aNDRòMiNa: Serra de la Batalla: pegant voltes.

Ich lebe mein Leben in wachsenden Ringen,
die sich über die Dinge ziehn.
Ich werde den letzten vielleicht nicht vollbringuen,
aber versuchen will ich ihn.

Ich kreise um Gott, um den uralten Turm,
und ich kreise jahrtausendelang;
und ich weiss noch nicht: bin ich ein Falke, ein Sturm
oder ein grosser Gesang.

Vivo mi vida en círculos crecientes,

que encima de las cosas se dibujan.

El último quizá no lo complete

pero quiero intentarlo.

Giro en torno a Dios, de la torre antiquísima,

durante miles de años voy girando.

Todavía no sé: ¿soy halcón, soy tormenta,

o bien soy un gran cántico?

R.M. Rilke: Das Stunden-Buch

En arribant aquell matí a Sant Joan de Penyagolosa, recordí aquest poema de Rilke. N'existeixen algunes versions musicades que darrerament he escoltat sovint. Me n'adonava que darrerament sembla que no faig més que pegar voltes damunt de les coses, però al voltant d'una gran mola de pedra que sempre tinc present bé a l'est, bé a l'oest; bé al nord, bé al sud... El Penyagolosa, en efecte, aguaita per la majoria de camins que recórrec. Fins i tot quan m'escape cap al sud, a les muntanyes d'Alacant, és visible en els dies clars. És una muntanya que sembla actuar de guia, de «torre antiquíssima», d'aixopluc, de referent.

En el poema, Rilke s'equipara a la resta d'elements de l'Univers. Perquè tot està pegant voltes: sobre sí mateix i sobre quelcom més poderós. Des de l'electró a la galàxia, de la Terra al Sol, les estrelles, la Lluna... Si ens fixem, Rilke fa referència en la primera estrofa a la seua finitud, però després aquesta finitud sembla desdibuixar-se en el temps: ell ha girat durant milers d'anys. El dubte final acaba difuminant la pròpia identitat amb la de la resta d'elements: el jo s'identifica tant amb la resta d'elements vius (el falcó), inanimats (la tempesta) i invisibles (el cant).

A El mito de la diosa, Baring i Cashford intenten explicar l'origen de la polarització entre el jo i el món, la creació i el creador, el cos i l'esperit, la llum i la fosca. La fan arrencar a un determinat moment de la història del pensament mític. Afirmen:

«En el Enuma elish [poema babilònic de la creació] ya está presente el germen de tres ideas principales que habrían de conformar la época que estaba a punto de comenzar: la supremacía del dios padre sobre la diosa madre; el paradigma de oposición implícito en la lucha mortal entre dios y diosa; y la asociación de la luz, el orden y el bien con el dios, y de la oscuridad, el caos y el mal con la diosa. Esto se expresó también en la polarización del espíritu y la naturaleza, de la mente y el cuerpo, la una, divina y buena, el otro, "caído" y "maligno". Esta oposición se extendió a la división en categorías de género de todos los aspectos de la vida, que después se polarizaron como entidades opuestas, enfrentadas, en lugar de seguir el modelo anterior de diferenciación y complementariedad. Cuando esta oposición se simplificó en exceso, de manera burda, como sucedió a menudo, el aspecto "masculino" de la vida se identificó con el espíritu, la luz, el orden y la mente, que eran buenos; y el aspecto "femenino" de la vida se identificó con la naturaleza, la oscuridad, el caos y el cuerpo, que eran malos. A su vez, esta oposición, aprobada por decreto divino, condujo a la idea de la "guerra santa", la guerra de las fuerzas del "bien" contra las fuerzas del "mal", relacionada con dicha oposición. [...] El que en muchas naciones persista el mito de la victoria de Marduk sobre Tiamat es señal de que las gentes ya no se sienten hijas de la madre, sino hijas del padre. La naturaleza ya no se experimenta como fuente, sino como adversario; la oscuridad ya no se considera un modo de la existencia divina, como en los ciclos lunares, sino un modo de existencia carente de divinidad y activamente hostil, que devora la luz, la claridad y el orden. La voz del antiguo orden sólo consigue abrirse paso, aunque tan disimulada que apenas resulta reconocible, en aquellos lugares en que la inspiracion de la poesía reanima las antiguas imágenes míticas».

A la vista està com aquesta concepció de la Natura com a adversari, quelcom "fora" de nosaltres a subjugar i explotar, ens està duent al desastre. Però les últimes observacions semblen assenyalar a poemes com el que he emprat per obrir aquest post.

III

Ara bé, no només han estat els poetes els que han intuït i expressat la unitat primordial de totes les coses, els que han qüestionat la polarització i dualitat que impregna el nostre pensament. També ho feren els filòsofs: els cínics, per exemple, tal com afirma Gros a Andar, una filosofía, trencaven aquesta oposició filosòfica que contraposava l'aparença i l'essència. No els interessava buscar ni reconstruir una veritat més enllà de les aparences, sinó que aniran a buscar la veritat en la radicalitat de la immanència.

Però actualment també la ciència sembla intuir aquesta unitat, malgrat que d'entrada el seu enfocament es basa en aquesta dualitat: exclou el subjecte del coneixement del domini de la naturalesa que tracta de comprendre; se n'aparta col·locant-se darrere, en la posició d'un espectador que no pertany al món que, d'aquesta manera, es converteix en un món «objectiu». Però, com apunta la neurocientífica Nazareth Castellanos a La neurociencia del cuerpo, la ciència torna a preguntar-se sobre el subjecte, de manera que la neurociència intenta conjuminar-se amb l'experiència subjectiva.

Més enllà encara, l'estudi del cervell posa en dubte la separació entre allò conscient i allò conscient (entre el visible i l'invisible), i mena a formular teories com la teoria del marc subjectiu neuronal, segons la qual la idea d'identitat (jo soc) es basa en circuits neuronals que actualitzen en cada moment l'estat intern del cos. És a dir, la perspectiva en primera persona té també un fonament purament visceral, orgànic, corporal. La identitat no es ja una idea abstracta que es dissemina en el cervell, ni una ànima independent del cos, sinó que el cervell la recull del cos sencer. Nazareth Castellanos, al respecte, recorda que gran part de la comunitat neurocientífica accepta la idea que la consciència és creada en el cervell: la teoria del marc subjectiu neuronal estén al cos aquest fonament.

I el cos és natura, terra, foscor. El cos és femení, ens lliga a la terra i a la materialitat.

Parlant de natura, quin espectacle el de la serra de la Batalla: paisatges d'ensomni, llocs màgics i un grapat d'arbres monumentals, inclòs el que segurament és el ser viu més vell d'aquelles contrades (el teix Gros de l'Atzevar). La serra actua de baula entre el massís del Penyagolosa i Puertomingalvo i les muntanyes de Terol. Molt recomanable!