L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

26 d’octubre del 2008

Psicologia.

Saturació de dades i estadis, d'autors i teories. Ja porte un dia pegant-li voltes, i m'he recordat del resum del tema de psicologia que donava Gaite: no demanem peres a la perera en flor.
Ara, això no vol dir que no reguem, adobem, podem, aclarim... Treball dur. Demà tinc entrevista amb la mare d'un nen la qual no vol que aquest cresca. Amb l'excusa d'un dèficit atencional, es veu que no li haig de produir cap tipus de frustració... Com li explicaré que aquestes són també fonamentals en el desenvolupament infantil? Que el nen no pot fer el que li vingui en gana a cada moment? Que li haig de continuar exigint en la mida de les seves possibilitats?
Ains! En definitiva: que la meva obligació és que no s'escudi en fer-se el tonto per tal de continuar essent un nen de 2 anys... que en té vuit! I és que quan s'estudia psicologia infantil, també hauriem d'estudiar la psicologia de les relacions pare-mare-fill, perquè aquesta és pot ser la clau que afavoreix o frena el desenvolupament normal d'un nen o una nena.
Vaig als llibres! No sense abans posar aquella cita que m'agradà també: Què és un mercat per a un nen? Molt senzill: un bosc de cames!

23 d’octubre del 2008

La gran merda global (i multiculti)

La lectura d’aquest article no deixa indiferent, sobretot a un mestre, atès com encerta en molts punts de la reflexió que fa. El punt crucial: què es respira a la societat? Què viu la gent? Doncs que després d’estar tota la vida estudiant, de tenir un currículum impecable, tenen un treball de merda mal pagat (si és que el tenen) amb molta sort amb 1000 euros (jo he estat molts anys treballant com un negre per 800 després d’haver-me currat un expedient immillorable!). I junt a aquest fet, veiem com “los niños de papá” es col·loquen en els llocs de direcció, en els treballs millor pagats, de més responsabilitat (en què normalment la merda la trauran els vuit-cents-euristes).
            Les conseqüències d’aquest fet no es penseu que no s’hi veuen. Els nens i nenes que tinc sembla que els hagin explicat que no els servirà de res ser llestos, ni el fet de superar-se cada dia, sinó el fet d’anar de llestos, que és molt diferent. I jo, imbècil de mi, intentant motivar-los perquè arribin a la satisfacció i el creixement personals que implica la constància, la descoberta del món i el treball ben fet. El seu inconscient col·lectiu deu pensar: pobre mortal! Com puc motivar en aquest “caldo” en què l’escola està immersa?
            Personalment, tinc cert menyspreu vers l’escola concertada per aquest arribisme social que implica, i per la qual molta gent diu allò de “la concertada millor que la pública, perquè hi ha més nivell”. No estan parlant de qualitat d’ensenyament, de qualitat en les relacions humanes, ni de capital humà: quan afirmen això, parlen del que a l’article que us he referit anomena “capital social”. En altres paraules: enxufisme. No hi ha més nivell a l’escola, sinó que l’status socioeconòmic de les famílies que hi acudeixen és més elevat, cosa que té una repercussió en les motivacions, reforços positius i hàbits que els alumnes d’aquests col·legis tenen. Per tant, on hi ha un avantatge és en les famílies, no en l’escola per ella mateixa, i el resultat de l’educació és una síntesi de tots tres pilars imprescindibles: la família, el nen i l’escola.
            A la pública van quedant (i on treballe en tinc la prova) les famílies d’origen humil, d’status sociocultural baix, amb problemes per arribar a final de mes... I la concertada –al·legalment- posa quotes “voluntàries” que serveixen de barrera d’accés a aquestes famílies. I malgrat que en la majoria de casos podem dir que els recursos de la xarxa pública, ben optimitzats, són majors que la xarxa concertada, aquests nens tenen la mala sort que els falla un dels pilars bàsics que els hauria d’ajudar en el seu creixement: la família. Però damunt, s’hi suma que a la misèria acudeixen totes les misèries: es copien tots els models de comportaments i actituds envers la vida que es deriven del model que es denuncia. Perquè, vistos els resultats... encara podem parlar d’igualtat d’oportunitats? Com podem encara ser creïbles quan parlem d’invertir en saber i en mèrit personal, si qui tindrà èxit serà l’enxufao de torn?
            Pense que no hauríem de fer cas omís a aquestos avisos que sociòlegs, mestres i pedagogs fan del que implica aquesta segregació social a l’escola. Solucions hi ha moltes. Una radical seria engolir-se la xarxa concertada: invertir en el suficient nombre de centres públics per tal que el concert d’escoles deixe d’estar justificat. Ara, aquesta solució sembla utòpica i revolucionària, i alçaria una gran confrontació social (toparíem, en primer lloc, amb el Rouco Varela i su Iglesia).. Limitar el nombre d’immigrants per escola, i repartir-los equitativament entre ambdues xarxes (la pública i la privada) seria un criteri positiu. Però que, tenint en compte les característiques dels centres, de l’alumnat i de les famílies de cada tipus de centre, hauria d’anar acompanyat d’un gran capital humà i econòmic que afavorís l’escola pública per tal que realment pogués compensar les mancances del seu alumnat derivats de l’status de les seves famílies (baix). I que a la llarga, tal vegada farie desaparèixer aquesta segregació social a les escoles. Capital i recursos humans que haurien d’estar regits per criteris de seny i coherència per no convertir-se en una inversió inútil, i ai! Què has dit! D’això també caldria parlar-ne una llarga estona.
            El que està clar és que tot i tots formem part de la mateixa merda, i que per algun lloc cal començar a netejar. Vist aquest tema, em sembla del tot actual allò que en filosofia algú anomenava la “dimensió social del coneixement”. Avui he pensat en això quan una nena, brillant l’any passat com la que més, enguany que la família està en una situació molt dolenta, sense res pràcticament, tenia dificultats en ordenar de menor a major un conjunt de nombres. Com construeix l’alumne el seu coneixement? I curiosament, m’he topat amb l’article del Gil Calvo. Casualitats de la vida!
Algú em pot recomanar algun llibre que m’orientara en aquesta tasca?

22 d’octubre del 2008

Ràbia continguda en imatges.


Hi ha moments que semblen plens de quietud, però no són més que el preludi d'una gran tempesta. No és veritat que certs detalls esdevenen com el primer llamp d'un episodi com el que s'intuïx a la imatge? La calma no pot arribar fins que la tempesta no hagi esclatat! 

Verd!


L'ex-president txec, el molt honorable senyor Klaus, economista liberal lloable, ha escrit un llibre... d'ecologia! "Planeta azul (no verde)", es titula. En ell, com es podia esperar, posa en entredit les teories del canvi climàtic, nega que en cas d'existir l'escalfament global aquest sigui dolent per a la humanitat. Una bona excusa, doncs, per continuar contaminant sense miraments l'atmosfera i esperar la benevolència divina.

La FAES, per tots coneguda, i personalment el seu cap honorífic, el també ex-president Josemari, ha presentat el llibre a Madrid. Aznar no ha estalviat elogis vers a aquest economista, i s'ha definit com a "ecologista sensat".

Hi ha qui sempre arriba tard. Quan més de 3.000 científics de la ONU, com documenta la notícia que he llegit, han arribat al consens que s'està produint un canvi climàtic i que l'home n'és la causa. Quan fins i tot el president d'EEUU, el Sr. Bush, escèptic amb aquest tema, ha admès aquesta afirmació i s'ha compromés a encetar mesures serioses per paliar-ne els efectes, arriba el senyor Aznar i el seu col·lega txec a presentar aquest llibre. Jo no el definiria com a "ecologista sensat", simplement com un poc desubicat, desinformat, i per què no... ridícul? O com diría Valle-Inclán: esperpèntic.

Tal vegada calgui redundar en el títol del llibre. Senyor Klaus, si és que passa que algun dia la Terra deixi de tenir vida alguna per culpa de l'ésser humà, continuarà sent un planeta blau. Vist des de l'espai, s'hi veurà blau, no es notarà cap diferència amb el passat ple de vida. 

Per això mateix, cal dir-li: blau, sí! Però sobretot, verd! Verd per viu!

Menudos elementos... Com pot ser que tinguin quorum? Supòs que per el de sempre: si quatre mamarratxos poden estalviar-se quatre xavos i contaminar impunement... Serà això el que pretenen?

Burocràcia.

N'estic fart, de la burocràcia. Que si el qüestionari de l'ús de les TIC-TAC-TOC, que si l'enquesta de no sé què, que si l'horari oficial, que si els informes de no sé què... Ah, i que damunt si no tens enllestida a punt tota la paperassa (inútil, per descomptat) s'arma una "que pa'què" i et tracten i et miren com si fossis una merda. Doncs jo dic...

Prou! Avui l'important per a mi no serà buscar un forat a un hora lliure per posar-me com un boig cara el PC a omplir papers i papers amb mentides i més mentides. Enquesta TIC? Hi ha mitjans insuficients, què més volen que diga? Ja tinc bastant amb les 24 feres famolenques que m'esperen a l'arena... Aquests sí que els haig de donar prioritat per damunt de tot, doncs espere molt d'ells i supose que ells de mí.

I la resta, "me la refanfinfla".

Salut, companys!

18 d’octubre del 2008

Tardor


Bé, obviaré les vegades en aquests dos dies que he hagut de córrer com un esperitat perquè començava a ploure sobre la roba acabada d'estendre... I diré que avui estic gaudint d'un feliç dia de tardor. La persiana fins a dalt, el soroll de la pluja, el tema 1 que m'acompanya i la mandra que m'invadeix... Ai! Quins records. Crec que feia anys que això no em passava.

Que no em compraré unes catibusques?

La història continua...

De nou dissabte. Descans entre l'angoixa del tema 1 de les opos i llegesc l'opinió dels bisbes espanyols sobre aquest nen que ha nascut, l'embrió del qual fou seleccionat per tal que poguera ser compatible genèticament amb el seu germà malalt i poder, així, pemetre la seva curació d'una anèmia congènita. 
Avui he fet una recerca d'informació per tal d'il·lustrar aquesta posició contrària d'aquestes persones... I per exemple, crec que és perfectament comparable a quan...
  • San Gregori Nazianzè, contemporani de l'edicte de Milà, va afirmar que els dolors corporals estaven provocats per dimonis i que contra ells els medicaments eren inútils, i que sols calia pregàra i imposició de mans.
  • San Ambrosi afirmà que la Medicina era contrària a la "ciència celestial" i al poder de la pregària, i que per tant, calia combatre-la.
  • San Bernat de Claraval va prohibir als seus monjos buscar refugi de la malaltia en la Medicina, ja que estava prohibit per Déu i per la seva ordre.
  • Quan al s.XVIII Jenner va descobrir la vacuna antivariolítica, es van oposar. La malaltia era enviada per Déu, i cap home no tenia permès anar contra la voluntat divina. Es va crear per part dels catòlics la "Anti-vaccination Society".
  • Al segle XIX, quan la virola assolava moltes ciutats d'Europa i del món, els catòlics van prohibir la vacunació en molts llocs. A 1885, a Montreal, als barris protestants la mortalitat fou molt escasa, però als catòlics, on els seus pastors la van prohibir, fou brutal. Però aquesta era un càstic pels excessos del carnaval de l'any anterior, segons els capellans, bisbes i altres jerarques...
I avui encara ens intenten vendre la moto. Ara resulta que aquest nen ha nascut "però que els seus germans han estat assassinats". Un embrió, una persona? És cert que el tema dels embrions sobrants és un tema de discussió ètica, però és un embrió una persona? És una avellana un arbre? S'imagineu una campanya de Greenpeace en contra del consum de fruits secs perquè provoca la deforestació del planeta? I parlen dels "drets de l'embrió", quan secularment a ells els drets humans poc els han importat, i ben agust que cremaven en la foguera a qui s'atrevia, simplement, a pensar! Hipòcrites!

Decididament han perdut el nord. I el pitjor de tot és que mai no faran autocrítica, ni demanaran perdó per res, perquè suposadament (en parlava la setmana passada) posen paraules als pensaments de Déu. El tema de fons és, crec jo, que si accepten que la investigació amb embrions i amb cèl·lules mare siga vàlida per tal de facilitar la curació de malalties fins ara incurables, implícitament estarien reconeixent que l'avortament durant les primeres setmanes no és un assassinat. I aquesta postura implicaria que la dona tindria, doncs, llibertat per escollir el moment de concebre.
I una dona lliure!! Què els has dit!! Per evitar-ho, fins i tot, faran el ridícul una vegada més, es plenaran la boca de paraules monstruoses i ens intentaran amenaçar amb coses que, sortosament, cada vegada creu menys gent. I el pitjor de tot és que fins i tot Sant Tomàs d'Aquino aplicà un poc de seny a l'assumpte, i va dir que un fetus pot considerar-se una persona quan comença a tenir les seves primeres reaccions: comença a dormir, a moure's, a reaccionar a sons... I crec jo que els suposats "germans" de la criatura que ha nascut encara estaven lluny d'això.



Llegiu l'article, boníssim!

16 d’octubre del 2008

Lorca somos todos.

Com és evident, mai no he conegut Lorca en persona. Però el fet d'haver-me submergit més d'una vegada amb la seva poesia, d'haver vibrat amb ella, tal vegada fa que pugui afirmar que tots els que ho hem fet en tenim un coneixement íntim del poeta, de les seves vivències i de les seves circumstàncies. Supose que serà per això que la notícia que diu això de "Garzón investigará la represión franquista y abrirá la fosa de Lorca" m'obri una sensació estranya, d'incertesa i alleujament alhora. Una de les ments més admirables d'aquell segle que fou assassinada de la manera més vergonyant, humiliant i indigna no se sap ben bé si per les seves idees, el fet de ser homosexual, pel seus orígens, pel seu compromís amb l'educació i la llibertat o per totes aquestes coses. Tal vegada la mateixa notícia sense el nom de Lorca hagués estat una més a sobre de la llei de memòria històrica que a més d'un du de cap, però no hagués alçat ni pols ni remolí davant dels meus ulls.
Per què tanta reticència a aquesta llei? Tanta vergonya senten pels seus fets repressius? Tan orgullosos, n'estan, del que van fer? Sí, és cert i no cal oblidar que el bàndol republicà, a la guerra, també va cometre barbaritats repugnats, assassinats i matances, però hi ha dues diferències substancials. En primer lloc, al bàndol republicà, la legalitat lluitava per tal que aquests fets no ocorriren. En canvi, durant la repressió franquista, l'Estat es convertí, tot ell, en una maquinària de repressió i mort. Per altra banda, les víctimes (assassinades també de manera injusta) del bàndol sublevat foren soterrades amb dignitat, se'ls van aixecar monuments (les famoses "cruces a los caídos por Dios y por España"), se'ls va fins i tot venjar (ull per ull, dent per dent). Però les víctimes del bàndol republicà, defensor de la legalitat i de la democràcia (mai no ho oblidem) encara continuen, com Lorca, soterrades a barrancs, en els marges de les carreteres i camins, en llocs anònims dels cementeris, amuntegats com si animals es tractessin... I tot per una extraña llei "d'aministia" que no entenc massa bé.
Obrir ferides? No ens enganyem. Les ferides, per molta gent, no es tancaran fins que els seus familiars, amics i coneguts, assassinats de manera injusta, descansen dignament i existesca un lloc on poder recordar-los. I aquest país continuarà tenint un deute pendent fins que una de les seues veus més admirables no sigui soterrada amb dignitat, recupere l'honor, se li faci justícia i descanse, per fi, en pau.
ALMA AUSENTE
No te conoce el toro ni la higuera,
ni caballos ni hormigas de tu casa.
No te conoce el niño ni la tarde
porque te has muerto para siempre.

No te conoce el lomo de la piedra,
ni el raso negro donde te destrozas.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre.

El otoño vendrá con caracolas,
uva de niebla i montones agrupados,
pero nadie querrá mirar tus ojos
porque te has muerto para siempre.

Porque te has muerto para siempre,
como todos los muertos de la Tierra,
como todos los muertos que se olvidan
en un montón de perros apagados.

No te conoce nadie. No. Pero yo te canto.
Yo canto para luego tu perfil y tu gracia.
La madurez insigne de tu conocimiento.
Tu apetencia de muerte y el gusto de tu boca.
La tristeza que tuvo tu valiente alegría.

Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,
un andaluz tan claro, tan rico de aventura.
Yo canto su elegancia con palabras que gimen
y recuerdo una brisa triste por los olivos.

FEDERICO GARCÍA LORCA
Llanto por Ignacio Sánchez Mejías 

15 d’octubre del 2008

Vergonya


"La crisis amenaza con "reducir de forma sustancial" los 76.000 millones de euros que el mundo ha destinado este año a la ayuda al desarrollo, según un portavoz de Naciones Unidas. Una cantidad de dinero importante, pero que no llega ni a una décima parte de lo que los Gobiernos de Estados Unidos y la Unión Europea han movilizado en menos de tres semanas para salvar a sus instituciones financieras."


"Los efectos de esta recesión se extenderán a todo el planeta", alerta la ONG Save The Children. "Con la escasez y el encarecimiento de alimentos en África y Asia, nuestros cooperantes ya están luchando para salvar a decenas de miles de niños de morir por desnutrición. La situación podría derivar en una auténtica catástrofe si, como es previsible, gobiernos y particulares recortan ahora sus ayudas".

EL PAÍS 15-X-'08

Bé, és qüestió de prioritats: aquestes ens defineixen en quin tipus de món vivim. Puta misèria! Solucions? Revolució? Canvi radical? Mesinfotisme? De moment, de la meva part, decepció i una gran preocupació.

13 d’octubre del 2008

Paciència.

Això m'han dit avui que he de tenir: paciència i anar molt lent. Vaig marcant què cal fer en cada moment, què espere d'ells (dels alumnes), com cal fer les coses...

Y mientras tanto el Fernandito escribiendo sobre su compañero encima de la mesa. El company denuncia la situació i vaig i el Fernandito ja ho havia esborrat, però em conten què posava i ell ho admet. El faig buidar el calaix, agafar la taula i sortim de la classe en busca de la cap d'estudis. La trobem i el nen plora i plora. Li dic que ningú se'l va a menjar, que vull que explique simplement per a què utilitza la taula. Diu que ha insultat un company però no s'atreveix a dir què li ha posat... La cap d'estudis li diu: escriu-ho. "Devid i go de puta", hi posa.

Fúria. Tant meua com de la cap d'estudis. Li pose HIJO en majúscules i li dic: copia "hijo" fins que no càpiga més en el full. El deixe allà amb la taula i torne a la classe... Fernandito no escriu "hijo", sinó que hi insisteix: "Devid i hijo de puta". Es veu que s'ha quedat amb les ganes de posar-ho... Però el temps passa, i "Devid" passsa a ser "hojo de puta".

AAAAAAAAAAAHHHHHHHHH! No serveixen ni per insultar!! Coi! Què per fer el mal cal saber-ne molt!!! A veure quan se n'enteren!

12 d’octubre del 2008

L'armari de les andr0mines.

"Un dels narradors... explica que si et persegueix un ós per un penya-segat i intentes fugir-ne de la manera més òbvia - és a dir, costa amunt- l'ós t'atraparà de seguida, però que si en canvi corres cap avall, de cara al precipici, l'animal és molt més lent i tens possibilitats de sobreviure. "People try to escape from this thing in the obvious way", escriu: "You have to do something different. You have to walk right up to it". 

(...)

"Per què funcionem així, alguns individus? per què necessitem definir qui som a partir del crim (metafòric i en alguns casos real) de qui més ens estimem?"

DAVID VILASECA
L'aprenentatge de la soledat.

Mai m'havia passat llegir un llibre que posara paraules exactes allò que a un li passa i li ha passat. Experiència inigualable!

Sorpreses.


Era una de les ciutats que realment no m'havia plantejat de visitar mai: ha estat una casualitat de la vida anar-hi, però n'he acabat ben content. A banda de gaudir un poc dels amics, riure, barallar-se, fer gresca, borratxera i festa, he trobat una ciutat que no m'esperava. Hospitalària, habitable, ben organitzada i sobretot, la senació que m'enduc és que farcida de gent de bona voluntat.

Van ser molts detalls. Com et tractaven quan preguntaves alguna cosa. L'ambient acollidor. Les cares. Però quan vaig pujar sense canvi al bus i el conductor es negava a vendre'm el bitllet, de seguida va sorgir qui me'l va pagar desinteressadament. Sé que són impressions, casualitats i que tal vegada no es puga generalitzar, però ja em direu si això et passa fàcilment a València o Barcelona! Ni de ben lluny!

Us la recomane. Arquitectònicament té llocs ben curiosos que no tenen res que envejar a València. Passejar-hi ha estat una agradable i inesperada experiència.

Visca la Pilarica! :D

9 d’octubre del 2008

Esperit polític


Això era i no era un home entrat en edat que agradava d'anar a la piscina i al gimnàs del seu barri... Sí, avui he topat amb ell. El peculiar que li he trobat, i que em fa escriure sobre ell, és que després de fer els seus exercicis, ha estat rondant per la zona d'aigües com més de mitja hora bonegant i bonegant, de qui acompleix les normes, de qui no ho fa i per què no ho fa, del manteniment, de les funcions dels socorristes, dels horaris, de la sauna que no calfa... Guanyant-se l'opinió de tots. Tot molt educadament, a mode de míting polític: tothom que hi era en aqueix moment l'ha escoltat en una part o altra del seu discurs. Tothom ja el coneix i de tothom és amic. Fins i tot ens ha parlat d'una de les seves consecucions: que la gent puga romandre fins les 11 en punt dins la piscina i la resta de les instal·lacions i molts li han agraït.

Bé, he tingut una sensació extranya, com si m'hagués traslladat en el temps. I en lloc de a l'Espanya Industrial estigués a una terma romana, i qui m'estigués parlant fos un aspirant al Senat de la ciutat de la Roma Republicana que volia convéncer-me per tal que el votés.

Una experiència curiosa que m'ha fet pensar que les coses canvien menys del que pareix. Tot i que ara la Res Pública no tracta solsment de l'organització d'una ciutat, ni d'un Imperi, sinó d'un planeta en perill. 

Si hagués tingut un tripi, tal vegada l'hagués gaudida més... Perquè quin mal de cap! :P

7 d’octubre del 2008

Algemesí, la tele i els HPO

Ens hem fet famosos, qui ho diria. Algemesí en el darrer mes ha sortit a tots els canals de la tele i mostrant temes diferents. Vergonyants tots ells, per descomptat. Deixem a banda el tema de les becerrades... i centrem-nos en el tema dels habitatges de protecció ofical. No puc defugir un comentari a sobre, ja que fa un temps jo també em vaig il·lusionar en la compra d'un d'aquests habitatges (tenia altres prioritats, és clar!).

Doncs bé. Al blog de Domenech Gamieta s'explica la mar de bé: em refie d'una opinió anònima que li contesten al post sobre aquest tema, ja que s'ajusta al que jo conec dels fets. Ara, deixo clar que són opinions i suposicions arran d'una visió dels fets: caldria investigar a fons per veure què coi ha passat en realitat... Jo el que veig és el següent. A Algemesí, el govern municipal promou la construcció d'HPO. Poc després, canvia el signe polític de l'Ajuntament, essent el mateix que el del govern autonòmic a partir d'aqueix moment (PP). Passa el temps i s'anuncia un canvi de legislació a nivell autonòmic per part de la Generalitat Valenciana: canvi de legislació que, per tal de promoure la construcció d'HPO, es basa en beneficiar més els constructors a base d'encarir més el preu de l'habitatge. En Algemesí, la promoció d'HPO ja existia: no feia falta promoure-la. Sabent que la nova llei implicaria un augment de preu dels habitatges, el govern municipal  decideix dilatar el procés d'adjudicació i sorteig dels habitatges. Hi ha qui amb aquest retard del procés en sortiria beneficiat. Entra en vigor la nova legislació, i... xan-ta-ta-xan!! Preus de més de 150.000 euros per a un habitatge de protecció ofical!! On queden els suposats avantatges d'accedir a aquest tipus d'habitatge?

Jo ho tinc clar. No s'han tingut en compte les necessitats de la gent (en aquest cas, la gent jove del poble que intenta desesperadament accedir a un habitatge digne), sinó que el que ha primat és extreure el màxim benefici econòmic de la situació, però sense oblidar que aquest benefici l'obtenen molt pocs a base de putejar la vida de molts. Tot legal, això sí. Ara ningú no vol els habitatges: no és que no els vulguen, és que ja no els poden comprar! Quanta gent s'ha quedat desil·lusionada, putejada i sense possibilitat de comprar o llogar pis? I el pitjor de tot és com s'espolsen les responsabilitats, culpant sempre a l'altre: en aquest cas, l'anterior govern municipal. Vergonyós!! Ara, "les ha salido el tiro por la culata".

I jo em pregunte: si en temes tan senzills i de tan poca embergadura passen aquestes coses, què n'aconseguirem a escala planetària? Vaig a pegar una volta a veure si trobe un poc d'optimisme.

...

Creixement vs crisi


Mentre l'economia creix, no hi ha aparentment problemes. Allò important és que els números siguin cada vegada més grans, més grans, que les borses tanquin amb guanys, més guanys, més guanys. Algunes veus (aïllades, semblant quasi paranoics esquizoides avorrits) denuncien la degradació moral i natural que pateix el nostre planeta, la pobresa de gran part de les persones que estem en aquesta nau, les malalties, el canvi climàtic, la deforestació, l'escalada bèl·lica, la fam, el repartiment desigual i injust de la riquesa. Ajudes per evitar-les? Minses: el canvi de paradigma mai ve, paradigma que n'és l'origen de tots aquests problemes.

Ara que hi ha crisi, ni tenim guanys, ni creixement, i els problemes planetaris derivats del paradigma "espatllat" continuen i s'agreugen, perquè la maquinària per produir, per fer crèixer més els números, ara es posarà més agressiva que mai. Fins que arribi el moment de la gran batacada. Del "crash". En què ni creixement, ni planeta, ni res, i fins i tot (ja ens avisen molts científics) ni habitabilitat ni possibilitat de viure-hi. Creixement? Què és el que millora? Perquè no ho fa la vida de la gent!

No estem a temps encara? Serem tan imbècils de no aprofitar aquesta conjuntura desfavorable per canviar de rumb? Tinc la sensació que l'obsessió pels guanys i els números grans en l'economia és del tot primitiva: estem construint un gratacels sense ciments carregant-nos el nostre regal més preuat: la Creació.

I un des d'aquí agafa por, desconfiança i cert pessimisme. Perquè el temps passa molt depressa i el ritme de destrucció és també molt gran. Fins quan viurem al món que creiem conèixer?

4 d’octubre del 2008

Havia de ser el segon.

Avui m'he llevat del llit amb el peu esquerre. I la lectura de la premsa m'ha tocat els "pebrots", que diuen els catalans (els valencians som més explícits: no substituïm els collons pel nom de cap verdura).  I és que hi ha tanta gent al món que té un suposat contacte "verbal i íntim" amb Déu, que a un al final se li remenen els budells. Faltava la Sara Palin afirmant que la guerra d'Irak va ser "una tasca ordenada per Déu". I el Papa dient que "Déu no vol que les dones prenguin la píndora anticonceptiva". Realment parlaran amb Déu? Quina barra! 

Clar, quan les justificacions per a un fet, una ordre o un dogma són més aviat fosques, imparcials, interessades i dolentes, i si resulta que estem en un lloc de poder privilegiat, res més fàcil que fer un ús de la religió del tot interessat. D'utilitzar de manera burda les creences i sentiments més íntims de la gent. I més si els propis mandataris religiosos estan en sintonia plena amb aquest ús blasfem de la religió: s'aconsegueix així la impunitat més absoluta. En lloc de promoure una experiència de Déu en les persones, només fan que bombardejar-nos amb dogmes, normes i blasfèmies i ens acusen en cas que no els fem cas...

Resulta que ja no sols els responsables islàmics emeten fatwas (que il·lustren suposadament la voluntat divina) del tot incongruents i moltes vegades contradictoris entre ells (com aquell que promou l'assassinat de Mikey-Mouse, o aquella que deia que si un home i una dona havien de treballar junts en un lloc, aquesta havia d'amamantar 5 vegades a aquell per tal de crear un "vincle matern" per tal d'allunyar la temptació carnal). Sinó que ara són els governants més poderosos del planeta, "cristians" ells,  parapetats en una tradició religiosa del tot desfasada i anacrònica, qui utilitzen sense cap tipus de vergonya el nom de Déu per justificar les seves aventures bèl·liques que tant de malany estan fent a la convivència planetària i al nostre futur com a col·lectiu. I com no, el Papa, obsessionat amb qui follem i per què ho fem... Quan ell follarà ben de segur amb qui li donarà la gana! 

Jo sempre m'havia preguntat per què una cosa tan aparentment innocent i poc perillosa com creia que era el fet d'utilitzar el nom de Déu en va, figurava en segon lloc en la llista de manaments de Moisès, per davant fins i tot del "no mataràs". Ara és quan comprenc la perillositat de la blasfèmia. Perquè allò que estem escoltant contínuament no són més que blasfèmies gegantines emeses pels poderosos, els patriarques i els dirigents religiosos que per tal de mantenir les seves quotes de poder han perdut el nord.

Que no ens venguen la moto. Són tots un tall d'hipòcrites, blasfems i mentiders. Un no pot defugir d'arribar a aquesta conclusió. Un Déu desitjant la guerra! Què s´han pensat! Ja n'estic fart, de sentir aquestes barbaritats. I crec que faria falta una reacció conjunta de tots els cristians per evitar que utilitzen d'aquesta manera el nom del seu Déu. Què li passa a la gent pel cap que mai reacciona davant de fets com aquests? 

Després de bossar aquestes paraules d'indignació, no puc defugir fer un comentari d'una persona que ara em ve al cap: l'honorable arsouispo Agustin, de València. Obsessionat com el qui més amb qui follem i amb qui deixem de fer-ho. Va arribar a justificar la decisió del Govern del PP de recolzar la guerra contra l'Irak. Ha insultat contínuament la cultura valenciana negant-se i posant traves per tal que no es pogués fer una missa en català en la arxidiòcesi. Les seves cartes setmanals, són un púlpit polític del PP, justificant amb el nom de Déu les opinions de la caverna. Ha violat contínuament la legalitat amb la creació d'una Universitat privda l'objectiu de la qual no és altre que desprestigiar les universitats públiques valencianes. I ara hem premiat la seva blasfèmia! València l'ha convertit, abans que marxe a Roma, en el seu fill adoptiu i predilecte...

Un veu fets com aquests i se li ensorra tota esperança. Haig de justificar més el meu creixent agnosticisme?

2 d’octubre del 2008

Nit


Cau el sol, serè i trist

Sortirà de nou i em trobaràs aquí

Cau el son, l'etern crim

Tots els trens que ja has perdut

s'allunyen en la nit


Ja no et vull sentir plorar

per tots els dies que se'n van

No sempre per sempre fort

però jo ho intento ara

Vull ser-ho ara,

ser fort com el mar

Cau el sol, seré i viu

Neixerà de nou i em trobareu aquí.

Cau el dol, l'etern crim

cel rogent, demà pluja o vent

Avui estem tots vius

Ja no em queden més raons

Per explicar el que fem al món

Només sé que hem de ser forts

però m'és difícil ara

Fer-ho ara

fondre'ns amb el mar...

SOPA DE CABRA