El mar.

No us passa que de vegades sembla que, per casualitat, ens passen una sèrie de coses, sense connexió una amb l'altra, que lligades et fan aparèixer en la ment una nova visió de les coses? S'ajunten l'oratge, un estat d'ànim, uns llocs, uns comentaris... i al final del dia ja no veus les coses com les veies, ni segurament les hi veuràs mai més. A mi em passà dissabte.

L'oratge era perfecte: un dels primers dies que s'avancen a la primavera. Treball. La premsa. I després una passejada pel cemeneri del Poble Nou, la platja, el sol, el port, el Museu d'Història, el capvespre al port Vell. Una estona amb la gata i una pel·li al cinema amb el David. The Reader, vam elegir. I unes situacions dramàtiques tenses, vives, que cridaven a la reflexió. Res, tampoc, de l'altre món.

Però mira, el fenomen va passar. Vaig lligar uns quants caps solts. I ara que hi penso, sobretot va influir el mar. És com una visió necessària de tant en tant per continuar "bategant". Acostumat a tenir-lo a prop, de vegades sembla oblidar-se'm. Però crec que sense la seva visió, la seva remor... sentiria un poc d'asfixia. Potser exagere? No ho crec! 

Quina va ser aquesta ratllada que vaig tenir? Ups, això ja és més complicat i llarg de contar. Tal vegada en altra ocasió.

Maremar, doneu-nos pau,
però amb el tremp de l'olivera.
Que no posa mai el seu ramatge verd-blau
a la mà d'aquell que la voldria sotmesa.
Que omplim d'estels la barca,

però que un pesat bagatge
no ens malmeni les xarxes.

Mira com ve l'aire
que et vol convidar al seu ball.
Gira i vés enlaire,
núvol d'esperança blanc.
Pren-lo i embriaga't
amb la seva flairecom només ho fa un amant.
Mira com ve l'aire
que et vol convidar al seu ball.

Maremar...

LLUÍS LLACH