu de les Truites em va obligar a desviar-me del camí, entre esbarzers i bancals tancats amb fil ferro amb punxes... Però finalment vaig arribar al santuari de la Mare de Déu del Cid, al qual els pelegrins de Portell saluden arribats al turó que separa el poble de la rambla Sellumbres. Quin lloc més màgic! El patiment havia pagat la pena. D'allà vaig poder anar, per l'Anglesola, al molí de Dolz, ja dins del camí previst.

L'escapada, encara hivernal, va tindre moltes hores de badar i de foscor. Foren moments de lectura. Van caure quatre dels llibres que tenia pendents. Un d'ells em va semblar una autèntica joieta, trobada per casualitat en la llibreria Fan Set (fa uns anys, Tres i Quatre). Es tracta d'un assaig sobre art i religió centrat en figures de la història de l'art i la literatura dels Països Catalans: La roca i l'aire. Art i religió de Llull a Tàpies, de Raül Garrigasait. El capítol que potser em resultà més interessant fou el dedicat a Ausiàs March. Vos deixe, però, amb un fragment de la introducció («L'anada») que em va agradar força.

Perquè si l'home vol aferrar la veritat per si mateix, escrivia [Barth], ja ha passat de llarg. (...) Un dels tòpics de la modernitat afirma que Déu és una ficció consoladora. Si s'ha hagut de repetir tan sovint, és perquè Déu té l'efecte contrari: fa trontollar l'autosatisfacció de les conviccions modernes. De Déu, pres seriosament, potser avui en pesa sobretot la incomoditat. És l'altre sense concessions, el buit que sosté tot el que n'hem imaginat i alhora la negació i el rebuig i l'escenari de les nostres representacions. Dir que hi creiem és ofendre'l. Dir que no hi creiem és fer-nos petits. Els ateus han proclamat que Déu reconforta la ignorància, que rebaixa la dignitat humana, que és el motor de crims imperdonables, i tenen raó. Els cristians radicals han predicat que l'espasa de Crist no ve a donar seguretat, sinó a trencar les famílies i a buidar les institucions amb un amor que no admet rèpliques, i també tenen raó. Perquè si Déu és l'altre, vol dir que no proposa conceptes ni una moral definida. Tot el que hi ha al món neix dificultosament de l'alteritat, es va dibuixant a partir de l'amorf, i llavors ve aquesta mirada amb què ens reconeixem, aquesta mà que ens donem, la seguretat que ens pensem que hem conquerit, una mica d'orgull i d'amor terrenal. Però cada cosa és un do que no sabem d'on ve. Si n'escrutem l'origen, es desfà. Déu és la font oculta i la fallada de tot.

Per això les religions —aquestes absències de fe— han hagut de posar-lo a distància. El catolicisme (que és el bressol on vaig dormir i la tradició més present en aquestes pàgines) gairebé sempre ha aconseguit foragitar Déu a còpia de conceptualitzacions dogmàtiques i petites idolatries. Hi ha alguna mena de victòria molt humana en els sants deformes de fusta, en les marededeus que aixafen serps, en la celebració de les imatges imperfectes que som i que necessitem. Al capdavall, no hi ha vida ni institució sense gestos que profanin el misteri. El catolicisme ha sistematitzat aquesta intuïció.

Demà torne a escapar-me a la muntanya. Quines ganes! N'estic fart, de tantes coses!

Bona Pasqua!