Per casualitat trobí un poema de Joan Maragall sobre la tardor. El vocabulari poc comú, però no massa complicat... És un poema que et transmet la tardor a través de tots els sentits: parla de les sensacions del vent fred sobre la pell, del gust i olor de les castanyes, dels colors i la llum dels dies tardorencs, del so de l'oreig i les fulles quan cauen.
En principi, treball feixuc i poc productiu. Cares de pòquer i llacunes mentals. Què volia dir...? Sense resposta. Però un dia vingué en S. amb un somriure d'orella a orella arremangant-se la màniga i ensenyant-me la pell del braç mentre em deia: -comença com un gran ressecament... com diu el poema! Se m'ha assecat la pell del braç-. Dos dies després una nena comentava que havia vist un cap-tard violeta a Montjuïc: com el del poema.
I a poc a poc el poema ha calat. L'han après (alguns encara en procés) i, el que és més important, han après a viure les experiències quotidianes des d'un altre punt de vista: han sentit que tot allò que els hi passa està ple de bellesa. Que la poesia també hi parla. Que cal estar atents i tenir els ulls ben oberts per apreciar i valorar les coses que no són "importants", però que donen sentit i bellesa al nostre ara i aquí.
Com ho fa la tardor i els seus espectacles.
1 comentari:
I és que per tal que un poema ens arribi al cor, no depèn del "nivell" del receptor, ni del vocabulari o dificultat "tècnica" del poema, sinó més aviat de l'actitud del lector-recitador, per una banda, i per altra, de la capacitat de la poesia de despertar sentiments, records, desitjos, sensacions... que viatgen sempre, adormits, dins de nosaltres i que sempre ens acompanyen.
Publica un comentari a l'entrada