Que callen!

Nova proposta de llei orgànica d'educació (LOMCE): gràcies al senyor Wert, torna a començar l'enrenou mediàtic al voltant de la llengua. Tremendismes, cataclismes, catàstrofes, trencaments socials anunciats. Crec que davant aquest enèsim atac contra la llengua convindria abandonar la improvisació, la demagògia, la imprecisió i la visceralitat d'una i altre banda. Perquè l'única perjudicada d'aquest diàleg de besugos sords és justament la llengua que tant es diu defendre. Però és fals que es defenga: només s'utilitza per manipular-nos en benefici d'uns interessos que justament, al marge de quina serà la llengua vehicular de l'escola durant els propers anys, es carregaran l'escola pública. I aquests interessos embruten les mans tant del Govern Central com del Govern de la Generalitat.

Qui em coneix, sap de sobres que sóc un ferm defensor de la immersió lingüística. És mentida que una societat bilingüe sigui un niu harmònic de convivència lingüística. Segons Aracil, i ho visc i ho comparteixo, el bilingüisme només és un estadi temporal de transició d'un monolingüisme a un altre. Sempre hi ha una llengua minoritizada que acaba sent minoritària, i sense una intervenció dels poders polítics i socials acaba sent substituïda en cadascun dels àmbits d'ús lingüístics. I justament la funció de l'escola, quan l'objectiu teòric és conservar i potenciar la llengua minoritzada després d'anys de persecucions i prohibicions, és la de fer de contrapès per tal de reforçar el seu coneixement i ús. Si avui tenim els índexs de coneixement del català que tenim, en comparació per exemple a València, és gràcies al programa d'immersió lingüística, que a més ha fet que el català arribe a la major part de població nouvinguda des de tots els llocs del món, cosa que l'ha convertit en un element important de cohesió social.

En definitiva la immersió possibilita un fet molt important a l'hora de mantenir l'estat de bilingüisme que suposadament tant agrada als detractors de la immersió: el coneixement per part de tots els ciutadans d'ambdues llengües oficials. Quan s'apel·la a la "llibertat individual", com sovint fan els partits anticatalanistes que estan en contra de la immersió, en realitat es defensa una dinàmica sociolingüística que acaba amb la desaparició de la llengua minortizada de l'esfera pública. Perquè si l'escola no actua de contrapés per promoure el coneixement i l'ús del català, ben cert és, i ho tenim més que comprovat a València, que gran part de la població eixiria de l'escolarització obligatòria sense una competència òptima en aquesta llengua. On queda la llibertat i el dret d'emprar i viure en català, si tothom no el coneix i l'entén?  O és que els catalanoparlants tenim dret d'utilitzar el català fins que topem un conciutadà que es nega a aprendre'l o que els seus fills l'aprenguen? Al meu entendre, la llibertat només es produeix quan realment un individu pot triar entre una o altra llengua, no limitat per les seves circumstàncies, sinó perquè efectivament coneix les dues. Si no, no hi ha llibertat, només necessitat i coacció: com que només es coneix el castellà, tot ha d'estar accessible en aquesta llengua. I normalment l'argument de pes sol ser "perquè som a Espanya", obviant que és un país on es parlen 5 llengües (7 si comptem l'aragonès o l'astur-lleonès, gairebé desaparegudes).

I seguint aquest fil argumental, ens trobem amb dos objectius no declarats pels detractors de la immersió, amagats darrere de la paraula "llibertat" i "bilingüisme": la perpetuació de l'estat minoritzat i minoritari del català (sense importar el risc de desaparició d'aquest com ja ha passat en moltes zones de l'àmbit lingüístic, com algunes ciutats d'Alacant), i en conseqüència, fer minvar el seu ús social en benefici dels castellanoparlants monolingües. Que "llibertat" i "bilingüisme" només són una coartada que amaga aquest objectiu se'ns fa evident quan fan de la immersió un problema pel fet que a Catalunya 12 famílies han exigit que els seus fills siguen escolaritzats (només, detall important) en castellà, i callen pel fet que al País Valencià 80.000 famílies que han sol·licitat la immersió lingüística s'han quedat sense possibilitat de fer-ho per falta d'oferta educativa en valencià. O quan reivindiquen que la TV3 emeti un 50% de programes en castellà, quan en realitat és l'únic mitjà audiovisual fort que tenim en català, al costat de tots els altres que només emeten en castellà. 

Saben molt bé que si el català passa a ser llengua vehicular junt amb el castellà i l'anglès durant tota l'escolarització obligatòria, no es produirà un aprenentatge adequat d'aquest. Ho podem comprovar a València. Ho comprovem cada dia a les escoles quan, després d'estar dos anys en l'aula d'acollida, l'alumnat nouvingut ha après perfectament a expressar-se en castellà i no ho ha fet en català, degut principalment a la força que té el castellà en l'entorn social i mediàtic i que l'escola, fins i tot amb el programa d'immersió, gairebé no pot contrarestar.

Per tant, hem de continuar defensant la immersió coste el que coste! Però...

D'altra banda, tenim una consellera d'Educació, la senyora Rigau, que s'ompli la boca de declaracions que amaguen uns interessos tant o més detestables que la castellanització o la minorització del català. Aquestes declaracions utilitzen el català i el concepte "cohesió social" per amagar aquests interessos, i estan farcides d'imprecisions i mitges veritats. Hi ha un fet que passa desapercebut als mitjans, però que per mi és evident i és el que realment és greu d'aquesta proposta de reforma educativa: el debat sobre la llengua és un debat alimentat tant des del Ministeri com des del Govern de la Generalitat per amagar que, justament, allò greu de la reforma no és el tractament de la diversitat lingüística a Espanya, sinó el paper que es dóna a l'escola pública, que passa a ser subsidiària de la xarxa privada, el risc de l'aparició de guetos socials amb l'anomenada "llibertat d'elecció de centres", el paper de la religió, i la presència en el currículum de les ciències socials i les humanitats. En altres paraules: la LOMCE ven l'escola a les exigències dels mercats, i no d'una formació integral de l'individu i de la seva capacitat crítica. I l'escola deixa de ser un mecanisme de compensació de les desigualtats socials. Només cal fer una lectura detallada de l'articulat de la proposta i pensar una mica sobre les conseqüències i implicacions del que diu per adonar-se'n.

I quina casualitat també que aquest debat haja aparegut paral·lelament a l'anunci que l'any vinent es farà una retallada de 4.000 milions en educació i sanitat. Si tanta preocupació hi hagués per la llengua, no es tancarien aules d'acolliment com s'està fent, o milers d'alumnes de la pública no es quedarien sense reforç o acolliment lingüístic per falta de personal que cobrisca les substitucions... No és tot plegat una casualitat massa sospitosa i un contrasentit? No pretendran onejar de nou una bandera amb una mà, mentre que amb l'altra ens retallen l'escola fins a fer-la inviable mentre estem ben despistats?

Tornant a la llengua... què ens diu la LOMCE sobre les llengües a l'escola? Ens diu que caldrà separar els alumnes per raons de llengua? De tant en tant se'ns fa veure que sí, però és fals. Per què ens enganyen? En canvi sí que es podran separar per raó de sexe, i d'això no se'n parla. Pel que fa al valor del català i castellà com a llengües vehiculars, el redactat que va ser fruit de la modificació del text inicial durant la reunió que la consellera va abandonar queda així:

2.En las Comunidades Autónomas que posean, junto al castellano, otra lengua oficial de acuerdo con sus Estatutos, las Administraciones educativas deberán garantizar el derecho de los alumnos a recibir las enseñanzas en ambas lenguas oficiales de la siguiente forma:

a) Las Administraciones educativas podrán diseñar e implantar sistemas en los que se garantice la impartización de áreas y materias lingüísticas y no lingüísticas, en lengua castellana y cooficial, en cada uno de los ciclos y cursos de las etapas obligatorias, de manera que se procure el dominio de ambas lenguas oficiales por los alumnos, sin perjuicio de la posibilidad de incluir lenguas extranjeras.

b) En las Comunidades Autónomas que no hayan implantado los sistemas indicados en el párrafo anterior, las Administraciones educativas podrán otorgar, en función del estado de normalización lingüística en sus territorios, un trato diferenciado a la lengua cooficial respecto del castellano en proporción razonable, sin que en ningún caso pueda suponer de hecho la exclusión del castellano. Además, en este supuesto, y en el marco de la programación de la oferta educativa de cada Administración educativa, los padres o tutores tendrán derecho a escoger la lengua vehicular de la enseñanza que reciban sus hijos. Si la programación anual de la Administración educativa no contemplase oferta docente pública o concertada en la lengua vehicular elegida en el municipio o zona limítrofe correspondiente, los padres o tutores podrán optar por escolarizar a sus hijos en centros privados, correspondiendo a la Administración educativa sufragar los gastos de escolarización".

La modificació té trellat, ja que la primera proposta es contradeia: parlava d'un equilibri entre el castellà i la llengua cooficial, mentre que deixava oberta també la possibilitat d'un tracte diferenciat de la llengua cooficial. L'última part d'aquest article és detestable: escriu en una llei orgànica un xantatge a la Generalitat per obligar-la a incloure el castellà com a llengua vehicular. Però aquest darrer fet, hauria de suposar la fi de la immersió? Jo crec que no necessàriament. La llei diu només que el castellà no ha de ser exclòs com a llengua vehicular de l'escola, però continua deixant llibertat a la Generalitat per tal de, "en funció de l'estat de normalització lingüística del seu territori", donar un "tracte diferenciat" al català respecte al castellà en una proporció raonable. Raonable i raonada, és clar. Feta la llei, feta la trampa... per què tan d'enrenou?

Actualment, al llarg de la primària, el castellà només suposa en la majoria de centres 2 hores setmanals. En secundària, només s'hi fan les àrees de llengua i literatura. Seria una catàstrofe incloure al programa d'immersió lingüística un programa d'incorporació progressiva del castellà com a llengua vehicular d'algunes àrees o dinàmiques de l'escola? Jo crec que no.

Jo crec que és insuficient només 2 hores de castellà a la setmana, dedicades únicament a l'estudi de la llengua: és una presència irrisòria i ridícula d'una llengua que en la major part dels casos és la llengua familiar de l'alumne (àrea metropolitana) i en altres casos és una llengua poc present en l'entorn familiar de l'alumne (alguns pobles i ciutats petites). Denunciar això, em situa en contra del català?! Sisplau! Ens cal revisar i avaluar aquest model d'immersió lingüística utilitzant el redactat de la LOMCE sense que siga necessàriament alguna cosa "en contra" de la immersió. Perquè no ho fos, caldria tenir en compte que:

• Per fer efectiva la immersió, el castellà hauria d'introduir-se com a llengua vehicular a partir del segon cicle de primària. Podria ser-ho en música, plàstica o en alguna part de l'actual àrea de coneixement del medi.
• Tampoc veuria malament anar incorporant-lo durant la secundària per tal que al seu últim curs, pogués ser vehicular junt amb el català al 50%. 

Seria aquest un model que trencaria la cohesió social? Per què? Que algú m'ho explique! Acompliríem la LOMCE i hauríem salvaguardat l'objectiu primordial de la immersió lingüística, que justament s'aconsegueix durant els primers anys d'escolarització, en què l'alumnat té una major capacitat d'aprenentatge d'una nova llengua. I a més, hauríem deixat sense arguments als partits anticatalanistes! Molts pardals d'un mateix tir, no?

Ara bé, hem i hauríem de desconfiar dels anomenats models trilingües (amb l'anglès), perquè aquests en realitat busquen treure-li pes al català, i en la pràctica suposen un mareig substancial per a l'alumne (parle des de la meua experiència laboral). Des del meu punt de vista, serien aplicables en contextos sociolingüístics estables, amb un alumnat homogeni pel que fa a llengua materna, ja que del contrari, són contraproduents.

Per tant, només em queda demanar des d'ací una mica de trellat. De seny, com diuen per aquestes terres. I que callen. Que deixen ja de fer tant de soroll, d'utilitzar la llengua de manera tan barroera per, justament, destruir l'escola pública. I a la senyora Rigau que no s'esbrave tant, i que assistisca a les reunions a negociar. No solament el model lingüístic, sinó tants i tants d'altres punts foscos de la llei amb què, segurament i malaurada, estarà d'acord.

Aquest és l'autèntic problema de l'escola. I per il·lustrar-ho, només utilitzaré un parell de detalls importants del redactat de la llei sobre els quals per ací ningú parla:

• "La educación es el ámbito que promueve la competitividad en la economía...". Justament, una dinàmica que ens ha portat on ens ha portat. No hauríem de parlar de cooperació?
• "Mejorar el nivel educativo de nuestros ciudadanos supone abrirles la puerta a puestos de trabajo de alta cualificación, lo que representa una apuesta por el crecimiento economico y por conseguir ventajas competitivas en el mercado global".

L'alumne ja no és una persona, el creixement harmònic i equilibrat de la qual hem de cuidar a l'escola, sinó un futur treballador. El màxim qualificat possible, per després poder-lo convertir en una peça de l'engranatge del mercat global: és a dir, mal pagat, per allò de la competitivitat.

Amb aquesta filosofia de merda, tindrem, certament, una escola de merda. Com he esmentat abans, venuda als mercats.

I ací mentrestant tots marejats amb els crits sobre la llengua. Quin país!