Impressionant? No, tal vegada aquesta no sigui la paraula adequada. Berlín em va impressionar en molts aspectes, però Londres no. Tal vegada el millor adjectiu que pugui aplicar a les meves impressions d'aquesta ciutat és "captivadora". Sí, Londres és una ciutat captivadora, oberta, plural, viva. I no ho és per la grandesa dels seus monuments (de tan coneguts, es pot prescindir perfectament d'ells), sinó que m'ho ha semblat pels seus racons, ambients, olors, mescla de gents de tot el món, els seus mercats, l'esperit de lluita del seus habitants (per les manifestacions que t'anaves trobant dia i nit aquí i allà), la llum, el bullici, els parcs...
Això sí: els anglesos es miren massa el melic. Tot ho fan al contrari que la resta i amb una espècie de "així, millor". Pesa molt encara la petjada de "l'imperi". Tot era "royal" i "imperial". Ah! I la reina... Pff! Després de sortir de l'abadia de Westminster, si un ha escoltat l'audioguia, no esdevé republicà, no, sinó radicalment antimonàrquic, de tantes bajanades que s'escolten lloant les gestes d'uns impresentables com han estat els Tudor i altres famílies que han governat el país.
De tot el mosaic d'impressions que m'han portat les llargues caminades per la ciutat, ara em vénen al cap les olors i els colors del Borough Market, la cara de circumstància de l'empleada que em donà un cutrediploma en pujar a The Monument, l'ambient de Camden Town, el bullici de turistes, el bullici de les estacions de tren, les llibreries de Charing Cross Rd (un ball de milers de títols diferents!). Uf, veig que hi ha moltes, d'impressions: la cridòria dels manifestants en contra de la repressió dels tamils a Sri Lanka (des de Westminster Abbey s'escoltava a l'altre costat del riu, i hi va romandre durant els quatre dies que hi estiguí!), la tranquil·litat dels parcs, els pubs, Pollok i els expressionistes, el British, van Gogh, els plàtans gengants... I com no, l'enigma de les sabates. Passejant per Whitechapel trobava aquí i allà sabates perdudes, noves... Què hauria passat per la nit en aquell barri que oferia un espectacle tan deplorable al matí?
Allà es respirava tensió. Parcs i carrers bruts, edificis lletjos i mal cuidats. Grups ¿d'aturats? i dones tapades amb burka i hijab... Mile End i Whitechapel oferien l'altra cara d'una ciutat que no es tan idílica com sembla, però com he dit abans, està ben viva.
Per cert, parlant d'alguns detalls, crec que per a un londinenc ha de ser tot un honor que no li facen una estàtua... De tantes com hi ha, crec que per trencar la tònica es podria homenatjar no bastint-ne cap... Què pesats! La veritat és que els monuments commemoratius deixaven entreveure una historiografia oficial poc humil i que jo no em crec: Gran Bretanya no va lluitar per la democràcia i la llibertat, sinó que entrà en guerra (en la Segona Guerra Mundial) quan va veure amenaçats els seus interessos imperialistes i colonials. En aquest sentit, han d'aprendre molt dels alemanys en qüestió d'acceptar i reconèixer errades i superar-les... Després d'haver vist Berlín i d'haver llegit sobre el destí de les ciutats alemanyes al final de la guerra en mans de l'aviació aliada, feia un poc de "no-sé-què" veure altars dedicats a aquests "heroics homes" que foren els seus caps...
I bé, moltes més coses. Ja penjaré un àlbum quan tinga temps per tal que el mire qui estiga ben avorrit. Aquí hi penjo un pupurri de fotos que crec que plasmen allò que he vist i viscut.
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada