aNDRòMiNa: Mites i esperits.

Romànic i Pirineu: inseparables i insuperables. Tot i estar una mica lluny, paga la pena anar-hi de tant en tant a fer-hi uns quants volts: s'hi descobreixen paratges espectaculars on encara bateguen mites, llegendes i rituals dels temps que van veure nàixer la nostra cultura.

El comte Arnau

Centre d'interpretació del mite: projeccions.

Potser un dels més importants siga el del comte Arnau, condemnat a vagar eternament per haver violat els pactes amb els seus serfs i vassalls. A Sant Joan de les Abadesses, pretext de la meua incursió al Pirineu, la llegenda es barreja amb profanació d'allò sagrat, sexe i passions desenfrenades, que van dur a la dissolució de la comunitat benedictina de monges que dóna nom al poble, acusades de portar una vida llicenciosa. En realitat, aquesta acusació només va ser un pretext per encobrir un acte clar de simonia promogut pel papa Benet VII i el comte Tallaferro de Besalú, cosa que no ha impedit que les monges hagen entrat a formar part del mite del comte maleït, tot reflectint la mentalitat, les aspiracions i les pors de tota una època, projectades fins hui a través de la transmissió oral.

Així, l'abadessa Adelaisa esdevé amant cobejada pel comte malvat, que profana cada nit la clausura per visitar-la. Adelaisa, però, acaba morint espaordida i indefensa davant l'obsessió i la follia demostrada pel comte. Una nit plujosa, embogit, el comte Arnau irromp en l'església del monestir amb la voluntat d'emportar-se el seu cadàver. Les monges no poden impedir que l'Arnau, ajudat pel diable, force el recinte monacal i se l'emporte, per despenyar-lo, poc després, en un cingle de roca.

Encara avui l'esperit del comte, envoltat de flames infernals, s'hi apareix pels paratges de Sant Joan de les Abadesses, tot arrossegant el cadàver de l'abadessa Adelaisa. I hi vagarà eternament, doncs és la seua condemna. O això és el que diuen.

Sant Joan de les Abadesses

Monument al comte Arnau, a St. Joan

El centre d'interpretació del mite del comte Arnau que hi ha a Sant Joan està ben documentat i en ell s'hi explica molt bé la gestació del mite, el seu significat en relació a la societat que el va crear, així com el valor dels mites en les societats presents i passades i la importància de la transmissió oral. Hom hi pot trobar una relació de les influències que ha tingut en camps com la música, la literatura o la investigació antropològica. En efecte, el fenomen dels mites és propi de tots els pobles i cultures, i de mites similars al del comte Arnau n'hi ha arreu: mai se m'hagués ocorregut relacionar-lo amb el mite del comte Dràcula, si bé és evident que no són més que dues manifestacions molt similars d'un mateix context social. Quin és, però, el paper d'aquests mites en una societat en què s'ha trencat la transmissió oral i que ha estat envaïda pels mitjans de comunicació de masses i Internet?

Deixem oberta la pregunta. No cal dir que Sant Joan de les Abadesses ofereix molts més atractius que no pas el centre d'interpretació: un entorn natural envejable (on el riu Ter acaba el seu curs alt); la ruta del Ferro, sobre l'antic trajecte ferroviari des de Ripoll fins a Ogassa; i per damunt de tot això, l'esperit del romànic, materialitzat ací en l'edifici del monestir de Sant Joan.

Gorg de Malatosca

El Ter, a prop de la població.

Antiga estació de St. Joan de les Abadesses, hui
alberg i centre d'informació de la Ruta del Ferro.

Font del monument al comte Arnau; darrere:
ruïnes de l'església de Sant Joanipol.

Palau abacial, seu del centre d'interpretació.

Portal de la casa on Joan Maragall residia
durant els estius. Ací va escriure la Vaca Cega!

Pont gòtic, reconstruït després de 1939.

Entre les diferents obres del museu del monestir, on es pot contemplar una petita mostra de les riqueses de arribà a tenir l'abadia, hi ha aquesta obra commemorativa de Tàpies amb motiu del centenari del cenobi: l'esperit del romànic, tan pròxim a l'art actual!

Potser siga la seua originalitat i proximitat allò que el faça tant fascinant! L'obra mestra del monestir es troba presidint l'absis central de l'església: és el Santíssim Misteri, un davallament en què conflueixen el millor de la concepció artística del romànic amb elements del gòtic incipient. Si teniu més sort que jo i teniu l'oportunitat de fer la visita sense una tropa d'un miler de jubilats cridant i parlant per telèfon mòbil podreu sentir millor la màgia que emana del lloc, que no és poca. Que facen l'Eurovegas ja i que els hi porten!!!

Absis de l'església, refet

Claustre gòtic

Conjunt barroc de la capella dels Dolors:
Jacint Morató (cúpula) i Josep Viladomat (escultura)

Mare de Déu Blanca (s. XIV)

Davallament (s. XII): Santíssim Misteri

Algunes obres exposadese al Museu:

Timpà de Sant Joanipol, antiga parròquia del poble.

Cantoral, segle XVIII

Fragment de timpà: baptisme de Crist. Escola de Ripoll.

Retaule de St. Sebastià. Segle XVI

(S'hi heu fixat amb el capitell dels dos hòmens unicèfals que s'estiren la barba? Es repeteix a diferents llocs del monestir. I és que el romànic és un art ple de símbols, molts d'ells difícils d'interpretar. Aquests hòmens poden representar la Unitat a la qual s'arriba mitjançant la fe -el cap, part més noble del cos, en contraposició als peus, més a prop de la terra-. No obstant, s'estiren la barba, símbol de la virilitat i de la força, gest que antigament era tota una humiliació. Vol dir, doncs, que cal superar la lògica de la força i la virilitat -tot optant pel diàleg i la diversitat- per arribar a aquesta Unitat, que no uniformitat? Tota aquesta reflexió en una sola pedra!)

Beget

En poc més de 20 minuts en cotxe s'arriba, des de Sant Joan, al paratge natural de l'Alta Garrotxa. Allà hi ha dos poblets on el temps sembla no haver passat: Rocabruna i Beget, situats a la capçalera del riu Llierca. Si no fora perquè s'hi veuen alguns cables elèctrics, uns quants turistes i la terrassa d'un restaurant, podríem tenir la il·lusió que hem viatjat en el temps!

Beget és preciós pel seu entorn i per la seua arquitectura. Cases de pedra vora un cingle sota el qual passa el riu. Un xicotet pont romànic i, presidint-ho tot, l'església, que atresora un Crist en Majestat del segle XII. Encara hui, si preguntàrem a qualsevol veí del poble, depenen de la Majestat sorts i desgràcies, collita i fam. Vora mil anys pregant davant el mateix tòtem! Potser siga aquest fet l'indicador més clar que de vegades el temps no passa...

Fins divendres mateix no sabia que Beget existia, tot i que tenia moltíssimes ganes de visitar-lo: la portada de la guia del romànic que uns amics em regalaren fa uns anys s'il·lustra amb una foto del poble, però no s'aclarix el nom del lloc fotografiat... Quina casualitat descobrir que es tractava de Beget!

El Llierca

Poble i pont des del riu

Portada de l'església de St. Cristòfol

Majestat - s.XII

Panoràmica del centre de Beget des del pont.

El Pirineu des del Coll d'Ares

Des de l'Alta Garrotxa vaig aventurar-me a creuar el Pirineu cap al Vallespir: de nou a la Catalunya Nord! S'hi creua per una carretera, bastant bona tot i ser un port de muntanya, que va de Molló fins a Prats de Molló, ja en terres de França, passant pel Coll d'Ares, des d'on es contemplen unes vistes espectaculars.

Si alguna vegada empreneu el viatge, aneu amb cura: hi ha vaques soltes per la carretera... i no són pas xicotetes! Em va costar moltíssim que aquesta de la foto s'apartés de la carretera. Davant la meua insistència, que li fiu notar fent sonant el clàxon del cotxe, podria haver reaccionat envestint-me... però optà per apartar-se a un costat, sense deixar de mirar-me amb cara de mala hòstia!

El Pirineu! Fascinant. Cada vegada em té més corprès! És tan... grandiós!

La vaca... amb mala hòstia!

Al fons: el Rosselló i el mar! Des del Pirineu es veu el món.

Pic de la Dona?

Les gorges de la Fou

Vaig estar-hi ja en març, però les trobí tancades: obrin a partir d'abril. I ahir tinguí sort, doncs per poc l'encarregat no em deixa passar, per l'hora que era!

Es diu que són "les gorges més estretes del món". I deu ser cert. La Fou baixa des de Cortsaví per un camí excavat en la roca, estret (en molts trams no passa del metre) i uns 150 metres de profunditat. Durant segles va romandre inexplorat, doncs s'associava el lloc amb la presència d'esperits i bruixes malèfiques. El lloc va ser utilitzat pels trabucaires o bandolers per amagar-se dels miquelets, tot i que no es té constància que fos explorat d'un extrem a altre del congost fins el 1926...

Ara s'hi ha instal·lat una passarel·la de ferro, bastant segura, que permet passejar-te per damunt del riu pel camí que aquest ha anat fent durant milers d'anys. Les formes en la roca, les grutes per on vas passant (la major part de les quals no són visitables) i la varietat de la vegetació del lloc, perfectament documentada amb panells explicatius (en català), fan la visita més que recomanable. Diuen que el recorregut és d'una hora i mitja, però si estàs en forma el pots fer en poc menys d'un hora.

El soroll i la violència de l'aigua ho envaïx tot!

Soroll estrident, violència, força!

Formació de núvols un tant rara,
des del capdamunt de la gorja

Prats de Molló

Tornant de la gola de la Fou vaig fer parada a Prats de Molló, darrer poble del Vallespir abans d'arribar al Ripollès, aprofitant que era hora de berenar.

Prats és una vila fortificada arran del tractat dels Pirineus i de la revolta dels Angelets, que al crit de "Visca la Terra" va enfrontar els nord-catalans amb les autoritats franceses, que no respectaven les lleis i usatges propis del Vallespir. Hi ha un carrer comercial molt animat (amb una bona pastisseria i restaurants, per als amants del bon menjar). L'església, d'origen romànic, s'aixeca a dalt de tot de la Vila, rodejada per les muralles. A pocs metres hi ha una fortalesa des d'on es controla el pas fronterer amb el Ripollès, a la qual es pot accedir des del poble per un camí subterrani.

Sempre va bé trobar-se joietes com aquesta de camí. Ara ja, calia tornar cap a Barcelona.