Som com una espècie de caixa de Pandora, una gran caixa dels trons: totes les emocions i vivències que hem tingut estan a dintre guardades. Com els records. Només fa falta l'espurna, l'estímul que esdevinga la drecera per tornar-les a la superfície i reviure allò que hem estat i hem viscut.
La música anava sonant, una cançó rere l'altra. Tornà per uns moments el meu jo de 15, 18 o 21 anys i vaig tornar a reviure les situacions a les quals la música acompanyava: feia tant de temps que no es feien presents que les creia oblidades. Sentiments, enutjos, passions. Anècdotes i mil i una situacions. Persones que em van marcar molt i que ja no hi són. I és que tot passa tan lent, res no ha canviat des d'aquell dia...
Foren moltes les hores d'escoltar aquelles lletres en solitud, en moments de disbauxa, en els trajectes de tren, durant els dies de pluja. Fins que els canvis i les novetats les arraconaren en algun racó de la memòria. Què estrany se'm feia adonar-me que recordava la lletra de cançons després de tants anys! Potser en passi perquè arribaren ben endins? Ben cert és que sí. Quins anys aquells, eh? No és que els enyori, però els valore molt, perquè fou en l'adolescència i joventut que vaig prendre les decisions més importants que m'han dut on sóc ara.
I quin concert! "Pep Sala: 25 anys de Sau"... però que no era un concert de Sau? En cada anècdota contada, en cada comentari, en l'ànima de cada cançó... qui pot dubtar que en Carles Sabater també hi era? Si per mi fou tota una catarsi, imaginem-nos per al Sala...
Gràcies per tot! Tota una experiència tornar per unes hores a Sau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada