De sobte, la situació de l'espanyol dalt d'una pedra amb quatre cases s'ha convertit en una qüestió nacional d'indiscutida transendència. Des del tancament de la frontera al penyó en 1969, la deriva de la llengua castellana a Gibraltar no ha estat la desitjable per a alguns sectors partidaris del "Gibraltar ejjpañol" (al qual se li dediquen fins i tot carrers), i el previsible domini de la llengua anglesa ha convertit en una qüestió "urgent" l'ensenyament del castellà a la colònia. Previsible per dues coses: perquè és la llengua de l'educació, i perquè és la llengua de les èlits del penyó. La qüestió és que s'ha arribat a obrir-hi un Instituto Cervantes.
Vés per on que la solemnitat que acompanya aquests esdeveniments per part dels sectors espanyolistes, contrasta amb la tendència a ridiculitzar, insultar i denunciar com a inútil l'obertura per part del Govern de la Generalitat d'una seu a alguna ciutat estrangera. Es parla llavors d'imperialisme, d'independentisme... Se'n fa burla, se'n critiquen els costs i també les finalitats, que per a certes persones no són lloables (i que són comparables a les seus dels Cervantes). Ara, com és d'urgent l'ensenyament del castellà dalt de la pedra! No siga cosa que els habitants de Gibraltar s'arribaren a sentir anglesos de ple dret!
No puc evitar de fer altra comparació: com se senten avui els habitants del Rosselló i la Sardenya nord, comarques catalanes que també passaren a sobirania francesa durant els mateixos anys que Gibraltar perdé la sobirania castellana? Durant anys de política uniformitzadora i centralista des de París, com la que molts desitgen aquí, la substitució lingüística del català és un acte consumat. El parla aproximadament un 20% de la població d'aquestes comarques, la major part gent gran. S'ha interromput la tansmissió intergeneracional. I veieu algú a Madrid preocupat per aquest fet? Es reclama la sobirania espanyola d'aquestes dues comarques pirinenques per tal de salvar el català? Per raons òbvies, no! Mai arribaren a ser territori de Castella, així doncs, què més dóna!
Ara, si des de Catalunya es fa per tal que allà es veja la TV3, o s'obre alguna seu del Govern a Perpinyà, llavors hem d'escoltar la cantarella de sempre: com són d'imperialistes els catalans!
Avui s'està parlant de la nova llei del cinema. De nou es parla d'imposició. "Ens volen imposar el català". Ara, no és una imposició que hom no pugui anar a veure cap pel·lícula doblada al català, o subtitulada en la llengua pròpia. Això no, què va! Un acaba per preguntar-se si no hauria estat més necessari l'obertura del Cervantes a Barcelona, on segons aquestes veus apocalíptiques, el castellà està en les últimes...
Excusant-se del "bilingüisme" es criticarà molt i més la proposta d'igualar la producció cinematogràfica en català que en castellà. Llavors, què hem d'entendre per bilingüisme? "Sigues bilingüe, català, per tal que jo puga continuar sent monolingüe... I deixa de tocar els collons!" Sí, crec que efectivament bilingüisme és això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada