aNDRòMiNa: (Des)sincronització

Estancament: pla de Sant Mateu des de la Bastida

L'altre dia llegí un article sobre un llibre del segle XIX, del qual s'ha publicat una paràfrasi que ja he afegit al llistat de llibres pendents d'aconseguir. Es tracta de Los nuevos Bartleby. Crónica de un cansancio colectivo, que es basteix sobre l'obra inicial de Melville. Bé, a l'article en qüestió hi hagué una expressió que em va cridar l'atenció, perquè posava paraules a l'experiència que he tingut aquests darrers anys: «la oficina como ecosistema angustioso, el trabajo como coreografía absurda, la obediencia como reflejo automático». Si Melville es referia a l'oficina, crec que en el context actual, dominat per la ideologia neoliberal, han aconseguit fins i tot introduir a l'escola en aquest ecosistema angoixant.

Els mecanismes han estat varis: burocràcia absurda, multiplicitat de funcions a assumir pels docents, manca de recursos, massificació, menyspreu del coneixement, menyspreu dels propis docents, regulació del temps fins a l'absurd, incloses les reunions improductives, pèrdua de poder adquisitiu, empitjorament de les condicions de treball... Tot contribueix a fer de la feina de docent una comparsa buida, que només deixa sentir colps aleatoris sense arribar a formar un ritme. A més, se suma el fet que la gent medianament vàlida es retira a la barrera, queda perplexa, i són els més estults i incompetents els qui acaben agafant les regnes dels centres, les conselleries i els ministeris. Estults, incompetents, dolents i rancuniosos.

Indefugiblement, aquest panorama acaba per afectar-te. Ara llegisc a estones un llibre sobre el caminar: Andar, una filosofía, de Frédéric Gros. Un dels capítols, dedicat a la lentitud, m'ha fet adonar-me d'un símptoma que denota com acaba afectant l'absurd i l'esperpent: em trobe dessincronitzat. En efecte, podeu comprovar que normalment les meues caminades comencen a l'alba i solen acabar coincidint amb el capvespre. Aquesta coincidència no té res a veure amb les hores de llum ni amb la llargària del recorregut a fer, perquè caminades de dotze, quinze, vint o vint-i-cinc quilòmetres solen tenir totes elles aquesta coincidència tant si és hivern, com primavera, estiu o tardor... Hi ha una espècie d'intuïció que es basa en el coneixement del propi cos, dels ritmes, del territori a recórrer i que possibilita aquests moments deliciosos del capvespre, assegut a la vora del lloc on he deixat el cotxe, canviant-me el calcer... amb aquella sensació de cansament i satisfacció tan agradables!

Fa un parell o més de rutes, però, que acabe la caminada quan el sol està encara ben alt. Apareix davant de mi un temps buit, però també la sensació de no haver aprofitat el dia... És com si m'hagués deixat portar per una il·lusió de velocitat, o com si no m'hagués sabut fusionar amb els paratges recorreguts... Una sensació ben estranya!

Gros dona en el clau: «la lección era que, en la marcha, la señal auténtica de la seguridad en uno mismo es la lentitud». I encara més:

«Pero la precipitación y la velocidad aceleran el tiempo, que pasa más deprisa, y dos horas de prisas acortan una jornada. Cada instante se rompe a fuerza de segmentarlo, de llenarlo hasta reventar, en una hora se amontonan muchísimas cosas.

Los días en los que se camina despacio son muy largos: te hacen vivir más tiempo porque te has permitido respirar, has dejado que se haga más profunda cada hora, cada minuto, cada segundo, en lugar de llenarlos hasta arrriba, dando de sí las costuras. (...) La lentitud consiste en adherirse perfectamente al tiempo, hasta el punto de que los segundos se desgranan, gotean como la lluvia sobre la piedra. Este estiramiento del tiempo profundiza el espacio. Es uno de los secretos de la marcha: un acercamiento lento a los paisajes, que los vuelve progresivamente familiares».

Doncs ja tinc un objectiu ben clar: recuperar aquesta lentitud, tornar a la familiaritat amb les pedres, els núvols, els arbres i el cel... Sembla mentida, però crec que costarà!

Ací una de les excursions de les darreres setmanes: com que a la serra de la Batalla s'anunciava pluja, vaig tornar cap a la serra de la Vall d'Àngel, ja que tenia pendent recórrer-ne el sector nord (ascensió a la Bastida pel santuari de la Mare de Déu dels Àngels, havent recorregut part del terme de Sant Mateu que queda al pla). Malgrat tot, crec que va ser un dia bonic.