aNDRòMiNa: La Serreta: construint significats.

Cim del Menejador des de la petita explanada del cim de la
Serreta on hi hagué un lloc de culte ibèric.

La Serreta d'Alcoi és un dels principals jaciments ibèrics del País Valencià. Molts historiadors no dubten en fer d'aquest antic poblat l'emplaçament més important o capital de la zona central de la Contestània. La carena de la muntanya s'orienta en direcció nord-est/sud-oest, i les excavacions han permés identificar-hi un gran oppidum amb tres zones diferenciades d'assentament: una necròpoli (NE), una zona d'habitatges i tallers (al centre, la més gran) i una darrera zona cultual situada a l'extrem sud-oest, a prop de l'actual vèrtex geodèsic. Malauradament, si bé a principis del segle XX encara s'apreciaven restes d'aquesta darrera estructura, actualment no en queda res, després dels fets esdevinguts durant la Guerra Civil, quan es va construir l'edifici que ara es veu encara en ruïnes i que segurament empraria els materials de l'antiga construcció ibèrica.

Aquesta construcció resulta interessant per moltes raons. La primera, perquè hom pot interpretar, a partir del tipus de santuari, uns significats que li donen certes peculiaritats com a espai sagrat. En efecte, el recinte estava obert (cap al sud-oest) i tenia davant una petita explanada ritual. Hem de buscar, doncs, els conceptes que vinculaven el santuari amb l'espai (i amb el temps) i que feien d'aquest recinte un espai sagrat, en relació amb els ritmes i cicles de la natura i la dansa constant i omnipresent de la natura/univers. No hem d'oblidar que la monopolització del coneixement astronòmic i l'elaboració de calendaris eren una eina molt útil en mans de les elits i un dels elements que afavorien l'estratificació social.

A l'hora d'atorgar aquests significats és on ixen les divergències. No hi ha registres escrits (i els que hi ha, no s'han pogut desxifrar). Sí que hi ha, però, vestigis materials com ceràmiques i terracotes, trobades en una construcció propera i que després esmentarem. Alguns historiadors, com Grau i Amorós, posen en relació el santuari de la Serreta amb els equinoccis. Així, l'orto solar en dates properes als equinoccis es produeix sobre un dels elements que destaquen a l'horitzó: el cim de la Penya Alta de Xortà. No obstant això, es pot dissentir d'aquesta interpretació, ja que el santuari no s'orienta cap a la Xortà, sinó cap al Menejador. I què hi ocorre sobre aquest punt?

Doncs, curiosament, dues efemèrides astronòmiques. La primera, que el sol s'hi pont sobre aquest punt durant el solstici d'hivern. En realitat, es pon desplaçat unes dècimes de grau del punt exacte del cim, cosa comprensible si tenim en compte que la llum impedeix veure exactament el punt concret on el sol inicia la posta. A més a més, cada vuit anys ocorre una altra efemèride destacable: Venus fa coincidir, uns minuts més tard, l'orto del seu ocàs amb el del sol. Estaríem, doncs, davant de l'evidència d'una dualitat de culte que s'ha demostrat en altres indrets del món ibèric i del món mediterrani en general: Isis/Osiris, Demèter/Prosèrpina, Astarté/Tanit, Innana/Dumuzi, Ixtar/Tammuz o Afrodita/Adonis. A més, en la majoria de relats mítics s'escenifica el que cada vuit anys s'observa al cel a la Serreta: la divinitat que encarna el cicle anual (la filla, el fill o l'espòs de la deessa mare) declina i mor; la deessa baixa a l'inframon a buscar-lo i tornar-lo a la vida (o recompondre'l a partir dels fragments). Aquest esclat nou de vida es produeix tres mesos més tard, amb la primavera. Així doncs, el santuari seria un gran calendari que marcaria les celebracions solsticials (nadalenques?) esdevingudes cada vuit anys. Qui sap si serien un pretext per aplegar els individus dels diferents assentaments de la zona. Festes que van més enllà del cicle anual han perdurat en el nostre àmbit geogràfic: per exemple, les festes sexennals de Morella o les quinquennals de Titaigües, ambdues dedicades, curiosament, a una divinitat femenina.

A favor d'aquesta lectura, com hem dit, hi ha els vestigis que s'han trobat. En primer lloc, un fragment ceràmic on hi ha la deessa representada en forma d'ocell amb una estrella enmig (Venus). La deessa es relacionava estretament amb l'aigua, en tant que aquest element és el suport de la vida, de manera que era tant l'aigua que queia del cel (deessa-ocell), l'aigua dels rius, fons i deus (deessa-lleó) i l'aigua de les profunditats (deessa-serp). El grif podria haver significat la unió de tots tres àmbits que donen vida, ja que en un principi es representava amb un coll serpentí o, també en el món ibèric, amb una serp enroscada al coll (lleó-grif amb serp de Porcuna).

Veges tu... Quatre pedres són capaces de fer tan interessant, màgic i evocador un lloc. Ascendí a la Serreta des de Benilloba, passant pels molins del Salt i pel castell de Penella. Una excursió que em va sorprendre moltíssim per la bellesa de tots els llocs per on m'anaven conduint els passos.

Fonts:

GRAU, I.; OLMOS, R.; PEREA, A. (2008): La habitación sagrada de la ciudad íbera de la Serreta.

GRAU, I.; AMORÓS, I. (2017): Las construcciones y la organización del espacio de culto de la Serreta.

IBORRA, D. (2022): El solstici d'hivern en el santuari iber de la Serreta (Alcoi, Cocnetaina, Penàguila; Alacant).

BENILLOBA