En marxa!

Tirites, agulles per a les nafres als peus, pastilles per al mal de cap, herbes per a no estrenyir-se, roba, unes bones espardenyes, una motxilla (Xavi, me la deixes?), un llençol, un bon llibre per llegir, els bitllets...

A Santiago, movem a Santiago, caminant, des de Sarria. No és molt, però vist com estem d'entrenats, segur que haurem d'agafar l'autobús a la tercera etapa, jiji. Però... Què bé!! Nous paisatges, nova gent, nous camins. Espere que plogui i que faci fred.

Si s'apunteu, ja sabeu, encara esteu a temps. Ens en anem sense bitllet de tornada. Ja ens ho farem!

Fin... y principio.

"Fue sólo una sonrisa, nadamás. No lo haría todo mejor. No haría nada mejor. Sólo era una sonrisa. Algo minúsculo. Una hoja en medio de un bosque, temblorosa como un pájaro asustado que emprende el vuelo. Pero la recibiría. Con los brazos abiertos. Porque cuando la primavera llega, la nieve se derrite copo a copo, y tal vez lo que acababa de presenciar fuera el primer copo de nieve que se derretía."

KHALED HOSSEINI

Bones notícies.

Jo era adolescent i recordo que començava a llegir la premsa i a sentir curiositat per algunes notícies. Entre elles, recorde que va tindre gran impacte en mi la matança de Srebrenica, i la destrucció de la biblioteca de Sarajevo. En general, aqueixa guerra no la vaig acabar d'entendre (si és que algú és capaç de fer-ho) i em va influir en la meva visió del món...

Avui per fi la notícia tan esperada per molta gent: han capturat Radovan Karadzic, ment maquinadora de gran part de les barbaritats que es van cometre en aquells anys, per a vergonya nostra, a un tir de pedra de casa. Esperem que el jutgen ben jutjat i que mai torni a veure la llum del dia...

Tant de bo aquesta notícia anara acompanyada d'altres, com la captura del Dr. Heim (Dr. Muerte). El sol tal vegada brillaría amb més força. Però malauradament, alguns moriran sense pagar pel mal que han fet a la Humanitat... fins i tot orgullosos del que van fer.

Recorde que a la carrera vam dedicar una assignatura sencera a reflexionar sobre com havia estat possible que un estat europeu es convertira tot ell en una màquina de matar. I com era possible que les persones participessin d'aquesta barbàrie... Molt tenim a reflexionar els mestres -entre d'altres-. Com deia Adorno: La exigencia que Auschwitz no es repetesca és la primera de totes les que cal plantejar a l'educació. A aquesta li afegiria jo la lluita contra la passivitat aparent amb què convivim amb els Auschwitz que encara avui vénen donant-se.

Paranormalitat... l'única explicació a l'ensopiment.

És l'única explicació possible. Ja l'he descoberta! Us explique...

Resulta que fins mitjans de segle XIX Algemesí es dedicava al cultiu del cuc de la seda... Morerars, cases amb moltes finestres per evitar l'olor dolenta que desprenia el cuc, comerç famós de la seda... Fins que una plaga acabà amb aquest cultiu. Però no amb les cucs de seda!

Sí, com us ho conte. Els cucs es van transformar en esperits malignes que van posseir la gent. Cada algemesinenc en porta un dintre seu, i aquest cuc quan arriba la seva hora comença a fer el capoll de seda. I clar, llavors s'hi tanca i no en surt fins que esdevé papallona... El que passa és que ara les cases ja no es dissenyen per evitar olors... i aquí fa una pudor de mil dimonis. I jo pensant-me que era jo el capoll!

En fins, el que no saben aquests cucs és que hi ha perills diversos que poden posar en perill allò d'esdevindre papallona. Potser que els passi com els va passar als cucs que tinguí quan tenia uns sis anys. Van romandre tot l'hivern transformant-s'hi, sense bellugar-se del lloc, i quan van voler-ne eixir, van adonar-se que les formigues se'ls havien menjat. O com aquell, que es pensava papallona però l'avorriment el feia semblar una polilla...

Què terrible!

Reconstrucció.

Si alguna vegada s'hi arrimeu pel País Valencià, no dubteu en acostar-se a la Valldigna. Una vall com poques, oberta a la mar, farcida de tarongers i rodejada de boscos i muntanyes. I al seu bell mig, el monestir cistercenc de Santa Maria. Si el visiteu, tal vegada comprengueu el sentiment de frustració que moltes vegades sent per ser valencià.

Jo crec que aquest edifici és una metàfora clara del que ens ha passat com a poble. Antany font de riquesa, de poder, de cultura i mecenatge d'art, en pocs anys, arran de la seva desamortització, la gent el va convertir en una runa. El que havia estat el monestir del císter més poderós de la península, fou víctima de saqueigs i de la ignorància. La gent odiava els monjos, comprensiblement, pel seu despotisme, però fou poc intel·ligent a l'hora d'aprofitar el llegat que deixaren quan van marxar. Fins als anys 70 continuaren, impunement, cremant, dinamitant i destruint les seves estances i patrimoni.

Avui hem visitat el refector, una estança que degué ser impressionant si tenim en compte les dimensions dels murs i l'inigualable disseny gòtic. L'han reconstruït amb noves tècniques de restauració, que a la vista el fan un poc lleig, certament. A poc a poc el monestir va recuperant elements d'un resplendor que mai recuperarà... Però per més que s'hi esforcen i hi invertisquen, continua sent una carcassa buida, sense contingut.

No creieu que és aquesta la sort que hem patit com a valencians?

Any 2005

Señores pasajeros, bienvenidos al tren.

"A este fabuloso tren averiado en donde van a pasar sus próximas 13 horas para hacer un viaje que perfectamente se podría haber hecho en 5. Un tren que se averiará irremediablemente, porque está anticuado y hace tiempo que da problemas, pero que por ustedes no vamos a cambiar: ¡qué dicen! Ahora que Adif-Renfe empieza a tener beneficios, no nos hablen de mejorar el servicio, que no nos interesa. Lamentamos comunicarles que debido a una avería, pasarán unas seis horitas parados en esta tumba, sin aire acondicionado... Oh, lo lamentamos mucho. Pero vamos, dos tornillos por aquí, dos tuercas por allá, y listo. ¿Qué? Sí, seguramente dentro de 15 días volvamos a tener percances parecidos, sí, ¡pero qué más da! Los perjudicados serán ustedes. Como sabe, por ley tiene a su disposición el libro de quejas y reclamaciones. Ya les contestaremos [el día del juicio final]..."

Increïble, però cert... 13 hores tardà ahir el Talgo en venir de Granada a València. I damunt, arribà quan el servei de rodalia ja havia acabat el seu horari. I en ell venien els meus avis, de 80 anys llargs, morts de calor i de desesperació. Segur que l'avaria ocorre cada 10 dies, pero... ¡aquí no pasa nada!

Després diuen de l'ús dels transports públics. PPppfffff

Con lo bien que nos lo pasamos!

Chiquitas, llegó el veranito! Las noches de copas, la playita, y las largas conversaciones a la orilla del mar mientras anochece! :D

En fi, ja comença a fer olor la marjal. Aqueixa olor que penetra ben endins quan obris les finestres del cotxe: olor a humitat i a terra. I això recorda que un any més, l'estiu ja amenaça d'acabar-se. Aprofitem-lo. O no!?

Dins de la desgana que he trobat, hi ha coses inalterables: les olors, les muntanyes, la llum, la gent, les tonteries... Visca València!

PS-Elena, me n'he adonat que m'estàs fent banyes a la foto: moriràs!! :P

Intencions o fets?

Avui han tornat a relluir vells temes d'antany. I és que quan algú fa alguna barrabassada a altre, i es defensa al·ludint que la intenció no era aqueixa. Però clar, el resultat de les accions fetes conscientment no podia ser un altre!! Llavors, què pensar? Fem cas de les excuses presentades o ens refiem dels nostres instints?

Jo m'incline més per la segona opció. I més quan pense que, si realment les intencions són bones, alguna vegada, no totes, només alguna, haurien de donar paraules o gestos positius, bons, satisfactoris, que refermaren una relació d'amistat. Però aquests... fa massa temps que els trobe a faltar!!

No sé... avui estic calent... Però vull fer cas d'aquestes paraules:

Els sominis, les intuicions, l'inconscient, les sensacions; no enganyen. Conductes foscos, canonades que menen retalls secrets cap a la superfície. T'assenyalen coses. Fes-ne cas i actua en conseqüència. No hi sortiràs perdent ni hi sortiràs guanyant: acabaràs morint-te. Però fes-ne cas.

JOSEFA CONTIJOCH

La punta de l'iceberg

Per damunt de les relacions reals que existeixen entre les persones d'un grup, hi ha determinades situacions en què s'hi veu la punta d'un iceberg profund que encara no s'ha descongelat, malgrat que ho sembli: l'iceberg del sexisme. Aqueixa sensació l'he tinguda en els enterros: dones de la família a una banda de l'església, homes a una altra, i les dones donen les condolències a les dones, els homes li les donen als homes... Tímidament, al final de la cua dels homes, comença a haver un grup de dones que s'hi sumen, i a l'inrevés, però queda com un afegit a aquest "tradicional" ritual... Però hi ha més situacions en què ara comence a tindre aquesta sensació. Els comiats de fadrí/na, els sopars de "chicos", els sopars de "chicas", i comentaris tan habituals com "a ella li toca netejar", "com ell no ha de netejar-ho", "una dona ha de ser dona de sa casa"...

Jo em trobe que no tinc lloc en aquestes tonteries. No sé si serà per ser gai que em repel·leixen aquests costums "ancestrals". Si en aquests moments puntuals encara existeixen aquestos rituals del tot sexistes, superant fins i tot les relacions d'afinitat més properes, vol dir que encara queda molt que treballar per una igualtat tan anomenada, però tan il·lusòria. I aquells que no entrem en els estereotips d'allò que és un xic o una xica com "Déu mana", hauríem de fer veure que el món a avançat més enllà.

Perquè clar... Imagineu que jo em case alguna vegada... I faig un comiat de fadrí... A quin aniríen les meves amigues? O és que per ser gai sóc menys "home" i al meu comiat podrien venir xiques? Brrrr... Perquè clar, se suposa que el meu xic hauria també de convidar als seus amigots al seu comiat... I si se'm mor un fill, a quina cua s'apuntaran les dones que vagen a la cerimònia del seu soterrar? :D

Ah!?

Toca, toca, toca.

La gent es fa major; i fins i tot la més pendona, en els seus anys d'adolescència és clar, ara assenyala a qui no fa "el que toca". Ara toca estar en la parella, ara toca boda, ara toca comiat de fadrí/na, ara toca xica o show-boy en el comiat, ara toca fer el ruc, ara toca casar-se, ara toca això, ara toca allò altre. "Ho hem de fer i punt". Però per què, si no vol? "Perquè toca". I a mi aquestes coses em toquen, però una altra cosa :D

Ambient de poble: poques opcions. Pla de vida establert d'entrada. I suporta els comentaris si no fas allò "predestinat", allò que toca i que tothom fa. Felicitat... aparent? No sé si jo estaré fent el que toca, però tant se me'n dóna: reivindique el dret a fer el que em vinga en gana. I per buscar la felicitat, prefereixo abans veure altres coses, altres opcions, abans d'elegir què fer amb la meua vida. I si no en faig res, què més dóna! Almenys hauré conegut coses noves.

Toca, toca, toca, toca. Em pense que fa falta veure més món, i no sols per la tele...

Algemesí y su patrona! Devoción, tradición y milagros!