Reconstrucció.

Si alguna vegada s'hi arrimeu pel País Valencià, no dubteu en acostar-se a la Valldigna. Una vall com poques, oberta a la mar, farcida de tarongers i rodejada de boscos i muntanyes. I al seu bell mig, el monestir cistercenc de Santa Maria. Si el visiteu, tal vegada comprengueu el sentiment de frustració que moltes vegades sent per ser valencià.

Jo crec que aquest edifici és una metàfora clara del que ens ha passat com a poble. Antany font de riquesa, de poder, de cultura i mecenatge d'art, en pocs anys, arran de la seva desamortització, la gent el va convertir en una runa. El que havia estat el monestir del císter més poderós de la península, fou víctima de saqueigs i de la ignorància. La gent odiava els monjos, comprensiblement, pel seu despotisme, però fou poc intel·ligent a l'hora d'aprofitar el llegat que deixaren quan van marxar. Fins als anys 70 continuaren, impunement, cremant, dinamitant i destruint les seves estances i patrimoni.

Avui hem visitat el refector, una estança que degué ser impressionant si tenim en compte les dimensions dels murs i l'inigualable disseny gòtic. L'han reconstruït amb noves tècniques de restauració, que a la vista el fan un poc lleig, certament. A poc a poc el monestir va recuperant elements d'un resplendor que mai recuperarà... Però per més que s'hi esforcen i hi invertisquen, continua sent una carcassa buida, sense contingut.

No creieu que és aquesta la sort que hem patit com a valencians?

Any 2005