Podem considerar que el "patriotisme" fou la nova religió sorgida de la Revolució Francesa. Lluny de voler qüestionar els guanys aconseguits per aquesta i les altres revolucions que les seguiren, no podem evitar, després de visitar un dels territoris més simbòlics per a catalans i valencians situat hui en territori francès, els signes visibles d'aquesta religió: la uniformització lingüística i cultural dels pobles de França. No només el rossellonès, sinó també el bretó, el basc o l'occità resulten pràcticament invisibles, i el seu nombre de parlants, tan minse, fa pensar que la següent generació no podrà trobar-ne ni rastre.
I és que malgrat que la maquinària uniformitzadora es va posar en marxa l'endemà mateix d'aquell 7 de novembre de 1659, quan a resultes del Tractat dels Pirineus part del territori català va passar a formar part del Regne de França (ben aviat es va prohibir el català, i fins i tot, els nord-catalans van tenir prohibit d'anar a estudiar al Principat), és a partir de la Revolució Francesa quan es posa en marxa una maquinària d'Estat basada en el territori i en la ciutadania. Llibertat, Igualtat i Fraternitat a canvi del trencament amb les antigues lleialtats associades a l'antic règim. I entre elles, la llengua. El vincle d'unió entre estat i ciutadà esdevenia la llengua francesa, i tot allò que no era purament "francès", no cabia en la República. El desprestigi i persecució de les cultures i llengües minoritàries es resumeix en la frase escrita en un cartell a les escoles: prohibir escopir a terra i parlar català. O aquell que resa: parleu francès, sigueu polits!
 |
| Senyera al castell de Cotlliure |
Malgrat tot, el català, com una flameta petita, continua viu a la Catalunya Nord. De tant en tant he pogut comprar i fer algunes gestions en català. Paradoxalment, però, el que sí que està ben viu és el sentiment de catalanitat: els nord-catalans han esdevingut, també, francesos. Parlen francès i les pressions estatals els han fet abandonar la llengua. Però no han deixat de ser catalans, com pretenien els francesos. Com una mosca punyetera, la senyera oneja a tot arreu: esglésies, edificis públics, cases particulars, vaixells, fars i carreteres. Fou una iniciativa rossellonesa la construcció de la porta dels Països Catalans a Salses! És imaginable una iniciativa així a Guardamar?
Tot plegat no fa més que evidenciar com de complicat és el tema de les identitats. També el fet que la realitat sociolingüística és una realitat creada políticament: si comparem França amb Espanya, Suïssa o altres països, s'evidencia que lluny de ser una tendència "natural", la substitució lingüística és un objectiu polític, a tenor del qual es fabrica una identitat i s'hi prenen decisions polítiques que acaben calant en els comportaments i fidelitats individuals. Siga com siga, el Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir, la Fenolleda i el nord de la Cerdanya continuen sent els territoris del nord de Catalunya, afrancesats, però bressol de la nostra llengua i de la nostra cultura, i plens de llocs especialment simbòlics i importants de la nostra història: la mateixa muntanya del Canigó, que com una fortalesa gegant omnipresent presideix aquest territori, n'és un dels més importants.
No estaria de menys, però, encetar una campanya com la que hi havia a València quan érem petits, aquella del "Diga bon dia". Lluny de voler que els nord-catalans tornen a aprendre la seua llengua pròpia (objectiu que, vulgues que no, seria lloable), sí que estaria bé que no et miraren, en dir un bon dia, com si hagueres confessat que t'ho fas amb el gos.
Heus ací el meu viatge.
TERRES DE... ¿FRONTERA?
Port de la Selva - Sant Pere de Rodes - Sta. Creu de Rodes
Abans de passar a les terres del Rosselló, no vaig poder deixar de trepitjar un dels racons de Catalunya que més ganes tenia de conèixer: el cap de Creus. Així, fiu una petita escala al Port de la Selva, un bonic poble de pescadors que podem definir com a un model d'explotació turística respectuós amb el paisatge.
Però la meua visita al paratge natural es va centrar en Sant Pere de Rodes, un dels edificis romànics més imponents i rics de tot el país, que malgrat segles de saqueig i abandó encara presideix, altívol, els penya-segats del cap que miren cap al nord, a la vora del Port de la Selva. El monestir, malgrat no haver tingut mai més d'una vintena de monjos, fou un dels més rics de la contrada i fou durant segles un important centre de pelegrinatge. És una llàstima que s'haja perdut el seu claustre, però sobretot, la portada romànica de l'església, obra del mestre de Cabestany, els fragments de la qual es troben dispersos per diferents museus de tot el món.
 |
| Vista del monestir. Al fons, el castell de Verdera |
 |
| Reproducció d'un fragment de la portada romànica |
 |
| Torre campanar |
 |
| Sant Pere des del poblat de Sta. Creu de Rodes |
Malgrat que en un primer moment la decepció va aparèixer quan la boira m'impedia de contemplar el paisatge dominat per la mar, després vaig agrair l'aire de misteri que li conferia al lloc. Tant el monestir com les ruïnes de Santa Creu de Rodes semblaven aparèixer, de sobte, des del passat. El silenci era trencat ara i adés per aquesta gent que li agrada enraonar a crits (per què serà?) i per grups de xiquets que visitaven el monestir amb la família.
Això sí, serà un dia clar, a ser possible amb aire sec de ponent, que m'enfilaré al castell de Verdera, al capdamunt del túmul de roca, des d'on, segons m'han dit, es pot contemplar una vista panoràmica de tot el cap.
Colera - Portbou
 |
| Panoràmica de Portbou es de la carretera a Cervera |
 |
| Antiga caserna de la guàrdia civil |
Després d'una xicoteta parada per dinar a les muntanyes de Colera, Portbou, que tant m'han anomenat els meus pares i avis en contar-me els seus continuats viatges a França, era una parada obligada. El poble ofereix un encantador aire decadent, com si s'hagués parat en el temps en els anys setanta o vuitanta. L'estació, abans punt obligat dels qui viatjaven cap al nord, resta semi-deserta, atès que l'intercanvi de trens actualment es fa a Figueres. No vaig poder deixar d'imaginar-me els pares, avis, oncles i coneguts carregats amb maletes pels passadissos, escales amunt, escales avall, en busca dels papers que els permetrien passar la frontera. I vés per on, hui tornem a ser un país d'emigrants...
 |
| Estació de Portbou, construïda el 1929 pel taller de G. Eiffel |
Des de l'estació, els carrers del poble et porten cap a la badia, presidida pel cementeri. Tot el lloc és hui un memorial a un dels filòsofs de la història més importants del segle XX, Walter Benjamin, qui, fugint dels nazis, va aconseguir creuar la frontera i arribar a Portbou, on va morir. Les autoritats franquistes van impedir-li el pas per la península cap a Portugal i van decidir repatriar-lo i entregar-lo a les autoritats alemanyes. Pel seu estat de salut, però, van permetre-li de romandre a Portbou per passar-hi la nit: Benjamin va aparèixer mort a la fonda d'una sobredosi de morfina l'endemà mateix dels fets.
Enfront del cementeri, vora el penya-segat, hi ha el memorial, un monument de l'israelià Dani Karavan anomenat Passatges. Consisteix en tres elements per on es pot transitar a la vora del cementeri: una olivera, una plataforma des d'on es pot contemplar l'horitzó i una passarel·la que va penya-segat avall, des d'on només es pot veure el trencar de les ones contra les roques al capdavall de la paret de roca. Transitar-la transmet uns sentiments d'incertesa i certa angoixa que pretenen il·lustrar aquells que hom sent en l'experiència de l'exili.
Una paret de vidre impedix, però, que u caiga a les roques. En ella està escrita una cita de W. Benjamin que il·lustra el camí que pren la seua aportació al món de la filosofia:
"És una tasca més feixuga honrar la memòria dels éssers anònims que dels personatges cèlebres. La construcció històrica està consagrada a la memòria dels qui no tenen nom."
Al llarg del meu viatge per les terres de frontera m'anava a trobar amb molts altres llocs dedicats a la memòria d'aquests milers de ser anònims que, per haver lluitat per un món millor, els va tocar viure l'experiència amarga de l'exili, fugint de la barbàrie feixista primer cap al nord, més tard cap al sud. En realitat, com l'experiència de Benjamin il·lustra, la Marenda es va convertir en un terrible atzucac.
La Marenda
 |
| Monument a la sardana a Banyuls |
Aquesta subcomarca rossellonesa de costes pedregoses i escarpades està esguitada amb poblets típicament mediterranis, entre els quals sobreïx Cotlliure. Abans d'arribar-hi, però, m'havien aconsellat de parar a Banyuls. No perquè el poble tingués una bellesa o encant especials (tot i que pot ser sí que els tinga), sinó perquè hi ha, rodejada per una vall de vinyes molt bonica, la casa-museu d'Arístides Maillol.
Al museu es poden veure algunes escultures i dibuixos importants de l'escultor, que malgrat ser un dels principals protagonistes de la defensa de la llengua i del catalanisme a les terres nord-catalanes, no té l'honor que la informació sobre ell siga oferida també en català als visitants. Al jardí de la casa hi ha una còpia de la coneguda escultura la Mediterrània.
 |
| La Mediterrània |
Em vaig trobar, enllaçant amb el que deia abans, que la casa museu es troba just a la vora del "camí de la llibertat", que van utilitzar des de Banyuls els qui fugien dels nazis durant els temps de l'Ocupació. Aprofitant que queia el dia i, des de les muntanyes, una espesa boira, vaig passejar-m'hi una estona abans d'acabar la jornada.
Un cop a Cotlliure, vaig comprovar que no m'havien enganyat: què bonic! La badia està dominada pel castell dels reis de Mallorca i pel campanar de l'església, que en un primer moment m'havia paregut un far. El meu passeig i el meu dia van acabar vora la tomba d'un altre exiliat il·lustre, Antonio Machado, que ha esdevingut un centre de peregrinatge d'aquells que, per tenir certa sensibilitat i inquietud, busquen perpetuar la memòria.
Colomer, Oms, Pujol, Py, Massagué, Ollé, Oliveres, Oriol, Verdaguer, Ferrer, Banyuls... No es podia negar que estava a un cementeri de catalans! I és que junt amb Machado, el cementeri de Cotlliure hi ha enterrats aquells que havien rebut com a herència dels seus avis la llengua, i per raons socials i polítiques, havien decidit abandonar-la. Dit d'altra manera, seria agosarat de dir que allà hi havia enterrada la catalanitat del Rosselló? Però, parafrasejant Pilat... què és la catalanitat?
EL CONFLENT
Eus
Segon dia de viatge per la Catalunya Nord: a les sis ja estava dalt del cotxe, rumb a la vall del Conflent. El mar a un costat de la carretera, i a l'altre, al fons, el Canigó, nevat i emboirat. Camps de bresquilleres florits per tot arreu. De tant en tant, ametlers amb la seua flor blanca. Ginesta a la vora dels camins. Un dia gris, però bonic, amb la primavera esguitant l'hivern de manera descarada.
De matí em vaig dedicar a visitar alguns poblets emblemàtics. El primer, un altre dels consells que una companya m'havia donat: Eus. És un poble xicotet, amb cases de pedra, enfilat al vessant d'una muntanya, al capdamunt del qual sobresurt un campanar de pedra. És un lloc de pel·lícula: està cuidat el més mínim detall. El paisatge des dels miradors, dominat per la mola del Canigó, és impressionant. Malgrat que a eixes hores encara no hi havia ningú voltant pel poble, vaig deduir que era un lloc fidel als seus orígens: no hi havia ni un rètol en francès, sinó que tots els noms de carrers i places estaven en català. Em sorprengué veure-hi escrita la paraula "ixent", tan valenciana i desconeguda pels catalans del Principat.
 |
| Vilafranca: Porta de França |
 |
| Portal dels Comtes |
 |
| Camí de ronda de la muralla. |
 |
| Carrer de St. Joan |
 |
| Porta d'Espanya i carrer de St. Jaume |
 |
| Detall de la portada de l'església |
D'Eus vaig anar cap on la vall s'estreta. Allà es troba la ciutat fortificada de Vilafranca del Conflent, capital històrica de la comarca. La seua arquitectura defensiva ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. I no és per a menys! El poble no és conegut només per la seua bellesa, sinó també per un munt d'històries i llegendes relacionades amb la resistència contra l'ocupació francesa i els intents de tornar a pertànyer a Catalunya. Conten que des de Vilafranca es va preparar una revolta contra els francesos que suposadament anava a ser decisiva, però aquesta fou avortada per una qüestió de faldes: i és que la filla del cabdill dels revoltats era amant del cap de l'exèrcit francès, i no dubtà en trair els seus conciutadans...
Dintre les muralles trobem una ciutat distribuïda en dos carrers principals, paral·lels entre ells (carrers de St. Joan i de St. Jaume), farcida de cases i palaus del segle XIII i XIV. Tot està molt ben cuidat, i trobem llocs especialment interessants, com un museu de bolets, el camí de ronda, l'església o la gruta que comunicava Vilafranca amb el Fort Libèria, que defenia el lloc des de la muntanya.
 |
| Vista de la torre campanar de Prada |
 |
| Casa d'exili de Pompeu Fabra, al 15 del c. dels Mercaders |
 |
| Altar barroc més gran de França; Josep Sunyer, escola manresana, 1699 |
I abans de la ruta del romànic, calia visitar Prada, actual capital conflentina i seu de la Universitat Catalana d'Estiu. El que fa especial Prada és el fet que fou el poble on Pau Casals va viure gran part dels seus anys d'exili. També s'hi estigué Pompeu Fabra durant aquells anys. A Prada hi ha l'altar barroc més gran de França, bastit per Josep Sunyer, escultor de l'escola de Manresa de la qual parlava fa poc al blog. És agradable passejar pels seus carrers, plens de pastisseries i de botigues de tot tipus. Val a dir que Prada era el primer lloc més al nord dels Pirineus on sentia parlar català. La cosa no era, però, gaire esperançadora: hi enraonava un grup d'octogenaris vora el monument a Pau Casals. A cap nen ni a cap jove escoltí cap paraula en la nostra llengua.
A Prada també vaig poder comprovar la falta de... respecte?... tacte? que tenen els francesos vers la cultura catalana: Festival Internationel Pablo Casals, a Saint Michel de Cuxa. Dos pardals ultratjats d'un tir en un sol cartell anunciador: el nom d'un dels catalans més universals de tots els temps, i el nom d'un dels llocs més sagrats i simbòlics per als catalans... Malgrat tot, allà que m'hi dirigia!
Les joies del romànic.
Doncs, ¿què us heu fet, superbes abadies,
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?
Doncs ¿què n'heu fet, oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D'Ursèol a on és lo dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
Los càntics i les llums s'esmortuïren:
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romàntics altars no en queda rastre,
dels claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre,
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
A l'epíleg de Canigó, Verdaguer posa en boca dels campanars encara en peus de Sant Martí de Canigó i Sant Miquel de Cuixà la desolació i la decadència d'aquests llocs que fins pocs decennis arrere havien estat plens de riqueses, música i religiositat i que llavors estaven abandonats i ruïnosos a causa de diferents esdeveniments polítics i socials. Al poeta, enamorat de les muntanyes i de les abadies llegendàries, acaba el poema lloant la muntanya sagrada que li serveix de consol, doncs es mantindrà en peus passats els segles immune a la capacitat destructiva de l'ésser humà.
Però qui li anava a dir a mossèn Cinto que aquest mateix poema de plany seria la llavor que tornaria a la vida els llocs emblemàtics que plorava? Efectivament, el llavors bisbe de Perpinyà-Elna, Carsalade du Pont, va interessar-se en llegir el poema del seu amic poeta per la recuperació de les abadies romàniques i la restauració de llurs comunitats de monjos. I s'obrà el miracle: després de 120 anys d'abandó, saqueig i ruïna tornaven a alçar-se altívoles, a fer sonar els bronzes i a cantar ses melodies.
A Sant Martí de Canigó només es pot arribar a peu des de Castell, després de pujar un caminal infernal, per empinat. Però la recompensa ho mereix: l'abadia apareix, junt amb la desesperació del camí que no s'acaba, enfilada a sobre d'un monticle de pedra. Un monjo, que sembla eixit d'una ampolla de Franziskaner, l'ensenya als visitants. La reconstrucció és molt criticable, i dels elements escultòrics del claustre superior, que no s'ha reconstruït, s'ha pogut rescatar poca cosa: de la major part se n'ha perdut la pista. No obstant, el lloc mereix la visita: si no jutgeu vosaltres mateixos!
Després de dinar al mirador, marxí cap a Sant Miquel, als peus del Canigó. L'abadia està hui habitada i custodiada per una comunitat procedent de Montserrat, que manté viva la religiositat i el sentiment de catalanitat de l'indret. És un lloc màgic. O pot ser ho era en el moment que el trepitgí:: la pluja, la boira, la música que algú feia sonar a un dels racons del claustre... que per cert, està partit en dos: després del saqueig, es van poder recuperar les peces que la gent dels voltants havia emprat per construir-se sa casa, però no aquelles que van travessar l'Atlàntic i que hui es poden contemplar al museu dels claustres hispànics de Nova York.
De Sant Miquel de Cuixà, camí ja cap a Cotlliure, vaig desviar-me cap a la tercera gran joia del romànic que hi ha als peus del Canigó, situada ja a les portes del Rosselló: el priorat de Serrabona. Després d'una carretera que no s'acaba mai, s'arriba a una muntanya rodejada de valls boscoses sobre la qual s'alça una església que aparentment no té gaire interès, però que en realitat guarda una joia escultòrica de valor incalculable: la tribuna, on apareixen representats lleons, grifs, centaures, àngels... entre la simbologia dels evangelistes, de la creació i de l'Apocalipsi. Paga molt la pena!
Al davant del priorat hi ha un deliciós i xicotet jardí botànic. Va ser el lloc ideal per descansar, gaudir del silenci del Pirineu i escriure unes quantes postals a la família.
I això fou el segon dia!
DE LA PLATJA A LA MUNTANYA
Cotlliure
Calia buscar un moment per visitar Cotlliure a la llum del dia: i res millor que un dia assolellat de primavera, tot un regal després d'haver conviscut amb boira i nuvolades durant uns quants dies!
Cotlliure és un poble encantador. A l'extrem de la badia trobem l'ermita i l'església, de nou amb un altar impressionant de Josep Sunyer, dedicat en aquest cas a l'Assumpció de Maria. Enmig, separant el poble en dos, s'aixeca la fortalesa dels antics reis de Mallorca, en la qual trobem superposades tres estructures militars: el castell gòtic de Jaume II, flanquejat per la fortalesa dels Habsburg, rodejada al seu torn pels baluards defensius construïts ja pels francesos, elements de tota fortalesa de l'època moderna.
Durant la visita al castell, de nou un bany de memòria històrica: hi havia una exposició de cartells i murals d'Helios Gómez sobre l'Octubre Roig del 34 i la Guerra Civil. Dedicats a les víctimes de tots els feixismes, s'hi reflecteixen en ells la lluita de classes, l'opressió dels treballadors i la injustícia social. Resulta un tant decebedor comprovar com molts dels dibuixos són de la més absoluta actualitat. Què és, llavors, el que hem avançat?
I de nou al cotxe, cap al Conflent. Feia bon dia. El Canigó es veia clar i nítid en la llunyania... calia atrevir-se a pujar-hi? Dubte... Mentre m'ho rumiava, vaig fer una parada en el camí.
Els orgues d'Illa
Erosió, transport, sedimentació: un turó de roca arenosa formada pels sediments del Tet i de diferents rierols durant milers d'anys. Pluges. Temps. I de nou, erosió. Són els passos i ingredients necessaris per formar un paratge d'una bellesa espectacular, augmentada per la presència del Canigó a pocs quilòmetres. Els orgues d'Illa de Tet són un amfiteatre modelat per la pluja en un antic turó de gres, tot formant formes molt curioses que s'assemblen als tubs d'un orgue, així com els monticles coneguts com a les "senyoretes amb barret", en peus gràcies a l'acció protectora de la vegetació. A l'espectacle geològic cal sumar, en primavera, els ametlers, les bresquilleres i la ginesta en flor.
I sí: animat pel bon oratge i la vista espectacular del Canigó, vaig optar per provar de pujar al cim. Diu la llegenda que Pere II fou el primer en guanyar-lo: la gesta va ser heroica, ja no sols pel perill i l'absència de camins, sinó perquè en baixar es va trobar un drac, va lluitar-hi i el va vèncer. Quines coses! Ben de segur que la meua passejada no seria tan notòria. Potser la neu m'impediria d'arribar dalt, però com deia Machado: Caminante, no hay camino, se hace camino al andar!
Vaig triar la ruta que parteix des de Villerac. Malauradament, el camí de pujada cap al refugi de Cortalets estava tallat al trànsit: l'hivern s'havia encarregat de fer-lo impracticable. Així, vaig començar a caminar des d'una mica més amunt de l'anomenat Coll del Forn, des d'on ja es veia una vista del Conflent que pagava molt la pena. Tres hores de pujada fins l'anomenat Ras del Prat Cabrera, a uns 1700 metres d'altitud: allà la neu, la boira i el fred m'impediren de continuar cap al cim.
Silenci i absoluta solitud: aquesta va ser la meua experiència. Agafe un to poètic: estava tot sol per aquells paratges on l'hivern es resistia a ser vençut per la primavera. Vaig arribar justament a la frontera entre aquestes dues forces lluitaven: el desgel al Ras de Prat Cabrera encara no s'havia produït, però les ferides de l'hivern sagnaven aigua que baixava per tot arreu omplint torrenteres pels vessants i les valls del massís que anunciaven la seua imminent derrota. El dia assolellat s'havia convertit en un gran núvol fosc que anava caient sobre les muntanyes. I en fred. Quan la neu no em deixava avançar més, la primavera envià una de les seues armes per desfer-la: la pluja. L'arribada de l'estació es deixava notar en la lluentor rosada que els brots donaven a les fagedes, el color fluorescent de la roca plena de liquen novell i els animals que t'anaves trobant: isards, ocells i... potser foren les petjades d'un ós?
Tres hores de baixada. Poc abans d'arribar al cotxe caigué la nit. Un mussol que cridava i un isard que, fugint esporuguit pel soroll de les meues passes, va fer caure un cudol enmig del camí a pocs metres de mi van fer aparèixer una por un tant irracional. El cotxe estava ja a prop, només havia de seguir el camí! Vaig pensar en com de dura i inhòspita podria arribar a ser la muntanya: durant una experiència d'exili, durant una nevada, o quan les persones vivien encara totalment desprotegides de les inclemències de la natura.
El cotxe... i l'anècdota. Per a què aprenc l'alemany? Per si de cas un dia, en baixar del Canigó, de nit, el cotxe se m'empantanega en un clot i només hi ha un xic alemany, amb pinta de John Lennon, per ajudar-me a traure'l. Va costar, però ho vam aconseguir. I va ser tot un conhort saber que existeixen persones que estan pitjor que jo: P. volia pujar al Canigó de nit i en bicicleta. Vaig aconseguir convèncer-lo que potser era un objectiu arriscat i que l'estat del camí no ho aconsellaven... I jo, potser m'havia arriscat massa també? Si no hagués estat per P. ara estaria allà congelat, baix de la roda del cotxe!
EL ROSSELLÓ
Dimarts va ser el moment elegit per conèixer Perpinyà. En la meua vida he conegut ciutats més lletges, però mai més brutes. Vaig passejar-m'hi per dos barris de la capital rossellonesa que oferixen un contrast molt gran: el barri de Sant Joan, turístic, cuidat, animat; i el barri de Sant Jaume, decadent, brut (molt brut), descuidat (molt descuidat) i amb una mica de mal ambient. Sorprèn, però, com d'a prop estan un de l'altre.
La Llotja, la catedral, escultures de Maillol, el Castillet. El castell dels reis de Mallorca estava en obres. Grups de jubilats espanyols es passejaven pel centre. El guia d'un d'ells explicava el perquè de tanta senyera per tot arreu: como veis, los aragoneses llegaron hasta aquí, el Rosellón formava parte del "reino" de Aragón. Catalunya ni anomenar-la. Curiós i difícil d'explicar que es parle català a la ciutat, partint d'aquesta interpretació històrica. Vaig estar a punt de preguntar-li si creia que la Unió Europea era un país i, posat el cas, si li pareixia raonable dir que havien estat els alemanys els descobridors d'Amèrica. Però la discussió no pagava la pena. Ara, estaria bé que la gent aprengués la diferència entre "regne" i "corona".
Crec que podria dir que no me'n vaig anar de Perpinyà, sinó que en vaig fugir. Per completar el matí vaig decidir de visitar el centre d'interpretació d'escultura romànica de Cabestany, on tenia el taller un dels escultors anònims més importants del temps del romànic. Al centre trobem una exposició de caràcter didàctic, més aviat pensada per a estudiants, però que ofereix la possibilitat de contemplar rèpliques d'obres cabdals del taller disperses per Catalunya, Provença i el nord d'Itàlia.
Sant Natzarí
A pocs quilòmetres de Cabestany es troben els poblets turístics de Canet de Rosselló i Sant Natzarí, on hi ha una xicoteta albufera separada per una estret cordó de terra on cap, a dures penes, la carretera, l'aparcament i una platja a cada banda: una que dóna al mar i l'altra que voreja l'estany. Aquest va ser el lloc que elegí per dinar. Vaig tenir la sensació que el Rosselló és com aquests joguets xicotets en forma de televisió o càmera de fotografiar que teníem quan érem menuts: a cada clic, una imatge diferent apareixia pel visor. I és que és gran la quantitat d'ambients, paratges i ecosistemes que hi ha en aquesta part de Catalunya a pocs quilòmetres de distància entre sí!
L'estany de Sant Natzarí és molt semblant a l'Albufera, tot i que no és tan impressionant. És, igualment, un paradís per les aus migratòries, que poden observar-se des d'alguns punts on hi ha situats uns miradors amb aquest propòsit. S'han reconstruït les antigues cabanes de pescadors vora el llac, que a més de ser un testimoni d'altre temps, oferixen al lloc un encant especial.
Salses
De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó: és dins d'aquestes coordenades geogràfiques que es troben el conjunt dels Països Catalans. Jo estava a prop de l'extrem nord: Salses. El poble és conegut també pel seu estany, durant anys frontera amb els occitans i francesos, i per la seua fortalesa, construïda pels Reis Catòlics per guardar aquesta. Actualment hi ha també, tot i que no gaire coneguda, la Porta dels Països Catalans, construïda per iniciativa nord-catalana. Volia anar-hi, més que pel monument en sí, pel seu simbolisme. Em trobí, però, que des del lloc on està situada la mola de ferro de la porta hi ha una vista bellíssima de l'estany de Salses i de l'antiga frontera franco-catalana.
Menció a banda mereix la fortalesa. És una obra d'enginyeria militar a cavall entre el castell gòtic i la fortalesa moderna, que a l'època va suposar un gran avenç arquitectònic i estratègic. El castell fou abandonat després del tractat dels Pirineus, en perdre la seua funció i utilitat, però encara avui conserva la seua grandesa. Pot ser que si hi aneu, us trobeu a la mateixa guia que jo: una catalana de Perpinyà que encara parla català, tot i que, segons contava, havia estat trenta anys treballant a París sense el més mínim contacte amb la llengua, i que amb gran delicadesa deixà els catalans del sud com un drap brut. Tot volent desmentir la visió que els francesos de l'Edat Moderna tenien dels catalans (baixets i xaparros, grollers, incultes i mal educats), anava deixant-les caure com aquell qui no se n'adona. Tot un personatge: i el professor, que m'ha entès el professor!? I és no sols coneixia la fortalesa pam a pam, com s'hi vivia, com funcionava, com s'hi treballava... sinó que li agradava donar-la a conèixer i fer arribar la seua història i significat. El més curiós potser siga com les supersticions arribaven a influir en el disseny arquitectònic. Aquí i allà, a més, es podien veure graffitis de l'època de dubtosa finalitat, però que segurament estarien relacionats amb aquestes.
Economia i llengua: si el país ric i pròsper, gràcies al seu imperi colonial guanyat durant els segles XIX i XX, hagués estat Espanya i no França, potser el Rosselló parlaria encara un català més tancat que el de la Garrotxa i la meua benvolguda guia haguera deixat com un drap brut, en aquest cas hipotètic, els francesos. Qui sap... Però el fenomen ha estat el contrari, i potser que això haja influït en la construcció de les identitats. Coses de la vida!
Tornada cap a Cotlliure. Ja s'acostava la fi del viatge: el sendemà a aqueixes hores seria ja a casa.
EL VALLESPIR
Arles de Tec
Amb la maleta ja carregada al cotxe, vaig decidir marxar al Vallespir. En un principi hi anava per fer temps, atès que la maternitat d'Elna, que m'havia proposat de visitar abans de marxar cap a casa, no obria fins a la vesprada, però em vaig trobar de nou amb unes quantes sorpreses. A les vuit del matí era ja desdejunant-me a Arles de Tec, un poblet encantador al fons de la vall, molt a prop del Ripollès i la Cerdanya. M'he proposat de tornar-hi a l'estiu, a poder ser amb la quadrilleta, per visitar un dels paratges naturals més impressionants del Pirineu, les gorges de la Fou, que fins l'abril romanen tancades.
Arles és conegut des de l'Edat Mitjana per la llegenda de l'aigua miraculosa: en ser transportades des de Roma les relíquies dels Sants de la Pedra, Abdó i Senen, i dipositades en un sepulcre de pedra, d'aquest, tot i estar exempt, començà a brollar aigua de forma inexplicable. Hui encara es pot visitar aquest sepulcre a l'atri de l'església de l'abadia d'Arles, edifici amb elements gòtics i romànics que paga molt la pena visitar. De l'aigua miraculosa, ni rastre. L'església guarda, això sí, un dels orgues més famosos del sud de França, el qual, segons diuen, és buscat pels millors organistes. És un edifici molt curiós, orientat de forma contrària a les esglésies abacials benedictines, cosa que explica l'existència dels tres absis als peus de l'església amb restes de pintures romàniques.
Ceret
Ceret és la capital del Vallespir. Vaig aturar-me en aquest poble sense conèixer res d'ell, però sense voler vaig anar a parar a un dels llocs més interessants que he visitat al llarg de tot el viatge. El que primer crida l'atenció quan es visita Ceret és la monumentalitat dels plàtans que hi ha plantats als carrers per on transcorria la muralla. Són gegantins, fins i tot més que els de Londres, dels quals vaig parlar al blog. A poc a poc el poble va descobrint-te racons d'especial bellesa: el monument als caiguts, amb una escultura de Maillol; la plaça dels Nou Raigs, amb una curiosa font coronada amb el lleó de Castella; les portes de França i d'Espanya de l'antiga muralla; l'escultura de la Catalana, molt estimada pels ceretins; i el pont del Diable, protagonista de la llegenda que du el mateix nom: la mestressa de la minyona que, per evitar-se el dur camí fins a la font, va vendre l'ànima al diable a canvi que aquest construís un pont aqueixa mateixa nit abans que cantara el gall, va salvar l'ànima de la pobra beneïda en fer cantar el gall de casa abans d'hora tot tirant-li damunt un poal d'aigua ben freda. El diable es quedà sense ànima per emportar-se, però els ceretins, fruit d'aquest pacte, van aconseguir aquest pont gòtic d'aspecte imponent. A més, fou a Ceret que es va signar el tractat dels Pirineus, a pesar del qual Ceret continua sent un dels pobles que encara lluita per mantenir viva la seua catalanitat.
Però Ceret dóna molt més de sí: és un poble d'artistes. Durant gran part del segle XX foren molts els pintors establerts a París que van triar aquesta localitat catalana per passar-hi els estius: Herbin, Manolo, Matisse, Picasso... Ceret compta, fruit d'aquestes estances, amb un dels museus d'art modern més importants de França, el qual guarda nombroses obres d'art d'aquest període, donació dels mateixos artistes. Entre la col·lecció del museu, destaquen les obres cubistes, així com una important mostra de la ceràmica de Picasso i una de les seues obres més conegudes: el retrat de Corina Pere Romeu.
Catedral
I d'Elna al Petrús. Als pocs minuts, ja era a la Jonquera, després d'haver creuat la... frontera? Què és el que ens separa i què el que ens uneix a una banda i a l'altra del Pirineu? Me'n tornava amb la sensació que tots aquests llocs em pertanyien. I ho feien per una senzilla raó: la meua llengua, els meus costums i la meua forma de pensar pertanyen a aquests indrets en què ha esdevingut la història remota i no tan llunyana d'aquells que ens precediren, i que durant uns pocs dies havia trepitjat ple de curiositat cotxe amunt, cotxe avall.
I és que de vegades no fa falta agafar l'avió per deixar-se impressionar.
Doncs, ¿què us heu fet, superbes abadies,
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?
Doncs ¿què n'heu fet, oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D'Ursèol a on és lo dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
Los càntics i les llums s'esmortuïren:
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romàntics altars no en queda rastre,
dels claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre,
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
Jacint Verdaguer - Los dos campanars (Canigó, fragment)
A l'epíleg de Canigó, Verdaguer posa en boca dels campanars encara en peus de Sant Martí de Canigó i Sant Miquel de Cuixà la desolació i la decadència d'aquests llocs que fins pocs decennis arrere havien estat plens de riqueses, música i religiositat i que llavors estaven abandonats i ruïnosos a causa de diferents esdeveniments polítics i socials. Al poeta, enamorat de les muntanyes i de les abadies llegendàries, acaba el poema lloant la muntanya sagrada que li serveix de consol, doncs es mantindrà en peus passats els segles immune a la capacitat destructiva de l'ésser humà.
Però qui li anava a dir a mossèn Cinto que aquest mateix poema de plany seria la llavor que tornaria a la vida els llocs emblemàtics que plorava? Efectivament, el llavors bisbe de Perpinyà-Elna, Carsalade du Pont, va interessar-se en llegir el poema del seu amic poeta per la recuperació de les abadies romàniques i la restauració de llurs comunitats de monjos. I s'obrà el miracle: després de 120 anys d'abandó, saqueig i ruïna tornaven a alçar-se altívoles, a fer sonar els bronzes i a cantar ses melodies.
A Sant Martí de Canigó només es pot arribar a peu des de Castell, després de pujar un caminal infernal, per empinat. Però la recompensa ho mereix: l'abadia apareix, junt amb la desesperació del camí que no s'acaba, enfilada a sobre d'un monticle de pedra. Un monjo, que sembla eixit d'una ampolla de Franziskaner, l'ensenya als visitants. La reconstrucció és molt criticable, i dels elements escultòrics del claustre superior, que no s'ha reconstruït, s'ha pogut rescatar poca cosa: de la major part se n'ha perdut la pista. No obstant, el lloc mereix la visita: si no jutgeu vosaltres mateixos!
 |
| Vista de St. Martí des del mirador. |
Després de dinar al mirador, marxí cap a Sant Miquel, als peus del Canigó. L'abadia està hui habitada i custodiada per una comunitat procedent de Montserrat, que manté viva la religiositat i el sentiment de catalanitat de l'indret. És un lloc màgic. O pot ser ho era en el moment que el trepitgí:: la pluja, la boira, la música que algú feia sonar a un dels racons del claustre... que per cert, està partit en dos: després del saqueig, es van poder recuperar les peces que la gent dels voltants havia emprat per construir-se sa casa, però no aquelles que van travessar l'Atlàntic i que hui es poden contemplar al museu dels claustres hispànics de Nova York.
De Sant Miquel de Cuixà, camí ja cap a Cotlliure, vaig desviar-me cap a la tercera gran joia del romànic que hi ha als peus del Canigó, situada ja a les portes del Rosselló: el priorat de Serrabona. Després d'una carretera que no s'acaba mai, s'arriba a una muntanya rodejada de valls boscoses sobre la qual s'alça una església que aparentment no té gaire interès, però que en realitat guarda una joia escultòrica de valor incalculable: la tribuna, on apareixen representats lleons, grifs, centaures, àngels... entre la simbologia dels evangelistes, de la creació i de l'Apocalipsi. Paga molt la pena!
Al davant del priorat hi ha un deliciós i xicotet jardí botànic. Va ser el lloc ideal per descansar, gaudir del silenci del Pirineu i escriure unes quantes postals a la família.
I això fou el segon dia!
DE LA PLATJA A LA MUNTANYA
Cotlliure
 |
| Altar barroc de l'església, de Josep Sunyer |
 |
| La badia des d'un dels baluards del castell |
Calia buscar un moment per visitar Cotlliure a la llum del dia: i res millor que un dia assolellat de primavera, tot un regal després d'haver conviscut amb boira i nuvolades durant uns quants dies!
Cotlliure és un poble encantador. A l'extrem de la badia trobem l'ermita i l'església, de nou amb un altar impressionant de Josep Sunyer, dedicat en aquest cas a l'Assumpció de Maria. Enmig, separant el poble en dos, s'aixeca la fortalesa dels antics reis de Mallorca, en la qual trobem superposades tres estructures militars: el castell gòtic de Jaume II, flanquejat per la fortalesa dels Habsburg, rodejada al seu torn pels baluards defensius construïts ja pels francesos, elements de tota fortalesa de l'època moderna.
Durant la visita al castell, de nou un bany de memòria històrica: hi havia una exposició de cartells i murals d'Helios Gómez sobre l'Octubre Roig del 34 i la Guerra Civil. Dedicats a les víctimes de tots els feixismes, s'hi reflecteixen en ells la lluita de classes, l'opressió dels treballadors i la injustícia social. Resulta un tant decebedor comprovar com molts dels dibuixos són de la més absoluta actualitat. Què és, llavors, el que hem avançat?
I de nou al cotxe, cap al Conflent. Feia bon dia. El Canigó es veia clar i nítid en la llunyania... calia atrevir-se a pujar-hi? Dubte... Mentre m'ho rumiava, vaig fer una parada en el camí.
Els orgues d'Illa
Erosió, transport, sedimentació: un turó de roca arenosa formada pels sediments del Tet i de diferents rierols durant milers d'anys. Pluges. Temps. I de nou, erosió. Són els passos i ingredients necessaris per formar un paratge d'una bellesa espectacular, augmentada per la presència del Canigó a pocs quilòmetres. Els orgues d'Illa de Tet són un amfiteatre modelat per la pluja en un antic turó de gres, tot formant formes molt curioses que s'assemblen als tubs d'un orgue, així com els monticles coneguts com a les "senyoretes amb barret", en peus gràcies a l'acció protectora de la vegetació. A l'espectacle geològic cal sumar, en primavera, els ametlers, les bresquilleres i la ginesta en flor.
I sí: animat pel bon oratge i la vista espectacular del Canigó, vaig optar per provar de pujar al cim. Diu la llegenda que Pere II fou el primer en guanyar-lo: la gesta va ser heroica, ja no sols pel perill i l'absència de camins, sinó perquè en baixar es va trobar un drac, va lluitar-hi i el va vèncer. Quines coses! Ben de segur que la meua passejada no seria tan notòria. Potser la neu m'impediria d'arribar dalt, però com deia Machado: Caminante, no hay camino, se hace camino al andar!
Vaig triar la ruta que parteix des de Villerac. Malauradament, el camí de pujada cap al refugi de Cortalets estava tallat al trànsit: l'hivern s'havia encarregat de fer-lo impracticable. Així, vaig començar a caminar des d'una mica més amunt de l'anomenat Coll del Forn, des d'on ja es veia una vista del Conflent que pagava molt la pena. Tres hores de pujada fins l'anomenat Ras del Prat Cabrera, a uns 1700 metres d'altitud: allà la neu, la boira i el fred m'impediren de continuar cap al cim.
 |
| El Conflent des del Coll de Forn |
 |
| Les fagedes, brotant |
 |
| El Rosselló i el Mediterrani des del Ras de Prat Cabrera: a Perpinyà lluïa el sol mentre jo em moria de fred! |
Silenci i absoluta solitud: aquesta va ser la meua experiència. Agafe un to poètic: estava tot sol per aquells paratges on l'hivern es resistia a ser vençut per la primavera. Vaig arribar justament a la frontera entre aquestes dues forces lluitaven: el desgel al Ras de Prat Cabrera encara no s'havia produït, però les ferides de l'hivern sagnaven aigua que baixava per tot arreu omplint torrenteres pels vessants i les valls del massís que anunciaven la seua imminent derrota. El dia assolellat s'havia convertit en un gran núvol fosc que anava caient sobre les muntanyes. I en fred. Quan la neu no em deixava avançar més, la primavera envià una de les seues armes per desfer-la: la pluja. L'arribada de l'estació es deixava notar en la lluentor rosada que els brots donaven a les fagedes, el color fluorescent de la roca plena de liquen novell i els animals que t'anaves trobant: isards, ocells i... potser foren les petjades d'un ós?
Tres hores de baixada. Poc abans d'arribar al cotxe caigué la nit. Un mussol que cridava i un isard que, fugint esporuguit pel soroll de les meues passes, va fer caure un cudol enmig del camí a pocs metres de mi van fer aparèixer una por un tant irracional. El cotxe estava ja a prop, només havia de seguir el camí! Vaig pensar en com de dura i inhòspita podria arribar a ser la muntanya: durant una experiència d'exili, durant una nevada, o quan les persones vivien encara totalment desprotegides de les inclemències de la natura.
El cotxe... i l'anècdota. Per a què aprenc l'alemany? Per si de cas un dia, en baixar del Canigó, de nit, el cotxe se m'empantanega en un clot i només hi ha un xic alemany, amb pinta de John Lennon, per ajudar-me a traure'l. Va costar, però ho vam aconseguir. I va ser tot un conhort saber que existeixen persones que estan pitjor que jo: P. volia pujar al Canigó de nit i en bicicleta. Vaig aconseguir convèncer-lo que potser era un objectiu arriscat i que l'estat del camí no ho aconsellaven... I jo, potser m'havia arriscat massa també? Si no hagués estat per P. ara estaria allà congelat, baix de la roda del cotxe!
EL ROSSELLÓ
 |
| Alba a la badia de Cotlliure |
La Llotja, la catedral, escultures de Maillol, el Castillet. El castell dels reis de Mallorca estava en obres. Grups de jubilats espanyols es passejaven pel centre. El guia d'un d'ells explicava el perquè de tanta senyera per tot arreu: como veis, los aragoneses llegaron hasta aquí, el Rosellón formava parte del "reino" de Aragón. Catalunya ni anomenar-la. Curiós i difícil d'explicar que es parle català a la ciutat, partint d'aquesta interpretació històrica. Vaig estar a punt de preguntar-li si creia que la Unió Europea era un país i, posat el cas, si li pareixia raonable dir que havien estat els alemanys els descobridors d'Amèrica. Però la discussió no pagava la pena. Ara, estaria bé que la gent aprengués la diferència entre "regne" i "corona".
 |
| Orgue de la catedral de St. Joan el Vell |
 |
| Claustre i cementiri de la catedral |
 |
| Carrer del barri de St. Jaume |
 |
| Ajuntament, on hi ha una còpia de la Mediterrània, de Maillol |
 |
| El Castillet |
Crec que podria dir que no me'n vaig anar de Perpinyà, sinó que en vaig fugir. Per completar el matí vaig decidir de visitar el centre d'interpretació d'escultura romànica de Cabestany, on tenia el taller un dels escultors anònims més importants del temps del romànic. Al centre trobem una exposició de caràcter didàctic, més aviat pensada per a estudiants, però que ofereix la possibilitat de contemplar rèpliques d'obres cabdals del taller disperses per Catalunya, Provença i el nord d'Itàlia.
Sant Natzarí
A pocs quilòmetres de Cabestany es troben els poblets turístics de Canet de Rosselló i Sant Natzarí, on hi ha una xicoteta albufera separada per una estret cordó de terra on cap, a dures penes, la carretera, l'aparcament i una platja a cada banda: una que dóna al mar i l'altra que voreja l'estany. Aquest va ser el lloc que elegí per dinar. Vaig tenir la sensació que el Rosselló és com aquests joguets xicotets en forma de televisió o càmera de fotografiar que teníem quan érem menuts: a cada clic, una imatge diferent apareixia pel visor. I és que és gran la quantitat d'ambients, paratges i ecosistemes que hi ha en aquesta part de Catalunya a pocs quilòmetres de distància entre sí!
L'estany de Sant Natzarí és molt semblant a l'Albufera, tot i que no és tan impressionant. És, igualment, un paradís per les aus migratòries, que poden observar-se des d'alguns punts on hi ha situats uns miradors amb aquest propòsit. S'han reconstruït les antigues cabanes de pescadors vora el llac, que a més de ser un testimoni d'altre temps, oferixen al lloc un encant especial.
Salses
De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó: és dins d'aquestes coordenades geogràfiques que es troben el conjunt dels Països Catalans. Jo estava a prop de l'extrem nord: Salses. El poble és conegut també pel seu estany, durant anys frontera amb els occitans i francesos, i per la seua fortalesa, construïda pels Reis Catòlics per guardar aquesta. Actualment hi ha també, tot i que no gaire coneguda, la Porta dels Països Catalans, construïda per iniciativa nord-catalana. Volia anar-hi, més que pel monument en sí, pel seu simbolisme. Em trobí, però, que des del lloc on està situada la mola de ferro de la porta hi ha una vista bellíssima de l'estany de Salses i de l'antiga frontera franco-catalana.
 |
| Al fons, l'estany de Salses |
Menció a banda mereix la fortalesa. És una obra d'enginyeria militar a cavall entre el castell gòtic i la fortalesa moderna, que a l'època va suposar un gran avenç arquitectònic i estratègic. El castell fou abandonat després del tractat dels Pirineus, en perdre la seua funció i utilitat, però encara avui conserva la seua grandesa. Pot ser que si hi aneu, us trobeu a la mateixa guia que jo: una catalana de Perpinyà que encara parla català, tot i que, segons contava, havia estat trenta anys treballant a París sense el més mínim contacte amb la llengua, i que amb gran delicadesa deixà els catalans del sud com un drap brut. Tot volent desmentir la visió que els francesos de l'Edat Moderna tenien dels catalans (baixets i xaparros, grollers, incultes i mal educats), anava deixant-les caure com aquell qui no se n'adona. Tot un personatge: i el professor, que m'ha entès el professor!? I és no sols coneixia la fortalesa pam a pam, com s'hi vivia, com funcionava, com s'hi treballava... sinó que li agradava donar-la a conèixer i fer arribar la seua història i significat. El més curiós potser siga com les supersticions arribaven a influir en el disseny arquitectònic. Aquí i allà, a més, es podien veure graffitis de l'època de dubtosa finalitat, però que segurament estarien relacionats amb aquestes.
Economia i llengua: si el país ric i pròsper, gràcies al seu imperi colonial guanyat durant els segles XIX i XX, hagués estat Espanya i no França, potser el Rosselló parlaria encara un català més tancat que el de la Garrotxa i la meua benvolguda guia haguera deixat com un drap brut, en aquest cas hipotètic, els francesos. Qui sap... Però el fenomen ha estat el contrari, i potser que això haja influït en la construcció de les identitats. Coses de la vida!
 |
| Escut dels Reis Catòlics, desgastat pel pas del temps |
 |
| Pati d'armes |
 |
| Sala del governador |
 |
| Restes d'artilleria |
 |
| Graffiti |
Tornada cap a Cotlliure. Ja s'acostava la fi del viatge: el sendemà a aqueixes hores seria ja a casa.
EL VALLESPIR
Arles de Tec
Amb la maleta ja carregada al cotxe, vaig decidir marxar al Vallespir. En un principi hi anava per fer temps, atès que la maternitat d'Elna, que m'havia proposat de visitar abans de marxar cap a casa, no obria fins a la vesprada, però em vaig trobar de nou amb unes quantes sorpreses. A les vuit del matí era ja desdejunant-me a Arles de Tec, un poblet encantador al fons de la vall, molt a prop del Ripollès i la Cerdanya. M'he proposat de tornar-hi a l'estiu, a poder ser amb la quadrilleta, per visitar un dels paratges naturals més impressionants del Pirineu, les gorges de la Fou, que fins l'abril romanen tancades.
 |
| Per a l'estiu (foto del web) |
 |
| Sant Sepulcre dels Sants de la Pedra |
Ceret
Ceret és la capital del Vallespir. Vaig aturar-me en aquest poble sense conèixer res d'ell, però sense voler vaig anar a parar a un dels llocs més interessants que he visitat al llarg de tot el viatge. El que primer crida l'atenció quan es visita Ceret és la monumentalitat dels plàtans que hi ha plantats als carrers per on transcorria la muralla. Són gegantins, fins i tot més que els de Londres, dels quals vaig parlar al blog. A poc a poc el poble va descobrint-te racons d'especial bellesa: el monument als caiguts, amb una escultura de Maillol; la plaça dels Nou Raigs, amb una curiosa font coronada amb el lleó de Castella; les portes de França i d'Espanya de l'antiga muralla; l'escultura de la Catalana, molt estimada pels ceretins; i el pont del Diable, protagonista de la llegenda que du el mateix nom: la mestressa de la minyona que, per evitar-se el dur camí fins a la font, va vendre l'ànima al diable a canvi que aquest construís un pont aqueixa mateixa nit abans que cantara el gall, va salvar l'ànima de la pobra beneïda en fer cantar el gall de casa abans d'hora tot tirant-li damunt un poal d'aigua ben freda. El diable es quedà sense ànima per emportar-se, però els ceretins, fruit d'aquest pacte, van aconseguir aquest pont gòtic d'aspecte imponent. A més, fou a Ceret que es va signar el tractat dels Pirineus, a pesar del qual Ceret continua sent un dels pobles que encara lluita per mantenir viva la seua catalanitat.
 |
| Carrer del barri antic, des de la porta de França |
 |
| Plaça dels Nou Raigs |
 |
| Als morts de la guerra, de Maillol |
 |
| En aquest turó s'alçava el castell on es va signar el tractat dels Pirineus. |
 |
| Arbres monumentals |
 |
| La Catalana |
 |
| Ponts moderns sobre el Tec |
 |
| Pont del Diable |
 |
| MAMC |
 |
| El bou, ceràmica de Picasso |
 |
| Survage, Femme a la Fenêtre |
 |
| Picasso, retrat de Corina P. Romeu |
 |
| Herbin: Canigó |
Elna
Havent dinat, em vaig dirigir, per fi, cap a Elna. Feia moltíssim temps que volia visitar aquesta ciutat, capital històrica del Rosselló. Fou aquí on va estar oberta durant els anys més negres de la història del nostre país la coneguda maternitat (1939-1944), regentada per al voluntària de la Creu Roja suïssa Elisabeth Eidenbenz. Des d'aquesta institució es va donar ajuda i cobertura sanitària a un important nombre de dones que, patint les penúries de l'exili i el desarrelament, havien de donar a llum. Hui, el palau modernista que allotjava la maternitat és un centre de memòria històrica d'obligada visita, doncs il·lustra molt bé la duresa i les condicions infrahumanes en què vivien aquelles persones, que després d'haver hagut de deixar endarrere sers estimats, país, projectes i ideals, es van veure obligades a malviure en els camps de refugiats construïts a les platges de la Marenda, exposats a les inclemències del temps, del mar i de la tramuntana.
La visita està ben muntada i resulta molt emotiva. Comença amb un audiovisual amb el testimoni i punt de vista de la infermera que va tirar endavant el projecte, una joveneta austríaca de família benestant que no va dubtar de deixar-ho tot arrere per fer la vida una mica més digna a centenars de persones que patien l'exili i la guerra. Tot seguit, hi ha un bon grapat de documentació i fotografies a les diferents sales que mesclen duresa, mort, exili amb l'esperança, la vida i la solidaritat. El pitjor i el millor de les capacitats humanes es resumeixen en el que es va viure entre aquelles parets durant els quatre anys que va estar oberta la maternitat. Més de 500 xiquets van poder viure gràcies al treball i la tenacitat d'Eidenbenz.
 |
| Llista de nadons infantats durant els 4 anys que estigué obert el lloc. Hi abunden els espanyols, però també nasqueren nadons jueus de dones que fugien dels nazis. |
 |
| Antiga sala de parts de la maternitat. |
 |
| Columnes d'exiliats arribant des de Catalunya |
 |
| Eidenbenz |
 |
| Camp d'Argelers. |
 |
| Xiquets al camp de Rivesaltes. |
 |
| Rivesaltes plasmat pel pintor F. Reiter |
 |
| Xiquets asseguts al camp de Rivesaltes. |
 |
| Trens de la infància. Xiquets orfes i ferits eren transportats, en trens, cap a Suïssa, on rebien atenció humanitària. |
 |
| Dia a dia a la maternitat: un oasi enmig del patiment. |
A banda de l'obligada visita a la maternitat, a Elna hi ha també una catedral romànica digna de visitar: la ciutat fou durant segles la seu del bisbat del Rosselló. L'element més curiós del monument és el seu claustre, iniciat en estil romànic, i continuat en segles posteriors tot respectant-ne l'estil: trobem doncs, escultures del gòtic que imiten i juguen amb les formes romàniques d'una manera curiosa. El claustre té representada vàries vegades l'escena d'uns cavallers fent ofrena davant d'un rei: hom pensa que són els mags davant d'Herodes, però la repetició de l'escena en les diferents ales del claustre fan pensar que potser tinguen un altre significat desconegut. Amb una mica d'imaginació, podem recrear-nos en qualsevol història...
I d'Elna al Petrús. Als pocs minuts, ja era a la Jonquera, després d'haver creuat la... frontera? Què és el que ens separa i què el que ens uneix a una banda i a l'altra del Pirineu? Me'n tornava amb la sensació que tots aquests llocs em pertanyien. I ho feien per una senzilla raó: la meua llengua, els meus costums i la meua forma de pensar pertanyen a aquests indrets en què ha esdevingut la història remota i no tan llunyana d'aquells que ens precediren, i que durant uns pocs dies havia trepitjat ple de curiositat cotxe amunt, cotxe avall.
I és que de vegades no fa falta agafar l'avió per deixar-se impressionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada