Testament.

No moriré pròximament, tranquils (o això crec). Només que vull deixar constància que, en cas que algun dia la tinga, part de la meva fortuna vagi destinada a senyalitzar com cal el cementeri de Montjuïc (si és que acabe soterrat allí). I és que avui hi he anat a fer turisme per la "ruta dels cementeris". 

El cementeri és una ciutat en sí, enorme, plena de carrers, avingudes i atzucacs dispostos en els vessants de Montjuïc d'una manera ordenada de vegades, laberíntica altres. I m'ha passat un cas. Sí, he entrat per la porta que dóna a l'estadi olímpic (on els seguidors de l'Espanyol s'estaven deixant la gola, pobres). Després de comprovar que amb el temps que disposava no podia visitar gaire punts de la ruta (que per cert, no estava senyalitzada), he anat vagant per allà fins arribar a les vistes al port i la zona franca. Després he anat a sortir per la mateixa porta, i ja veient-la des d'un carrer alt, les fletxes que trobava amb la senyalització cap a l'eixida m'han dut de nou cap al centre del cementeri. No entenia res, i em quedaven 10 mintus per trobar l'eixida abans del tancament.

He acabat tres vegades clavat en atzucacs amb tombes abandonades. Damunt, la senyalització que hi havia era per als cotxes, existien dreceres per als vianants no senyalitzades. Menys mal que me n'he adonat, perquè si no encara estaria baixant per la carretera que feia ziga-zaga com un ximple. I jo em pregunte: tant valen uns panells orientatius i una senyalització com cal? No seria més normal i lògic poder trobar un plànol de situació cada certs metres i una diferenciació dels senyals per a vianants i per als cotxes?

Merda per a l'Ajuntament. Quin ensurt. Què? Que què feia al cementeri? Doncs mira, sóc una mica de costums estranyes... I crec que per "viure" una ciutat és un dels elements que cal conèixer. A més, la  mort crec que no m'espanta massa. I l'art funerari moltes vegades és una passada.

Malgrat l'ensurt, encara he vist algun monument funerari impressionant, i la tomba de Francesc Macià. Algun dia hi tornaré amb més calma, i a ser possible, amb el guia. 

Somnis.

De petit, no sé si per ser fill únic, era força imaginatiu. Una de les meves fantasies era arribar a tenir un castell, o un palau medieval, tot ell al meu abast. Tenir-lo ple de meravelles, obres d'art, i amb un jadrí on poder llegir, estar-m'hi, xerrar. Més petit encara imaginava històries de reis i cavallers. Vaig arribar a llegir-me el Perceval o Història del Graal i vaig estar bastant temps enganxat a la recerca de monuments medievals, castells, catedrals i palaus.

Avui m'he passejat pel gòtic. He acabat assegut al jardí del museu Marès llegint el llibre que tinc entre mans. De sobte, mirant els tarongers, les arcades gòtiques, les finestres del saló del Tinell i mentre sentia l'enrenou de la gent i el xiu-xiu de doll de l'aigua de la font, he caigut en el compte que aquest somni d'infantesa és ara una realitat. Al davant tenia l'antic hort-jardí del palau reial dels comtes de Barcelona. Metres enllà, el claustre renaixentista del Palau del Lloctinent. Un poc més enllà, darrere de la catedral, el claustre gòtic de les dependències de l'arxiu de la ciutat... I per no parlar del claustre de l'Hospital de la Santa Creu, del l'antic convent de Sant Agustí el Vell, i tants  i tants racons màgics com amaga aquesta ciutat que s'ofereixen, renovats, al visitant.

I com és d'agradable ara la temperatura del capvespre per gaudir-ne. No creieu?

Quosque tandem...?

Aquestes són dues instantànies de la pel·lícula Song for a Raggy Boy (Los niños de san Judas), que pretèn reflectir les experiències viscudes per un grup d'alumnes i un professor laic en un dels col·legis religiosos d'Irlanda, dels quals ara han estat provats un bon grapat de crims. Càstics físics abusius, menjar humiliant, abusos sexuals, morts... Els dirigents d'aquests col·legis fins i tot aconseguiren un status quo sospitós: ni tan sols havien de donar compte a la polícia de la mort o la desaparició d'algun dels seus pubills. Són milers els nens (també nenes, però sembla ser que en menor mesura) que van patir les seqüeles  d'aquests abusos de per vida.

Ara que els tribunals han declarat culpables aquestes institucions i han publicat un veredicte en què es donen per provats tots aquests fets, ha parlat nostra il·lustríssima Cañizares: "sí sí, pedimos perdón... PERO!". Només un pero al costat ja demostra una gran falta de sensibilitat, una complicitat amb els fets i cert infantilisme deplorable (i tu més). Però el que hi ha darrere del però m'ha semblat del tot demagògic, manipulador, mancat d'argumentació: "no es comparable lo que haya podido pasar en unos cuantos colegios, con los millones de vidas destruidas por el aborto". Nyas! 

Es taaaan miserable el que ha dit! No cap ja ninguna discussió sobre des de quan podem considerar "humana" la vida d'un embrió. La seva és la "veritat" (emana de Déu, entenguem aquí per Déu els collons de nostra il·lustríssima).  Han pretès ridiculitzar l'opinió de la ministra de Sanitat i d'Igualtat, però els ha eixit el tir per la culata. Però no s'acaba aquí la història...

No... A la notícia hi havia un link a una altra notícia. A banda que Mayor Oreja ha justificat i compartit "la jerarquía de males que ha dicho el cardenal, que sólo ha pretendido establecer cierto orden entre diferentes males" (era d'esperar), resulta que la publicació de l'Arquebisbat de Madrid, Alfa y Omega, s'ha pronunciat també sobre la sexualitat humana a propòsit de l'avortament i de la píndora del dia següent. (Traguem saliva). "Cuando se banaliza el sexo, se disocia de la procreación y se desvincula del matrimonio, deja de tener sentido la consideración de la violación como delito penal"-diu un tal Benjumea, director de la publicació.

Hi ha que ser molt imbècil per afirmar això. Podem llegir entre línies: dona que fas ús de la teva llibertat per explorar la teva sexualitat com et vinga en gana sense passar pel confessionari i pel nostre domini, si et violen t'aguantes, que t'ho mereixes. És tanta la misogínia que s'amaga darrere d'aquestes paraules... Tant d'odi, d'afany de dominació, de manipulació i de faltar al respecte d'aquell que fa ús de la seva llibertat! Perquè misogínia també hi ha darrere de la postura eclesiàstica en contra de l'avortament: "que ningún hijo de mujer se vea privado del derecho a nacer". El embrió té reconeguda la condició humana; la dona és només una portadora.

Encargados de difundir verdades tan absolutas como indemostrables, son maestros en la técnica de la confusión del personal. Es tan evidente el efecto buscado -que la gente cuando oiga la palabra aborto vea la imagen de un niño (y a los partidarios del aborto reducidos a la condición animal)- que si sorprende por algo es por su grosería. Pero, en fin, qué se puede esperar de una Iglesia que ni siquiera tiene el coraje de responder a la pregunta: ¿estarían ustedes a favor de que todas las mujeres que aborten vayan a la cárcel?

JOSEP RAMONEDA, EP 19-03-09

En fi: tics. Tics absurdes d'una institució que ha perdut el poder que tenia sobre les nostres consciències, i que aquesta pèrdua l'està duent a perdre tota la credibilitat. Miserables, manipuladors, demagògics, autoritaris. No entenc com no hi ha una reacció més rotunda en contra d'aquests fantotxes, com són encara tan intocables i se'ls permet de dir tot això. Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? 

Esperem que el temps passi comptes aviat a tanta misèria moral.

Tricampions.

Tot arriba, i havia d'arribar el dia en què gaudiria veient un partit de futbol. Sí, mira, ha passat. En qüestions futbolístiques sempre he mantingut una actitud menyspreadora: no m'agradava gens ni mica aquest món. Però la gesta que el Barça ha fet enguany és impressionant. No sols perquè ha guanyat, sinó pel que hi ha darrere: treball, esforç, cohesió, il·lusió. El que no han aconseguit durant anys pare, oncle, cosins i amics, ho ha aconseguit aquest Pep-Barça!

I heus ací que em vaig posar a veure la final de la Champions. Aquestes coses sempre em posen nerviós: el començament del partit no va ser per a menys, i vaig anar-me'n a fer unes coses fins que vaig sentir l'aldarull provocat pel gol d'Eto'o. I a partir d'ahí la confiança va guanyar els nervis.

Qui m'anava a dir a mi fa unes setmanes que anava a esperar durant una hora i tres quarts que passara la rua amb els jugadors blaugranes... Allí estava jo, a plaça Catalunya, immers en un ambient festiu que pagava la pena. Alegra que hagi guanyat el Barça, és clar que sí. Però els instints primaris també afloren: alegra també molt que NO hagi guanyat el Madrid i la seva prepotència.

Costat fosc? Tot ho té. Els actes bandàlics d'uns pocs sense nord. "Sempre són els mateixos", es diu. Llavors, tan incompetents som que no som capaç de prevenir-los?

NNTT

En llegir el reportatge, m'assabentí que he començat a ser un mestre que utilitza mètodes del segle XIX. És així com titllava el periodista els que no utilitzem les noves tecnologies per a tot. Se suposa que per ser un mestre del segle XXI has d'utilitzar pissarra digital a l'aula en tot moment, els alumnes han d'estar davant d'un PC a tothora i el llibre de text s'abandona completament en pro de la digitalització.

La realitat que trobe, però, és un tant ¿inadequada? per tal de dur això a terme. Nens que no s'organitzen en l'espai més rudimentari: passar una figura plana d'una quadrícula a una altra pot ser un treball de dies. El marge i l'interliniat... millor deixar-ho. Buscar el títol en una pàgina del llibre de text pot ser tota una aventura. Aventura? Què és aventura?,- em preguntaven avui alguns alumnes... Montjuïc? Tibidabo? Parc Güell? Llocs tan exòtics i allunyats de la realitat (pobra) dels meus alumnes com els fiordos, els pols o l'illa de Pasqua... Ai però! Es veu que per fer qualsevol raonament lògic ara és imprescindible el google, i per veure com anar a plaça Espanya no cal un plànol del metro en paper, és imprescindible buscar-ho en el google maps. Escoltar poeslia? Recitar-la? No. Es veu que ara cal buscar al youtube. 

Que consti que no estic en contra de l'ús de les noves tecnologies a l'aula. Però tinc clara una cosa: són una eina, no una finalitat. La finalitat és ajudar el nen i la nena al seu desenvolupament, a crear unes estructures mentals que li faciliten la vida, i en definitiva, fer que la seva psiqué passe a esferes més elevades del desenvolupament. Les noves tecnologies suposen una ajuda en molts aspectes, sobretot perquè amplien la realitat immediata de l'alumne. Però quan aquest ni tan sols coneix la que té més a l'abast, el seu paper pot ser sigui més secundari. 

En altres paraules: fa temps que s'ha inventat el transbordador espacial, però que jo sàpiga no l'agafe per anar a comprar el pa. Ni tampoc vaig en helicòpter a plaça Catalunya: si tinc pressa agafo el metro, i si en tinc menys, hi vaig amb la bici o a peu i de passada, gaudeixo de la ciutat.

Escèptic sóc davant dels fonamentalistes de les NNTT. Crec que segons com deshumanitzen l'escola. De moment, miraré als ulls als meus alumnes mentre els faig aprendre allò que crec fonamental (d'acord amb el currículum). I de vegades, en aquesta tasca, faré que aquests nous instruments d'aprenentatge els serveixin d'alguna ajuda.

El bitxo.

Han descobert un bitxo: una babosa marina. El problema sorgeix a l'hora de classificar-lo. És animal o és planta? El "bitxo" en qüestió s'alimenta d'algues, però és capaç d'incorporar els clorofits d'aquestes en les seues cèl·lules per realitzar després la fotosíntesi. Llavors? 

La qüestió m'ha vingut al cap mentre corria. A partir de les rutines (no entenc per què aquesta paraula està tan desprestigiada) el nadó organitza la seva ment: s'organitza en l'espai i el temps. Tot seguit va passant per diferents estadis, de la globalítat passa al pensament intuïtiu, per passar a l'analític i a l'inductiu... Una de les coses que utilitzem per aprehendre el món són les classificacions. Però el bitxo ens demostra que no tot és classificable. No tot entra en els nostres esquemes ni ha de tenir raó per fer-ho: els esquemes són simplement instruments de la ment per aclarir-se en el caos que l'envolta (que, per cert, no deixa de ser caos).

Llavors? És animal o és planta? Sincerament: a mi què! Un cop la ment organitzada, puc viure. I allò realment important avui és que he sentit admiració per la troballa.

Si no fóra capaç de sentir-la, de què em servirien tanta inducció, deducció, anàlisi i raonaments?

(FOTO: ELPAÍS.COM)

La foto.

Anava a escriure sobre la nit dels museus, l'ambient, nous descobriments i aquestes històries que li passen a un però he recordat que avui he topat amb aquesta foto històrica, i no podia deixar-la de banda. Quina delícia! Quins gestos, quina pantomima, quins collons d'onejar l'estelada davant del Borbó (i de Camps i de Rita :D)! 

Això sí, no eren gens agradables els comentaris que he trobat al fórum del debat on he trobat la foto, junt amb la notícia que il·lustrava. Bé, res de nou, però crec que ja se n'eixia de to la "guerra inevitable" i "la muerte de cuantos más catalanistas mejor, para luego no tener que fusilarlos". Comparteixo que la gran pitada ha estat una falta de respecte als símbols. Però quina alternativa quedava a l'equip i als seguidors? Hi ha qui m'ha dit que allò coherent haugés sigut no jugar la Copa. Però, on és l'alternativa? S'organitza la Copa de la República? Com pot un club de futbol que viu de i per a jugar no jugar per motius polítics. Llavors què? Res millor que jugar-la tocant-li els collons al Rei (amb la Copa). 

I bé, la nit dels museus ha estat tota una experiència. No he sortit de l'illa del Palau Reial, al Gòtic, però a banda de la descoberta del Museu Marés, he tingut una sensació que abans mai no havia tingut: la de ser un immigrant. I ha estat a causa de l'exposició al MHBA "Barcelona connectada, ciutadans transnacionals". Mai no havia caigut en el compte que en el sentit tècnic de la paraula sóc un immigrant, però malgrat que aquí és difícil integrar-se, mai no m'he sentit com a tal en la ciutat.

La reflexió de l'exposició era força interessant. Us la recomane. Tal vegada li faltava un ingredient: la incultura que moltes vegades es disfressa de multiculti. De tota manera...

El Barça ha guanyat la lliga!!

6.000 €

De nou la llengua: serà perquè s'acosten eleccions? Sí, les europees. I és que el Parlament Europeu ha gastat 6.000 € en traduir un spot de publicitat institucional del català al... valencià. Surrealista, oi? Un de vegades se'n fa creus quan segueix la pista a aquests centenars d'euros que desapareixen sistemàticament de la nòmina cada mes... La campanya en total ha costat 18 milions: i és que també s'han fet dues versions en alemany, una per a Àustria i altra per a Alemanya; dues en neerlandés, una per a Flandes i altra per a Holanda; dues en suec: una per a Suècia i altra per a Noruega... "Si alguna cosa s'aposta des del  Parlament Europeu és per la diversitat, pel multilingüisme", diuen. Però un no pot evitar preguntar-se si amb barrabassades com aquesta no s'aconseguirà justament el contrari: que els enemics del multilingüisme tinguen arguments de pes per carregar-se aquest respecte a la diversitat.

Aquí va la notícia. No es perdeu els espots traduïts! Idèntics en tot, llevat de les cares i els accents. Aprofitant que estic motivat, i ja que és de bades, a sota traduesc les meues paraules al valencià.

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/05/l_eurocambra_es_gasta_6_000_8364_per_traduir_del_catala_al_valencia_l_anunci_electoral_de_telev_59281.php

De nou la llengua: serà perquè s'acosten eleccions? Sí, les europees. I és que el Parlament Europeu ha gastat 6.000 € en traduir un spot de publicitat institucional del català al... valencià. Surrealista, oi? Un de vegades se'n fa creus quan segueix la pista a aquests centenars d'euros que desapareixen sistemàticament de la nòmina cada mes... La campanya en total ha costat 18 milions: i és que també s'han fet dues versions en alemany, una per a Àustria i altra per a Alemanya; dues en neerlandés, una per a Flandes i altra per a Holanda; dues en suec: una per a Suècia i altra per a Noruega... "Si alguna cosa s'aposta des del  Parlament Europeu és per la diversitat, pel multilingüisme", diuen. Però un no pot evitar preguntar-se si amb barrabassades com aquesta no s'aconseguirà justament el contrari: que els enemics del multilingüisme tinguen arguments de pes per carregar-se aquest respecte a la diversitat.

Aquí va la notícia. No es perdeu els espots traduïts! Idèntics en tot, llevat de les cares i els accents. Aprofitant que estic motivat, i ja que és de bades, a sota traduesc les meues paraules al valencià.

Imbècils.

Què s'han pensat aquesta plaga pestilent! Avui per fi ho hem lograt. Ningú ha dit una asquerosa paraula en castellà a l'escola.

Ha estat, però, una dura setmana plena de batalles. Dos nens morts, una nena ha quedat guenya i dos pares han rebut una palissa que els ha fet ingressar a l'hospital. A l'altra, que tornen. S'atrevien a parlar en castellà. I això té fàcil solució: manilles, tortura i òsties a dojo. Per no dir de les llargues hores que passen a la cambra de les tortures, on se'ls tanca amb rates i insectes varis per tal que n'aprenguen la lliçó. Culpables? Que si ens sentim culpables? Un funcionari no té consciència. Són consignes del departament. 

Per suposat el treball es complementa amb la denúncia. Si un pare o mare ens fa un comunicat en castellà, no dubteu que els mossos en queden assabentats i se li posa la pena pertinent a la família, que va des de la multa dinerària, l'abús físic o psicològic o la confiscació dels seus béns (depenent del contingut).

En fins... Madrileños, no os asustéis, que es todo una coña...

Perquè sortosament, nosaltres no som com ells. El respecte, la pluralitat i la tolerància són fonaments de la nostra tasca docent. I per això mateix, sóc dels que m'he sentit insultat amb la nova campanya publicitària del Partit Popular. Paraules me n'ixen poques, però contundents: millor no les anomene en aquest post. Només dir que cal ser molt molt molt refilldeputa per mantenir aquest propòsit de manipular l'opinió de la gent per uns quants vots...

Uis... He dicho puta? Quería decir miseria moral.

Odi a l'autoodi.

Poss la meua neta m'ha dit que està molt conenta de estudiar el inglés. AAAiii! Em trau els llibres, rebonicos, xica, rebonicos, i em diu "mira wela, això es diu aixina, això aixana". I que diu que ara volen posar més inglés a l'escola. Això és lo bonico, xica, i que van a llevar el valencià. Claro!  El valencià és un dialecto, això és molt lleig i el inglés és el futuro. Pa que val el valencià? Si es un dialecto lleig! El inglés, mari. Tot en inglés i el castellano, claaaro! El castellano és tot, estem en España, i el inglés. El valencià que el traguen. Em pareix bé, estupendo. 

Així taladrava una wela que no alçava dos pams de terra a dos amigues seves en el rodalies destinació València des de Xàtiva. Les altres dues confirmaven pacients totes les seves afirmacions. Pulseres fins a l'aixella, pintura per pintar tota una casa sobre la cara, la permanent feta amb els quatre pèls que li quedaven: l'autoodi personificat. Dolia escoltar de boca d'un conciutadà el rerefons en què es mou la política lingüística valenciana, moguda per aquest sentiment d'acomplexament i inferioritat que la gent té respecte la seva pròpia cultura minoritzada. El castellà és vist com la llengua de les èlits al poder, la llengua formal, del "futuro", que deia l'awela. I ara amb l'excusa de l'anglès, ens la clavaran a tots sense lubricant, vulguem o no vulguem.

Així és el meu País. Curiosament, havia baixat a València als actes commemoratius de la diada del 25 d'abril, reivindicatius tots ells d'una dignificació de la llengua i la cultura valencianes. Acabar així l'escapada em va deixar un poc tocat. Però no tot va ser dolent. Al mateix tren hi havia una xica de més o menys la meva edat, que llegia una revista d'història. Vindria d'Alzira o de Xàtiva. També va escoltar l'espantall dir aquelles paraules, i va interrompre la lectura i se la va quedar mirant amb una mescla de preplexitat, odi i rancúnia.

I és que quan l'autoodi es fa evident, la gent reacciona! Tal vegada en aquesta mirada de la xica estiga la llavor de la recuperació del país... tal com versava una gran pancarta dissabte pels carrers del Cap i Casal.

Per cert, la notícia que comentava la "wela" sobre la desaparició del valencià a l'escola només deia que el curs vinent hi haurà una experiència pilot a tres centres d'educació infantil on s'impartirà aquest ensenyament en anglés (80% en anglès, 10% en català i la resta en castellà). La gent espera qualsevol notícia així per atacar un dels pocs àmbits d'ús de la llengua on en els darrers anys hi ha hagut una certa recuperació... 

London

Impressionant? No, tal vegada aquesta no sigui la paraula adequada. Berlín em va impressionar en molts aspectes, però Londres no. Tal vegada el millor adjectiu que pugui aplicar a les meves impressions d'aquesta ciutat és "captivadora". Sí, Londres és una ciutat captivadora, oberta, plural, viva. I no ho és per la grandesa dels seus monuments (de tan coneguts, es pot prescindir perfectament d'ells), sinó que m'ho ha semblat pels seus racons, ambients, olors, mescla de gents de tot el món, els seus mercats, l'esperit de lluita del seus habitants (per les manifestacions que t'anaves trobant dia i nit aquí i allà), la llum, el bullici, els parcs... 

Això sí: els anglesos es miren massa el melic. Tot ho fan al contrari que la resta i amb una espècie de "així, millor". Pesa molt encara la petjada de "l'imperi". Tot era "royal" i "imperial". Ah! I la reina... Pff! Després de sortir de l'abadia de Westminster, si un ha escoltat l'audioguia, no esdevé republicà, no, sinó radicalment antimonàrquic, de tantes bajanades que s'escolten lloant les gestes d'uns impresentables com han estat els Tudor i altres famílies que han governat el país.

De tot el mosaic d'impressions que m'han portat les llargues caminades per la ciutat, ara em vénen al cap les olors i els colors del Borough Market, la cara de circumstància de l'empleada que em donà un cutrediploma en pujar a The Monument, l'ambient de Camden Town, el bullici de turistes, el bullici de les estacions de tren, les llibreries de Charing Cross Rd (un ball de milers de títols diferents!). Uf, veig que hi ha moltes, d'impressions: la cridòria dels manifestants en contra de la repressió dels tamils a Sri Lanka (des de Westminster Abbey s'escoltava a l'altre costat del riu, i hi va romandre durant els quatre dies que hi estiguí!), la tranquil·litat dels parcs, els pubs, Pollok i els expressionistes, el British, van Gogh, els plàtans gengants... I com no, l'enigma de les sabates. Passejant per Whitechapel trobava aquí i allà sabates perdudes, noves... Què hauria passat per la nit en aquell barri que oferia un espectacle tan deplorable al matí?

Allà es respirava tensió. Parcs i carrers bruts, edificis lletjos i mal cuidats. Grups ¿d'aturats? i dones tapades amb burka i hijab... Mile End i Whitechapel oferien l'altra cara d'una ciutat que no es tan idílica com sembla, però com he dit abans, està ben viva.

Per cert, parlant d'alguns detalls, crec que per a un londinenc ha de ser tot un honor que no li facen una estàtua... De tantes com hi ha, crec que per trencar la tònica es podria homenatjar no bastint-ne cap... Què pesats! La veritat és que els monuments commemoratius deixaven entreveure una historiografia oficial poc humil i que jo no em crec: Gran Bretanya no va lluitar per la democràcia i la llibertat, sinó que entrà en guerra (en la Segona Guerra Mundial) quan va veure amenaçats els seus interessos imperialistes i colonials. En aquest sentit, han d'aprendre molt dels alemanys en qüestió d'acceptar i reconèixer errades i superar-les... Després d'haver vist Berlín i d'haver llegit sobre el destí de les ciutats alemanyes al final de la guerra en mans de l'aviació aliada, feia un poc de "no-sé-què" veure altars dedicats a aquests "heroics homes" que foren els seus caps...

I bé, moltes més coses. Ja penjaré un àlbum quan tinga temps per tal que el mire qui estiga ben avorrit. Aquí hi penjo un pupurri de fotos que crec que plasmen allò que he vist i viscut.

Salut!