aNDRòMiNa: Declivi

14 de novembre del 2026

Declivi

L'altre dia, a la pàgina de Facebook de Pobles Valencians Abandonats, Agustí Hernández feia una reflexió al voltant de la solitud que envolta la major part de paratges de les muntanyes valencianes. Allà on vages, estaràs sol, et trobaràs amb poca gent. Centenars de racons meravellosos i ningú que els aprecie, que els gaudisca i, en definitiva, que els valore. I feia una crida: les muntanyes valencianes necessiten gent que les camine.

Rebecca Solnit, a Wanderlust, fa una reflexió similar, però dona una lectura diferent d'aquesta realitat tot apuntant a la complexitat que amaga. No es tracta només d'anar i omplir les muntanyes de caminants... De fet, sense ànim de ser classista, m'esgarrifa veure segons quins llocs plens de segons quina gent, per irrespectuosa, cridanera, etc. Així, Solnit escriu: «El caminar aún cubre el terreno que dista entre los automóviles y los edificios y las distancias cortas en el interior de estos últimos, pero el caminar como una actividad cultural, como un placer, com o un viaje o simplemente como un modo de moverse está decayendo y, al decaer, desaprece una relación antigua y profunda entre cuerpo, mundo e imaginación».

A partir d'aquesta constatació, Solnit realitza una reflexió de la que em criden l'atenció alguns punts que crec essencials. En primer lloc, el fet que el món que habitem fa temps que ha deixat d'estar fet a escala humana: està construït a escala de la màquina i, afegiria, aquesta només busca un augment de la productivitat. Ens sentim frustrats per la velocitat i les habilitats del nostre cos, i més quan aquest comença a envellir. Les màquines i la tecnologia, paradoxalment, no ens permeten «estalviar temps», sinó que ens nuguen a llocs cada vegada més distants: s'eixampla la distància entre la llar i la faena, viatgem a llocs cada vegada més allunyats, etc. Així doncs, no només tenim que l'espai on caminar desapareix víctima d'un territori pensat per als cotxes, trens i avions, sinó que cada vegada ens «falta» més temps. Desapareix així l'espai reflexiu, no planificat, on badar i deixar-se portar sense pensar contínuament que «no arribem» o que «hem d'anar-hi més lluny». En altres paraules: si podem anar a un lloc en cotxe, per a què caminar!?

Cal afegir altres factors. En primer lloc, el fet que en els nous espais urbans es menysprea el caminar: urbanitzacions privades i tancades, edificis pensats per accedir-hi en cotxe, ciutats inhòspites on caminar pot fins i tot generar estrés i posar en risc el cos (creueu, si no, la Gran Via de València a l'altura del Passeig de la Petxina en hora punta i veureu si no tinc raó!). Però el món rural també esdevé perillós: el despoblament i l'abandó de les activitats econòmiques tradicionals converteixen el territori en un gran polvorí. Jo mateix he desistit aquest estiu d'eixir a caminar per por als incendis. A més a més, quan el territori s'abandona i caminar no és una activitat comuna, un caminant solitari pot, segons Solnit, sentir-se incòmode en fer quelcom inesperat i que l'aïlla de la resta. Per últim, molts dels qui hom troba per les muntanyes no caminen: corren! Fins i tot allà s'imposa la lògica del rendiment: l'esport com a mecanisme de superació constant i no de gaudi.

En definitiva, diria que entenc el lament de l'Agustí Hernández, però crec que la solució no és fer publicitat dels indrets meravellosos que guarda el territori per «animar» la gent a... «consumir-los»? Crec que el quid de la qüestió rau en com emprem i valorem el temps, l'espai que ens envolta i els nostres propis cossos. En relació a això, caldria abandonar aquesta lògica d'un progrés consistent en transcendir el temps, l'espai i la natura mateixa gràcies al tren, a l'automòbil, a l'avió i la comunicació electrònica. Eixir a caminar ens exposa a les experiències primàries que hom té com a ser corpori: moure's, menjar, descansar, percebre l'alteritat i el món i sentir el clima. Tot això es podria aconseguir potser tornat a baixar les expectatives que tenim a la realitat del món orgànic en què els nostres cossos existeixen.

Aquesta reflexió guarda relació amb allò que vaig percebre en la ruta dels masos de Fredes: els camins que comuniquen encara les ruïnes dels masos van desapareixent a poc a poc. En molts indrets, es fan difícils de seguir o han estat directament envaïts per la vegetació. Els meus passos, doncs, van esdevenir un xicotet granet d'arena en la preservació d'un patrimoni que hauria de conservar-se per al dia en què les coses hagen canviat... Perquè hem de tenir l'esperança que, efectivament, un món nou ens espera en algun lloc del camí!