aNDRòMiNa: Vallivana

La Vallivana i el seu santuari; al fons, el Turmell

Com apuntava en un post recent, vaig decidir fer la ruta a la Mallada Gran i la serra de Vallivana des de l'ermita de la Bota. A mitjan camí, vaig trobar un panell explicatiu. No deixe de sorprendre'm de la imaginació que fan servir els historiadors per explicar els indrets que estudien... En aqueix panell, s'explicava que el bosc de Vallivana s'havia conservat pel seu caràcter comunal, que ha ostentat des del segle XIII, i per la impossibilitat de conrear-lo per «absència d'aigua». Per això la vall, en contraposició a la «vall bona» al nord del Turmell (Vallibona), s'anomena «vall vana» o Vallivana.

Aquesta explicació, però, no em convenç. En terra de secà, parlar d'impossibilitat de conreu per «manca d'aigua» és un tant ridícul. Oliveres, ametlers, vinya o cereals no necessiten de cap corrent continu d'aigua per a ser explotats. Així, m'atreu més el magnífic estudi toponímic d'Abel Soler, que vaig anomenar fa uns mesos en referir-me a Vallibona. El topònim no es referiria a cap «vallbona», sinó que s'explicava en relació a una «vall Epona» o vall d'Hipona, deessa romana protectora dels èquids, arabitzat com a Ibuna. De fet, el culte a Hipona no només es documenta a Vallibona, sinó que era bastant comú a les comarques dels Ports i el Maestrat: a Catí, segons Soler, hi ha documentat per exemple un mas d'Hipona, topònim romà arabitzat posteriorment com a Mansu Ibuna (després de la conquesta cristiana, Massipona o Macipona). Amb tot, es pot concloure que la Vallivana no és cap vall «vana», sinó buida: és així com s'hauria de traduir el topònim llatí Valle Vana. I aquesta traducció encara avui es correspon amb la realitat: una vall buida que, des de Xert a Morella, no té cap entitat de població important, només alguns masos isolats. El petit llogaret on s'alça el santuari de la Mare de Déu de Vallivana ha tingut secularment molts pocs habitants. Avui, aqueix lloc de trànsit entre el port de Vinaròs i la capital dels Ports està travessat per la carretera moderna, amb els seus túnels i viaductes que daten de fa només un grapat d'anys. Aquestes construccions contrasten amb el paisatge agrest, gairebé verge, que les circumda.

Al marge d'aquestes disquisicions, el ben cert és que els morellans tenen a Vallivana el seu objecte sagrat més preuat: aqueixa imatge de fang de la Mare de Déu, de només uns pocs centímetres, revestida amb els seus abillaments barrocs. Cada any s'organitza des de Morella una rogativa al llogaret on se situa el santuari i, cada sis anys, la imatge és portada a ciutat per celebrar les festes sexennals. Des de fa unes setmanes llegisc el treball historiogràfic de l'americana Rebeca Solnit: Wanderlust, una historia del caminar. Solnit descriu el pelegrinatge com un dels modes fonamentals del caminar, de caminar «en busca de quelcom intangible». Afirma: «el peregrinaje se basa en la idea de que lo sagrado no es enteramente inmaterial, sino que hay una geografía del poder espiritual. Al enfatizar la importancia de un suceso y su escenario, el peregrinar camina por la delicada línea entre lo espiritual y lo material: se busca la espiritualidad, pero se persigue en los detalles más materiales». Observant el paisatge i la situació del santuari, vaig caure en el compte que totes les peregrinacions no són el que semblen. En efecte, jo ací invertiria el raonament: es busca la materialitat, però es persegueix en els detalls, potser pretextos, més espirituals. A l'est de Morella hi ha tota aqueixa vall buida que arriba a Vallivana: un buit demogràfic d'un territori estratègic i necessari (comunicacions, fusta, carbó, conreus de secà...). Per això crec que el pelegrinatge anual dels morellans a la Vallivana no té com a finalitat principal una altra que la d'anar a pixar el molló.

Després d'ascendir a la Mallada Gran des de l'ermita de la Bota, i des d'allà recórrer la carena de la serra fins a la Bastida, vaig pujar amb el cotxe fins a l'ermita de la Santa Creu per recórrer alguns trams del camí de la rogativa: de Santa Creu a l'ermita de la Mare de Déu de Montserrat i, des d'allà, al mas del Coll i la seua ermita barroca en ruïnes. En arribar a l'ermitori de Montserrat, vaig veure que a la vora s'alçava el turó amb la imatge del Sagrat Cor que presideix el port de Querol... i allà que hi aní. Resulta que el monument va ser erigit pels marquesos de Fuente amb motiu del dissetè aniversari del seu casament el dia 12 d'octubre de 1992. Fixeu-vos: quinze anys de Constitució i es permeté a uns «marquesos» alçar un monument com aquell amb motiu d'un aniversari de noces, amb una imatge com el Sagrat Cor, tradicionalment associada als carlistes, i la consegüent llegenda als peus de l'estàtua: «Reino en España».

Em pregunte si l'Ajuntament de Morella em deixaria erigir un monument a Satanàs, a Belzebub o Llucifer al costat d'aquest altre amb motiu de l'aniversari de la meua primera relació, amb la llegenda: «regne en Espanya, sexe, pecat, vanitat». Si us semblaria un tant estrafolari, en realitat no ho seria més que aquell ninot que presideix el port... Ens hem acostumat a una sèrie de coses que potser ja estan fora de lloc... Massa i tot.

Visca el Príncep de la Foscor! —. És el que em van donar ganes de cridar un matí de dissabte fent-me un xocolate amb la V. a la plaça de la Reina. Al costat teníem un capellà amb sotana, amb aspecte demacrat, fins i tot brut, amb un aspecte de maricona mala que no podia dissimular. Parlava de manera histriònica i no parava d'interrompre les converses alienes amb els seus crits de «lo que Dios quiera», «Dios os bendiga», «que Dios alcanze a todas las almas», etc. Em fan vindre moltes ganes d'enviar-lo a la merda i de cantar lloances al dimoni de la mateixa manera que ell ens castigava amb la seua xerrameca buida i sense sentit. Potser tantes com les que em vingueren de tirar avall aqueix esperpent del port de Querol.

Per sort, el temps està fent la seua feina... El monument cau a trossos i esperem que amb ell una manera d'entendre la religió i el poder que ja hauríem d'haver superat.

Amén!