Lectures.

                                                                                          Loriguilla

Tinc un bon record d'aquella excursió a Loriguilla, en què només arribar, mentre la professora de ciències explicava que l'indret estava farcit de fòssils d'ammonites i trilobites perquè en no sé quin període geològic superior havia estat cobert per les aigües del mar, just agafí una pedra que resultà ser un ammonites de vora un pam d'ample que guarde encara amb estima a la meua cambra de bany. Content per la meua troballa, vaig seguir atent les explicacions de la falla. Sí, la falla geològica que teníem davant i que ens permetia llegir, com si fos un llibre de geologia i amb un sol colp d'ull, la història geològica esdevinguda durant milions d'anys. Feia calor, teníem set, fèiem broma però ateníem. I d'això ja fa 18 anys.

I ahir me'n recordí de la falla de Loriguilla mentre visitava la Seu d'Ègara. Als meus peus tenia un altre llibre obert en què es podia llegir, d'un colp d'ull, la història de dos mil dos-cents anys d'assentament humà a la vora de el torrent de Vallparadís, a Terrassa. Enterraments i restes de la vida quotidiana dels ibers, restes romanes, la seu visigòtica, la destrucció sarraïna, la reconstrucció en l'alta edat mitjana i la reforma del conjunt arquitectònic, els retaules gòtics, els afegits del barroc, les excavacions dels modernistes i l'arranjament museístic i arqueològic de l'espai feta fa quatre dies amb el més absolut rigor historiogràfic respectant la monumentalitat del recinte episcopal de l'antiga Ègara. Mes de dos mil·lennis d'ocupació d'un espai reduït que s'havia mantingut gairebé inalterat, si atenem al temps transcorregut. 

La història que conten aquestes pedres és una de les que més atentament he llegit, perquè no formen només  un jaciment arqueològic en un indret abandonat, ni són restes sense vida d'un passat esplendorós. Les pedres de la Seu formen encara part d'un conjunt viu, que forma part de la vida quotidiana de les persones de l'antic poble de Sant Pere de Terrassa, i que mantenen la funció que tenia quan es va edificar per primera vegada.

I donat l'interès que mostra la història i la cultura en aquest país, no és difícil tenir el privilegi de passejar-les sol. I trobar-se de sobte, entre els diferents racons, el silenci més absolut del qual parlava fa unes setmanes. Silenci que he viscut com un regal d'aquesta vesprada post-avaluacions. Una autèntica sorpresa enmig  d'aquesta agitada ciutat vallesana.

No gaire lluny, a l'altre costat del torrent, el castell de Vallparadís feia encara el paperot de fortalesa inexpugnable enmig d'una ciutat on, més que d'exèrcits i cavallers enemics, potser només hauria de protegir-se de la indiferència i de l'oblit.

CASTELL DE VALLPARADÍS / Museu de Terrassa

LA SEU

Al fons, la Mola. Allà es refugiaren els habitants de la Seu 

durant la conquesta musulmana.