Reivindacions.

(IMATGE: HELI-EL JUEVES)

La veritat és que la notícia m'ha causat inquietud, i és que la Quiroga presidirà el parlament basc. Inquietud a causa de les paraules que li vaig escoltar en una entrevista, bastant inapropiades per a una persona que obstentarà un càrrec i responsabilitats públiques.

"Yo estoy de acuerdo con lo que ha dicho el Papa con lo del preservativo. Reivindico que yo, que creo que no hay que utilitzar el preservativo, pues también me respeten y me dejen expresarme sin despreciar mi punto de vista".

En primer lloc, recordatoris: el Papa ha dit que el preservatiu no posa solució al tema de la sida a Àfrica, sinó que l'agreuja. No ha tingut en compte que es transmet com foc en un pallar sec, que milions de persones estan afectades i en situació de risc, que la cultura sexual i relacional no té res a veure amb l'europea i que predicar allà el que ell diu "d'una nova concepció de les relacions i la sexualitat humana" és com promoure el gust per la lectura en els lémurs de Madagascar. En pocs segons, ha deslegitimat el treball de dècades fets per ong's, voluntaris, metges i també missioners catòlics respecte a la prevenció de l'epidèmia.

En segon lloc, les formes. "No hay que..." Moral impositiva. Perdó, senyoreta Quiroga, però es pot pensar de forma diferent. Em sembla estupend que vostè descarte d'entrada el preservatiu, però d'aquí a negar la seva efectivitat en la prevenció de la SIDA, la sífilis, la gonorrea, hepatitis, herpes genital i tantes altres malalties hi ha una bona distància. La gent té el dret a estar informada de les possibilitats que té al seu abast. Si la seva religiositat la fa obtar per l'abstinència, què bé. Però li recomane que en cas de trencar-la, la follin amb preservatiu pel que li puga passar. I quantes vegades s'ha demostrat la gran hipocresia dels que pensen com la Quiroga. Recorde aquell alt càrrec del PP balear, membre de l'Opus Dei, fonamentalista, seguidor del Papa i preparador de l'encontre de les famílies a València, que el van pillar gastant-se diners públics en un local de xaperos. Segurament, se'l follaven amb preservatiu. 

Per tant, no digui "no hay que", si no "yo opto por no..." i no vulgui imposar el seu punt de vista a la resta. Dret a la informació i a la llibertat d'elecció per damunt de tot, cosa que no trobem en l'organització que vosté tant valora (Opus Dei).

Tercer lloc: el despreci. S'ha despreciat al Papa o és ell qui amb les seves declaracions ha despreciat la vida de milions de presones que a Àfrica estan en situació de risc? Com es pot dir el que va dir i no ser despreciat i criticat? No es té el dret de pensar que és una barbaritat el que ha dit, on ho ha dit i el context en què ho ha dit aquest senyor? Tinc l'obligació de respectar, i respecte, la seva opció per l'abstinència i la seva fidelitat a allò que el Papa li diu que ha de fer. Molta gent que conec i valore hi ha optat. Però aquesta moral impositiva que subjau en les paraules de la Quiroga i de Ratzinger és del tot digna d'una crítica clara i contundent.

Qui diu que no tinc dret a dir-ho? I que consti que no censure la llibertat d'expressió. Tot el dret tenen a dir el que vulguin, però n'hauran d'escoltar les crítiques. I és que cal fer-ne sempre, de la llibertat d'expressió, un ús responsable i assenyat. I mesurar les paraules... 

"No hay que...". Serà porque tú lo digas! Juas!

1 hora.

Un hora d'apagada general pel canvi climàtic. Sidney, Kuala Lumpur, Bombay, Pekín, Manila, Londres, Paris, Madrid, Barcelona... El gest està bé per prendre consciència, però estiguent a les fosques ahir em va venir una pregunta al cap. En molts àmbits de la vida quotidiana de la gent s'ha legislat per canviar els nostres usos i costums (llei del tabac, oci nocturn, horaris comercials, la punyetera velocitat variable a l'àrea metropolitana...). Com és que davant d'un tema tan vital per al nostre planeta com l'ús responsable de l'energia, tothom feia el gest però ningú posa el tema sobre la taula (del legislador)? Hem d'esperar la bona voluntat de la gent i dels empresaris? Nyas!

Si ahir el món va sobreviure un hora sense que els seus edificis monumentals estiguessin il·luminats, supose que podria viure així habitualment. Començant per ahí podríem revisar tots els usos i costums que suposen una despesa inútil d'energia. I legislar al respecte. I comence jo ara mateix! Sí, que tinc el llum gran de l'habitació engegat i no sé per a què!

De nit, des de l'espai, l'espectacle que ofereixen els països rics em sembla trist: una il·lustració clara de com estem xuplant-li la sang al planeta. Sí a les campanyes de conscienciació. Però també fets concrets, propostes concretes, que ens obliguin a moure fitxa.

Victòria.

Mira que he passat vegades pel ''llapis'' de Diagonal amb Passeig de Gràcia, i l'escultura m'havia passat desapercebuda. Però aquí estava, aixecant solemne la palma de la victòria sobre la ciutat. La victòria del fascisme, del terror i de la mort d'ara farà 70 anys. I per fi vindrà una màquina i se l'emportarà per sempre més. Alguns, però, veuran el fet com un "atac" a la "memòria"; sentiran recança per allò que significa l'escultura. I diran la cantarella de sempre: "que altres temes preocupen a la gent"...

Sí, altres temes, però aquest també. S'imagineu que en ple Berlín s'aixecara solemne un monument commemorant la invasió de Polònia? O les victòries del Tercer Reich sobre els països veïns? Seria del tot inadmisible. No m'explique com s'ha trigat més de 30 anys en esborrar els símbols feixistes d'una ciutat com la nostra.

Cau l'escultura, però malgrat aquest fet tan simbòlic, encara sentim el pes de la repressió que hi esdevingué després d'aquesta "victòria" de l'abril de 1939. Algunes actituds ho fan palès. Tan de bo aquest esdeveniment anara acompanyat d'algunes reivindicacions tan velles com el dret a decidir sobre la sobirania. 

No vaig a donar aquí arguments sobre per què sí o per què no a l'autodeterminació. Però sí que em sembla una bona idea que davant d'una reivindicació que té arguments racionals i discutibles, siguem tothom qui decidim la seva viabilitat i la discutim. Ha començat una campanya de signatures per tal que l'assumpte es discuteixi al Parlament. Caldrà fer-ne un seguiment!

Perquè, davant d'un procediment democràtic... S'atrevirien de nou a treure les armes?

La força estranya

Dimarts em trobí un euro. Vaja merda, pensareu... Pot ser que ho siga, sí, però feia tant de temps que no em trobava diners ni em tocava res, que em vaig alegrar. Vaig baixar discretament de la bici, el vaig agafar i vaig creuar el carrer fins l'estació de bicing. I l'alegria es va veure justificada el dia següent, quan gràcies a l'euro que m'havia trobat vaig poder dinar en un restaurant en què no es podia pagar amb targeta de crèdit.

De fet, si no haugés pogut pagar el menú, no m'hagués donat temps a dinar. I aqueix dia necessitava un poooooc de caaaalma i desconnectar: una jornada intensa i poc satisfactòria. De les que xafen. Llavors, no puc evitar preguntar-me si el fet de trobar-me l'euro va ser del tot una casualitat. O si realment hi ha alguna força estranya capaç de juntar les circumstàncies perquè tot isca com cal. És tan fantasiosa la idea com m'ho sembla?

Les coses estan rebolicades. Cada vegada les percep més d'aquesta manera. Ara no puc anar a dormir: uns helicòpters sobrevolen el barri. La manifestació dels estudiants antibolonya ha vingut finalment cap a Sants en lloc de baixar per la Rambla. La ciutat va manifestant el seu descontent i resentint-se de la desfeta "global". Les solucions que es proposen als problemes sembla que agraden a pocs. I enmig d'aquest panorama que afecta tot el planeta, no tindrem la sort de trobar un euro? Vull dir, que totes les idees estan sobre la taula. Reflexions sobre el rumb que hem de prendre, dades sobre la realitat ecològica, social, humana... Però cal algú amb el carisma suficient i amb la credibilitat suficient que faça reaccionar la gent.

El trobarem? Serà capaç d'eixir d'entre tanta polseguera? Una cosa tinc segura... Permeteu-me el sarcasme. I és que crec que no serà en Saura... :D

El mar.

No us passa que de vegades sembla que, per casualitat, ens passen una sèrie de coses, sense connexió una amb l'altra, que lligades et fan aparèixer en la ment una nova visió de les coses? S'ajunten l'oratge, un estat d'ànim, uns llocs, uns comentaris... i al final del dia ja no veus les coses com les veies, ni segurament les hi veuràs mai més. A mi em passà dissabte.

L'oratge era perfecte: un dels primers dies que s'avancen a la primavera. Treball. La premsa. I després una passejada pel cemeneri del Poble Nou, la platja, el sol, el port, el Museu d'Història, el capvespre al port Vell. Una estona amb la gata i una pel·li al cinema amb el David. The Reader, vam elegir. I unes situacions dramàtiques tenses, vives, que cridaven a la reflexió. Res, tampoc, de l'altre món.

Però mira, el fenomen va passar. Vaig lligar uns quants caps solts. I ara que hi penso, sobretot va influir el mar. És com una visió necessària de tant en tant per continuar "bategant". Acostumat a tenir-lo a prop, de vegades sembla oblidar-se'm. Però crec que sense la seva visió, la seva remor... sentiria un poc d'asfixia. Potser exagere? No ho crec! 

Quina va ser aquesta ratllada que vaig tenir? Ups, això ja és més complicat i llarg de contar. Tal vegada en altra ocasió.

Maremar, doneu-nos pau,
però amb el tremp de l'olivera.
Que no posa mai el seu ramatge verd-blau
a la mà d'aquell que la voldria sotmesa.
Que omplim d'estels la barca,

però que un pesat bagatge
no ens malmeni les xarxes.

Mira com ve l'aire
que et vol convidar al seu ball.
Gira i vés enlaire,
núvol d'esperança blanc.
Pren-lo i embriaga't
amb la seva flairecom només ho fa un amant.
Mira com ve l'aire
que et vol convidar al seu ball.

Maremar...

LLUÍS LLACH

Hahahahahaha

"La propuesta, presentada por la presidenta [del PP] en Cataluña, Alicia Sánchez-Camacho, prevé que los alumnos puedan recibir las clases en catalán o castellano, en función de las preferencias de las familias, sin necesidad de estar separados en clases diferentes." 

Bé, doncs, haurem de fer tots els mestres un megacurs per a ensenyar-nos a dir les frases en català i castellà al mateix temps. O tal vegada la proposta inclogui la traducció simultània, que els alumnes podran escoltar via auriculars.

Sense comentaris.

Comparacions.

De sobte, la situació de l'espanyol dalt d'una pedra amb quatre cases s'ha convertit en una qüestió nacional d'indiscutida transendència. Des del tancament de la frontera al penyó en 1969, la deriva de la llengua castellana a Gibraltar no ha estat la desitjable per a alguns sectors partidaris del "Gibraltar ejjpañol" (al qual se li dediquen fins i tot carrers), i el previsible domini de la llengua anglesa ha convertit en una qüestió "urgent" l'ensenyament del castellà a la colònia. Previsible per dues coses: perquè és la llengua de l'educació, i perquè és la llengua de les èlits del penyó. La qüestió és que s'ha arribat a obrir-hi un Instituto Cervantes.

Vés per on que la solemnitat que acompanya aquests esdeveniments per part dels sectors espanyolistes, contrasta amb la tendència a ridiculitzar, insultar i denunciar com a inútil l'obertura per part del Govern de la Generalitat d'una seu a alguna ciutat estrangera. Es parla llavors d'imperialisme, d'independentisme... Se'n fa burla, se'n critiquen els costs i també les finalitats, que per a certes persones no són lloables (i que són comparables a les seus dels Cervantes).  Ara, com és d'urgent l'ensenyament del castellà dalt de la pedra! No siga cosa que els habitants de Gibraltar s'arribaren a sentir anglesos de ple dret!

No puc evitar de fer altra comparació: com se senten avui els habitants del Rosselló i la Sardenya nord, comarques catalanes que també passaren a sobirania francesa durant els mateixos anys que Gibraltar perdé la sobirania castellana? Durant anys de política uniformitzadora i centralista des de París, com la que molts desitgen aquí, la substitució lingüística del català és un acte consumat. El parla aproximadament un 20% de la població d'aquestes comarques, la major part gent gran. S'ha interromput la tansmissió intergeneracional. I veieu algú a Madrid preocupat per aquest fet? Es reclama la sobirania espanyola d'aquestes dues comarques pirinenques per tal de salvar el català? Per raons òbvies, no! Mai arribaren a ser territori de Castella, així doncs, què més dóna!

Ara, si des de Catalunya es fa per tal que allà es veja la TV3, o s'obre alguna seu del Govern a Perpinyà, llavors hem d'escoltar la cantarella de sempre: com són d'imperialistes els catalans! 

Avui s'està parlant de la nova llei del cinema. De nou es parla d'imposició. "Ens volen imposar el català". Ara, no és una imposició que hom no pugui anar a veure cap pel·lícula doblada al català, o subtitulada en la llengua pròpia. Això no, què va! Un acaba per preguntar-se si no hauria estat més necessari l'obertura del Cervantes a Barcelona, on segons aquestes veus apocalíptiques, el castellà està en les últimes...

Excusant-se del "bilingüisme" es criticarà molt i més la proposta d'igualar la producció cinematogràfica en català que en castellà. Llavors, què hem d'entendre per bilingüisme? "Sigues bilingüe, català, per tal que jo puga continuar sent monolingüe... I deixa de tocar els collons!" Sí, crec que efectivament bilingüisme és això.

Manipulacions.

Sovint se'n parla de les de Telemadrid o Canal 9. Allà són escandaloses, fins i tot arriben a ser notícies les mentides més flagrants. Però crec que les pitjors manipulacions són les mitges veritats. I les omissions.

Malgrat aquestes manipulacions famoses del nostre dia  a dia, me n'adone que estem també sotmesos a altres més subtils, però no per això menys descarades. De les quals un aprén que cal sempre escoltar l'altra part i les seves raons. I molt millor, però, parlar-se les coses cara a cara sense cap mena "d'arrebato". Però deixem-ho estar, que de vegades és missió impossible. 

Supose que quan anem a París, la cosa més fàcil de trobar serà la Torre Eiffel; a Londres, el Big Ben i The Houses of Parliament; a Roma, el Vaticà o el Colosseo; a Berlin, Brandenburger Tor; a Atenes, alces el cap i veus l'Acròpolis. Doncs allò més fàcil de trobar a Barcelona des de Ronda Universitat és la Plaça Catalunya. Ara, sempre es pot dir "pretenia que m'aclarira sol per Barcelona quan jo no me la conec, i no sabia on estava res"; però quan aquesta frase es pot substituir "havia de caminar 200 metres fins la cantonada de la plaça més important de Barcelona per un únic carrer que ja em coneixia", llavors la diferència principal entre una i altra no és la sintaxi ni res semblant, és la impressió que vulguem causar de la persona de la qual parlem.

I en aquesta ocasió es tractava de crear-ne una de ben dolenta. Tant em fa, jo estic tanquil. Qui vulgui, que em pregunti la meva versió. Jo intentaré no "callar la boca" de qui em conti la seva, i si ho faig, teniu tot el dret d'enutjar-vos amb mi. 

D'altra banda, per no perdre's per Barcelona, què millor que armar-se de paciència i de sentit comú. I aniria també molt bé comprar-se un puto plànol. Tot i que, ben mirat, el plànol de poc serveix sense que s'hagen assolit les putes competències bàsiques que anomena el currículum de primària. Vull dir, que sense trellat, ni plànol ni indicacions possibles. 

I ara que surt el tema de les competències bàsiques, demà hi tinc un curs. Ja us conte què tal! D'entrada, tinc el plànol per tal d'arribar al lloc on s'imparteix el curs. Ara, no sé si hi arribaré. Dependrà de les ganes que tinga d'armar la marrana.

Salut!

Ora et labora.

Bé, més "labora" que altra cosa. Dia de correccions. Paciència, parsimònia, Aubry i tortura oferida pels meus alumnes... M'hi he fixat en la llum, marcat per l'exposició de Sorolla. Amb la càmera he intentat captar com els matisos de llum anaven canviant el paisatge de la meva finestra al llarg del dia... Què hagués esdevingut si Sorolla hagués disposat d'una bona reflex digital?

Nya nya. M'he tornat mig tarumba de tanta tortura mental... Bé que m'està! 

Cimeres.

Cada cop que se celebra una cimera tenim una raó més per ser escèptics. Cimeres sobre drets humans, sobre la fam, la pobresa, el canvi climàtic, Kioto... Quines conclusions es desprenen sempre? O millor dit, quina voluntat hi ha de posar en pràctica els acords als que s'ha arribat? Pràcticament ninguna.

Però la cimera que se celebra ara a Nova York ja no és sols motiu d'escepticisme. És motiu d'indignació. En efecte, s'han ajuntat tots els "negacionistes" del canvi climàtic, convocats per l'institut Heartland. S'han aplegat per recordar-se que l'ecologia "és vista com una nova religió", "com  un nou comunisme", i que aquells "crítics" amb els seus postul·lats són vistos com "heretges". Pobres, se senten perseguits. Per això es declaren com a ments lliurepensadores, crítiques, front als ecologistes dogmàtics, absolutistes i fascistes (no eren comunistes...?).

I no solsment declaren que el canvi climàtic no existeix, i que l'activitat econòmica del capitalisme res té a veure amb els fenòmens que esdevenen al sí del nostre planeta, sinó que a més diuen que aquesta activitat millora substancialment el clima. !!! És el que afirma un tal Lomborg, basant-se en les xifres de contaminació de la ciutat de Londres, aparentment menys contaminada que fa 400 anys... Així doncs, deixem que l'economia de mercat acabi del tot amb el planeta! Acabem amb la vida fent una gran bacanal econòmica que acabi amb els boscos, l'aire, l'aigua neta i els recursos agraris. Merda a dojo!

La qüestió és: es creuran aquestes persones les barbaritats que amollen per la boca? En seran conscients que són la veu d'un sistema destructor que sap que rectificar té un cost econòmic i de capital que els "de sempre" no volen assumir? Ens prendran per ximples o seran ells els ximples? A un li queda el dubte.

La notícia, però, té una part positiva (intentare'm de veure el costat positiu a tot). I és que un dels caps de cartell de l'efemèride finalment no hi ha participat. Es tracta del nostre il·lustríssim expresident Jose Mari, la participació del qual havia estat anunciada amb tocs triomfants. I finalment no hi va... Diuen, però, que és per la vergonya que des del seu propi partit senten per algunes de les ocupacions del seu president d'honor. Vergonya o... serà el cost electoral? També em queda el dubte.

Si tenim en compte que molts dels participants d'aquesta "gran" cimera són o han estat polítics amb responsabilitats importants, un es pregunta: en mans de qui estem? Segurament, la wela Pepeta del meu poble ho contestaria amb cert aire melangiós: en mans de Déu, mante, en mans de Déu.

I que ens trobi confessats!

Poesia.

En tiempos de ignominia como ahora
a escala planetaria y cuando la crueldad
Se extiende por doquier fría y robotizada
Aún queda buena gente en este mundo
Que escucha una canción o lee un poema:
Es el canto la voz y la palabra: única patria
Que no pueden robarnos ni aun poniéndonos
De espaldas contra el muro.
Que nadie piense nunca:
no puedo más y aquí me quedo. Mejor mirarles
a la cara y decir alto: tirad hijos de perra
somos millones y el planeta no es vuestro.

J.A. GOYTISOLO

Amb aquest sentit ha començat el concert. El poder de denúncia de la paraula, la seva capacitat per allotjar vivències, sentiments i força. La Poesia com a alè vital en les lluites d'avui.

Mentre brame la guitarra i canten els poetes no estarem sols. I en Paco Ibàñez ens ho ha recordat.

Admiració.

És el que vaig sentir ahir en veure l'obra de Sorolla "Ayamonte, la pesca de la tonyina". Veritat que arribava un poc despistat al museu, vaig passejar-m'hi sense saber massa bé què hi feia i finalment entrí a la sala on s'exposen els grans panells que el pintor va fer per a la Hispanic Society of New York: i em vaig endur la gran sorpresa.

Crec que Sorolla és un geni, per com capta la llum. L'ull només capta un conjunt de pinzellades, però a la ment apareix amb nitidesa l'ambient exacte que el pintor volia reflectir. Lluminositat i color s'entremesclen d'una forma sublim i ofereix un espectacle equiparable a la contemplació del paisatge o del moment en primera persona.

En entrar al museu el sol banyava d'or la ciutat, com aquella vegada que vaig pujar a Montjuïc amb dos amigues (vaig penjar fotos per aquí). Però en sortir, el sol ja havia desaparegut, i una tonalitat morada/blavenca invadia el paisatge, i llavors vaig adonar-me'n de com la llum, amb subtilesa, canvia allò que ens rodeja. I per supost, influeix en les nostres percepcions.

Subtilesa, és la paraula. La llum de València, per exemple, un dia de primavera, no és igual que la que hi ha aquí. Hi ha un matís que canvia difícil d'explicar. Tampoc era igual la lluminositat de les diferents ciutats que he visitat aquest darrer any. 

I no està gens malament que algú s'hagi dedicat a plasmar aquests canvis subtils. Entenc per què hi havia tanta cua sempre que intentava veure l'exposició a València, hehe. Ara tinc l'oportunitat de gaudir-ne una estona cada dia, al costat de casa, i sense cues! 

Us la recomane.

Desvariejant.

Darrerament, des del meu humil punt de vista, el Fernando Savater desvarieja una mica. Supose que per la dèria de disfressar de drets "individuals" un projecte d'uniformització cultural i lingüística del nostre Estat. El maquillatge, si se n'abusa, sempre queda lleig.

Però passà que ahir em va soprendre en un article molt bo sobre la dimensió social de l'educació (*). Afirmava que les famílies no tenen el monopoli de l'educació moral dels seus fills. "En cambio, lo que algunos no sólo discutimos, sino que decididamente negamos, es que posean el monopolio de formar moralmente a sus vástagos. Que los padres les transmitan los valores que prefieran: pero que no nieguen a la escuela pública el derecho a enseñarles que también hay otras opiniones y otros criterios no menos respetables."

Ai, però! La frase en què acabava l'anomenat article era un remat indecent a tota la reflexió feta. "Y el establo "progre" llama fascista a reivindicar el derecho a ser educado en la lengua común... "

Quina és la "lengua común"? Aquí a Catalunya hi ha dues, de llengües comuns, i els catalans han decidit que la de l'escola en sigui aquella que parteix d'una situació desfavorable. Resulta que l'educació moral no és monopoli de les famílies i segons aquest pensador, són les famílies les qui han d'elegir la llengua de l'escola a la carta...? El meu ràdar detecta aquí una incongruència. 

Com de desitjable seria que igual que fa una defensa de la diversitat d'opinions i criteris, al·legant que tots ells són respectables, fes també una defensa de la diversitat lingüística i cultural d'Espanya, i acceptara totes les llengües i cultures d'Espanya com a igualment vàlides. 

Llavors deixaria de preocupar-se pel "retrocés" del castellà a Catalunya. Perquè és normal que si la llengua catalana va ocupant a poc a poc àmbits d'ús que li havien estat relegats, ho fa en detriment de la llengua que fins al moment obstentava l'hegemonia. Una hegemonia que, recordem, fou imposada durant segles.

Fascista? Tal vegada l'adjectiu siga exagerat. Però qui l'utilitza per qualificar les propostes sociolingüístiques del senyor Savater i del seu partit ho fa mirant en l'objectiu que persegueixen, no en les propostes en sí.

Esperem que no se n'isquen amb la seva!

(*) EL PAÍS -FERNANDO SAVATER 03/03/2009

Pantaló vell.

Era fàcil preveure-ho. Avui m'he posat la mà a la butxaca i... un forat, la tela desgastada. També les vores dels camals estan desfetes del frec amb el terra. La peça de roba cau a trossos i jo encara me la pose.

I és que farà més de vuit anys que m'acompanya. Crec que el pantaló de tela de Zara és la prenda de vestir més vella que encara utilitze i tinc a l'armari. Hi han passat desenes de pantalons vaquers, de samarretes, de polos i jerseis. Però encara tinc el pantaló de tela de Zara, un dels primers que em comprí amb els meus primers diners guanyats.

I ara, què en faré? Per què serà que alguns objectes ens defineixen? Supose que en acabar l'hivern el llençaré i l'any vinent ni me'n recordaré.

Però ara, quina pena!

Calendas.

Març marcer, matalasser. És ara quan per a mi comença l'any. Amb l'hivern sempre sembla acabar-se alguna cosa, i és la primavera qui ens porta novament els dies llargs, la calor, la vitalitat. Tot i que l'hivern té el seu encant, no ho dubto. Sobretot ara, que els ametlers i els cireres s'avancen a la resta esclatant amb aqueixes flors blanques, impressionants, anunciant la nova victòria del dia sobre la nit.

Vivim d'esquenes a la natura. Un dels primers signes civilitzatoris que ho van palesar fou la modificació de l'inici de l'any. El calendari romà començava amb març: era el mes de les eleccions al senat, de preparar la guerra i d'encetar-la. Cèsar tingué la brillant idea d'avançar l'inici de l'any al gener, per tal de poder celebrar-hi les eleccions al Senat i que els canvis polítics a Roma no afectaren les campanyes militars que s'encetaven amb la primavera, després de les "vacances" hivernals.

I així hem seguit, celebrant l'inici de l'any just quan la natura encara no ha acabat el seu cicle. Pense que això ens influeix més del que sembla, i un dels gestos que ens ajudaria a reconciliar-nos amb la natura ultrajada seria aquest canvi en el calendari. Perquè la natura ens envia molts missatges, i estaria bé ajudar a llegir-los i interpretar-los tant com fora possible, per tal que els més menuts els interioritzaren amb facilitat. La natura, encara, és Paraula Viva del Déu Viu, si em permeteu la frase.

En definitiva, la Natura ja anuncia l'arribada de la Primavera. Fulles caigueren que es podriren i descomposaren. I aquestes substàncies generades tornaran a ser usades per l'arbre per crèixer i fer-ne de noves. Només que ara serà un poc més gran, més majestuós, més noble. No ens passa el mateix a nosaltres?

Que els idus de març us porten auguris! Feliç any nou!