Tot arriba, i havia d'arribar el dia en què gaudiria veient un partit de futbol. Sí, mira, ha passat. En qüestions futbolístiques sempre he mantingut una actitud menyspreadora: no m'agradava gens ni mica aquest món. Però la gesta que el Barça ha fet enguany és impressionant. No sols perquè ha guanyat, sinó pel que hi ha darrere: treball, esforç, cohesió, il·lusió. El que no han aconseguit durant anys pare, oncle, cosins i amics, ho ha aconseguit aquest Pep-Barça!
I heus ací que em vaig posar a veure la final de la Champions. Aquestes coses sempre em posen nerviós: el començament del partit no va ser per a menys, i vaig anar-me'n a fer unes coses fins que vaig sentir l'aldarull provocat pel gol d'Eto'o. I a partir d'ahí la confiança va guanyar els nervis.
Qui m'anava a dir a mi fa unes setmanes que anava a esperar durant una hora i tres quarts que passara la rua amb els jugadors blaugranes... Allí estava jo, a plaça Catalunya, immers en un ambient festiu que pagava la pena. Alegra que hagi guanyat el Barça, és clar que sí. Però els instints primaris també afloren: alegra també molt que NO hagi guanyat el Madrid i la seva prepotència.
Costat fosc? Tot ho té. Els actes bandàlics d'uns pocs sense nord. "Sempre són els mateixos", es diu. Llavors, tan incompetents som que no som capaç de prevenir-los?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada