Lectures.

                                                                                          Loriguilla

Tinc un bon record d'aquella excursió a Loriguilla, en què només arribar, mentre la professora de ciències explicava que l'indret estava farcit de fòssils d'ammonites i trilobites perquè en no sé quin període geològic superior havia estat cobert per les aigües del mar, just agafí una pedra que resultà ser un ammonites de vora un pam d'ample que guarde encara amb estima a la meua cambra de bany. Content per la meua troballa, vaig seguir atent les explicacions de la falla. Sí, la falla geològica que teníem davant i que ens permetia llegir, com si fos un llibre de geologia i amb un sol colp d'ull, la història geològica esdevinguda durant milions d'anys. Feia calor, teníem set, fèiem broma però ateníem. I d'això ja fa 18 anys.

I ahir me'n recordí de la falla de Loriguilla mentre visitava la Seu d'Ègara. Als meus peus tenia un altre llibre obert en què es podia llegir, d'un colp d'ull, la història de dos mil dos-cents anys d'assentament humà a la vora de el torrent de Vallparadís, a Terrassa. Enterraments i restes de la vida quotidiana dels ibers, restes romanes, la seu visigòtica, la destrucció sarraïna, la reconstrucció en l'alta edat mitjana i la reforma del conjunt arquitectònic, els retaules gòtics, els afegits del barroc, les excavacions dels modernistes i l'arranjament museístic i arqueològic de l'espai feta fa quatre dies amb el més absolut rigor historiogràfic respectant la monumentalitat del recinte episcopal de l'antiga Ègara. Mes de dos mil·lennis d'ocupació d'un espai reduït que s'havia mantingut gairebé inalterat, si atenem al temps transcorregut. 

La història que conten aquestes pedres és una de les que més atentament he llegit, perquè no formen només  un jaciment arqueològic en un indret abandonat, ni són restes sense vida d'un passat esplendorós. Les pedres de la Seu formen encara part d'un conjunt viu, que forma part de la vida quotidiana de les persones de l'antic poble de Sant Pere de Terrassa, i que mantenen la funció que tenia quan es va edificar per primera vegada.

I donat l'interès que mostra la història i la cultura en aquest país, no és difícil tenir el privilegi de passejar-les sol. I trobar-se de sobte, entre els diferents racons, el silenci més absolut del qual parlava fa unes setmanes. Silenci que he viscut com un regal d'aquesta vesprada post-avaluacions. Una autèntica sorpresa enmig  d'aquesta agitada ciutat vallesana.

No gaire lluny, a l'altre costat del torrent, el castell de Vallparadís feia encara el paperot de fortalesa inexpugnable enmig d'una ciutat on, més que d'exèrcits i cavallers enemics, potser només hauria de protegir-se de la indiferència i de l'oblit.

CASTELL DE VALLPARADÍS / Museu de Terrassa

LA SEU

Al fons, la Mola. Allà es refugiaren els habitants de la Seu 

durant la conquesta musulmana.

Amunt.

Com veieu, m'he proposat de conèixer el país. Ja fa temps que vinc fent-ho, però d'un temps ençà tinc la sensació que he perdut massa temps a casa (o potser l'he invertit en no fer res, que també és bo de tant en tant). I ara m'ha donat la dèria. 

En realitat no és una cosa d'ara. Em considere una persona curiosa, i des que he arribat a Barcelona m'he dedicat a conèixer la ciutat a fons. Des de les pastisseries fins als parcs, aquesta ciutat és un niu de sorpreses, com he dit més d'una vegada. També he tingut el costum de fer eixides aquí i allà des que sóc ací, tal com he fet des que vaig seure per primera vegada al volant del meu "super 5".  Santes Creus, Poblet, Ripoll, Badalona, Tarragona, Sant Cugat, la Garrotxa, Terrassa, Mur, el Pallars, Balaguer, Cervera, Guissona, Montserrat, Empúries, l'Escala, Verges, Sitges, el Priorat i Escala Dei, Valls, Montblanc... Cap lloc m'ha decebut. Ha estat, però, un costum intermitent i de fa un temps abandonat, però que ara em plantege de convertir en un hàbit. Passejar, conèixer, gaudir, respirar, cansar-se, preguntar, escoltar, reunir, adonar-se, buscar, burxar, admirar. Per satisfer inquietuds, per desconnectar i per gaudir de les possibilitats que oferix aquesta terra i de la seua bellesa. I sentir-se satisfet.

De Catalunya? En realitat, incloc també València. La història i la geografia d'ambdós països estan tan emparentades que m'és difícil separar l'una de l'altra. Diuen que no es pot estimar allò que no és coneix. I jo trobe que quan més conec aquesta terra, més fort és el vincle amb què em sent unit a ella. 

A tot això, hui he pujat la Mola, cim més elevat del Massís de Sant Llorenç de Munt. És curiós com indrets tan fantàstics i admirables estan tan a l'abast, i a l'hora són tan desconeguts. M'he quedat sorprès d'haver trobat aquest paratge, alhora que m'ha fet ràbia no haver-lo conegut abans. I és que s'hi pot arribar en transport públic, encara que una bona caminada fins al cim no te la trau ningú. Bona i esgotadora! Un esforç que paga sobrerament la pena: al nord, els Pirineus nevats; al sud-est, la carena de la Collserola, amb el perfil del Tibidabo i la torre de telecomunicacions; al sud-oest, la muntanya màgica de Montserrat. Natura per tot arreu: alzinars, rouredes, pinedes, fonts, avencs... tot coronat per la presència dominant de la muntanya de pedra.

Una volta dalt, contemplant tot aquest espectacle, he pensat que la manera en què havia afrontat l'ascensió de la muntanya era un reflex dels neguits i de les meues actituds actuals sobre les coses que em passen. A dalt m'he adonat que havia tingut pressa per arribar, por a perdre'm alguna cosa: tancaran? Serà bona la llum per fer fotografies? Hi haurà molta gent a aquestes hores? Angoixa per no saber si anava pel camí correcte, que volia que fos el més curt. Crec que hi ha una gran relació entre el que fem amb el cos i el nostre estat d'ànim. I per això mateix m'he pres el descens amb una filosofia totalment diferent: pel camí més llarg, xino-xano, caminant el més a poc a poc que podia. I he arribat baix amb un sentiment molt diferent.

A Sant Llorenç trobem història, a banda de natura i de nosaltres mateixos (i d'un restaurant on es menja força bé i que us recomane). Perquè presidint-ho tot, hi ha el monestir romànic de Sant Llorenç de Munt, que dóna nom al massís. La història del monestir, de gairebé mil anys, es remunta a l'època del primers comtes de Barcelona, i s'esguita de nou amb històries i llegendes amb cavallers, comtes, musulmans infidels i dracs com a protagonistes. Qui sap com són d'antigues aquestes històries, perquè l'ocupació de la muntanya i del seu ús com a santuari es remunta a fa més de dos mil dos-cents anys. Potser siga en realitat, tal com creien els antics, una muntanya màgica... Per què no?

Havent considerat el paratge com un de privilegiat com pocs, m'ha sorprès saber com aquest monestir fou abandonat en els inicis de l'Edat Moderna. Ja durant la Baixa Edat Mitjana cap religiós volia esdevindre'n abat, i la comunitat anà minvant a poc a poc, malgrat les millores i les reformes en l'edifici, fins extingir-se. El temps i Napoleó s'encarregaran de la ruïna i l'espoli del cenobi, en la recuperació del qual han tingut molt a veure les associacions d'excursionistes.

El seu abandó, però, és fàcil d'explicar: la Mola és tan màgica com inhòspita. El paisatge és espectacular, com el seu entorn natural. Però el cim és de difícil accés, i està exposat a les inclemències de l'oratge. És dins del recinte del monestir on he sentit enguany la sensació de fred per primera vegada. Gairebé devia fer 10 graus menys que a l'exterior. Viure allà fa 500 anys devia ser una autèntica proesa.

I això ha estat el meu diumenge. He marxat en eixir el sol, i he tornat quan es ponia. Un dia rodó.