Dictadures

Heu provat de llevar-vos un dia i no voler saber res del rellotge? Deliberadament vull dir: amagar-los tots el dia anterior, anar a dormir i fer-ho fins que el cos ho demane... i començar a rodar lliurement pel món seguint el ritme que el propi cos i estat d'ànim marquen, sense "hora" de dinar, o "hora" de fer això o de fer tal altra cosa? Sembla senzill, veritat?

Jo ho he fet i no m'ho ha semblat. No saber quin hora és em provocava cert nerviosisme. La sensació que arribava tard a alguna cosa. Però certament tenia tot el temps per a mi, per fer allò que volgués, quan volgués i com volgués!

Quan la cosa estava a punt d'asserenar-se i vaig començar a pillar-li la "gràcia" a perdre's pel dia, el rellotge es va imposar amb un bon cop d'efecte: els ulls no van poder evitar de girar-se cap allà on ell, des d'un lloc privilegiat, presidia el vestíbul de l'estació de França, orgullós, desafiador però també amb aire indiferent. Eren les dotze i mitja... L'hora va organitzar les meves accions: ara calia fer el dinar, bla, bla, bla... Possiblement, de no haver vist l'hora, hagués fet altres coses. Hagués menjat igualment, no creieu. 

A banda que els rellotges ens controlen la vida des de tot arreu, hi havia, a més, un problema afegit: tenia una entrada per a un concert a les sis de la tarda... Com arribar-hi en el moment adient sense l'ajuda del rellotge? Sí, sí... el rellotge és necessari: per arribar al concert, per no arribar tard al treball, per veure si ens deixa treva per fer segons què... Evidentment, en certa mesura ens facilita algunes coses, però crec que sotmetem excessivament les nostres accions al seu dictat. Almenys així m'ho sembla a mi: seria un bon propòsit de deixar-nos portar més per la improvisació i la creativitat, almenys durant els caps de setmana. Entre setmana? El règim laboral ens ho impedeix!

Per a més inri, el cicle en què es presentava el concert s'anomena 30 minuts de música a l'Ateneu. Un 30 ben gran, una paraula ben destacada: minuts... i la resta d'informació empal·lidida, com si no fos important ni la música ni el lloc on sona. Només el fet que el concert dura 30 minuts. Ni més, ni menys. No és una victòria més del rellotge, aquest eslògan?

Per sort, el concert va durar una mica més. Bastant més, diria jo... i no es va acabar el món!