Tumbouctou

Ara comprenc que la raó no troba
pau, fins que rep llum d'una veritat

sense la qual no existeix cap certesa.

Paradís, Cant IV

Després d'haver sembrat la mort i d'haver aplicat la llei més cruel, els islamistes radicals no han volgut abandonar la llegendària Tumbouctou sense calar foc a un dels temples del saber més importants d'Àfrica: l'Institut Ahmed Baba, en el qual es conservaven desenes de milers de documents i manuscrits medievals de gran valor per a investigadors i medievalistes. La mort sobre la vida. La ignorància, el fonamentalisme i el fanatisme sobre la veritat, el saber i la cultura. El dogma sobre el dubte. La notícia em produeix una tristesa profunda.

Cremar una biblioteca és potser l'acte més irreverent que podem fer davant de la cultura i l'afany de cerca i  de saber. Què pot motivar a dur a terme una acció així? Sens dubte, poc havíem d'esperar qui ha mostrat un respecte nul davant la vida de les persones en nom de l'Islam. Segons han dit, han cremat la biblioteca perquè anava "en contra de la seva religió", motiu que els ha dut també a enderrocar els edificis i monuments més emblemàtics de la ciutat africana, o tallar mans, lapidar dones i segar vides.

Religió? És fàcil assenyalar-la com a culpable. Però crec que hem de buscar més enllà per donar-hi una explicació: qui no tolerava la biblioteca no és l'actitud religiosa, amb què ha conviscut centenars d'anys, sinó el fanatisme, el dogmatisme i la ignorància. Aquestes actituds són letals mesclades amb qualsevol credo o ideologia. Si mirem enrere, les trobem quan, per exemple, els cristians fanàtics van cremar la biblioteca d'Alexandria. O quan els nacionalistes Serbis van bombardejar la biblioteca de Sarajevo. També quan Hitler va ordenar la crema de llibres. O en el nostre país, quan els exaltats revolucionaris al segle XIX van cremar la biblioteca del monestir de Ripoll, on es guardaven incunables valuosíssims, en nom de la revolució. Llavors els ideals revolucionaris, o Alemanya en cas del nacionalsocialisme, com ara ho és l'islam o ho va ser fa temps el credo cristià, van ser la disfressa amb què es vestiren aquestes actituds que jo qualificaria d'inhumanes.

Hui estem vivint una crisi de la raó instrumental: la seua supremacia ens està duent a la destrucció del planeta. Vivim d'esquenes a la natura i hem perdut de vista el sentit últim de la nostra existència, i tard o d'hora, de no rectificar, ho pagarem ben car. Però crec que malgrat aquesta desviació, som afortunats de viure en una cultura que ha passat la raó contemplativa i la intuïció pel filtre del racionalisme, el positivisme i la Il·lustració.  El fanatisme i la ignorància estan presents igualment en la nostra societat, però de seguida són assenyalats i denunciats per qui té dos dits de front. Ara bé, cada vegada se'ns fa més urgent retrobar-nos amb les altres parts que ens manquen: cal superar l'individualisme i aquest domini de la raó instrumental, retrobar-nos amb el sentit comunitari, la raó contemplativa, la intuïció i les emocions.

Potser tot plegat siga qüestió de saber buscar-hi un equilibri. Cal que la raó pose dubtes davant del dogma i les revelacions, i que la intuïció i la raó contemplativa ens ajuden a donar sentit a la nostra existència. Confiem que anem fent camí, com demostren molts indicis que també cal saber veure al nostre voltant.

Com aquest: el fet que la major part dels llibres de la biblioteca s'han salvat gràcies a la precaució heroica d'aquells qui els sabien valorar. I que molta gent, després d'anys de barbàrie, podrà refer la seua vida amb una mica més de llibertat.