"LA LLIBERTAT ÉS LLUNY D'AQUÍ. I AIXÒ ÉS L'EXILI"
 |
| Petjades: el llarg camí |
 |
| Sala dels protagonistes de l'exili |
 |
| Simulació d'un bombardeig |
 |
| Sala de documentació del MUME |
La sensació que tot és un gran engany és cada vegada més forta: cada dia hi ha declaracions d'un o altre personatge públic que enfonsen encara més la confiança i la credibilitat que atorgue a aquest món "democràtic" en què suposadament visc. Tornant cap a casa de la meua excursió al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera n'escoltava una: de Cospedal titlant de "nazisme pur" els escarnis que la gent, desesperada, fa a la porta de casa dels diputats per denunciar la inhumanitat d'allò que voten. De nou, cinisme, la manipulació, la mentida, la banalització de la història, de les víctimes, del dolor i de la barbàrie. I tot des de la més absoluta impunitat!
Per a què va valdre la lluita de tots aquells la memòria dels quals es guarda en el MUME? En què han quedat els seus ideals, les seues aspiracions i tot el que van patir per fer-les realitat? De veritat que sent ràbia i enuig en comprovar que, 35 anys després del fi de la dictadura, tots els guanys no han estat més que un engany en el qual els de sempre disfressen les seues ànsies de poder, la corrupció, el caciquisme, l'abús dels més dèbils i, a sobre, justament és en nom de la "democràcia" que es tallen les ales de la llibertat i es trepitja la dignitat dels més dèbils. Crec cada vegada més fermament que aquesta "democràcia" que no és més que una disfressa de l'oligarquia que ha fet del país el que ha volgut des de segles enrere, i que a sobre, és utilitzada de manera borda per perpetuar-se en el poder. I tinc la sensació cada vegada més forta que visc en un món vergonyós.
Però no penseu que aquestes paraules mostren pessimisme: més aviat, desengany. Tota la documentació, testimonis, punts de vista i manifestacions de tota mena que es guarden en el MUME són d'una gran ajuda per comprendre el món en què vivim: tot comparant allò que es buscava i allò que realment tenim, hom se n'adona que la lluita continua. Cada vegada hi ha més gent conscient d'aquest engany i cada vegada és més necessari i més inevitable un canvi.
Perquè... on queda hui, la llibertat?
 |
| J. Franch i Clapers - Exili |
 |
| Bartolí - Exili |
En el passeig per l'Empordà que fiu després de visitar el MUME, vaig trobar-me amb una metàfora visual de com se'm presenta la realitat; es just quan la vaig veure, tan perfecta, tan rodona, que em vingueren tots aquests pensaments que he escrit al cap i unes ganes immenses de fotografiar-la per immortalitzar-la en aquest blog:
 |
| LA DEMOCRÀCIA A ESPANYA |
L'EMPORDÀ
La vall de Sant Quirze de Colera
Anant cap a Cadaqués trobí, casualment, el caminal que des de Rabós porta a Sant Quirze de Colera, vall de la qual havia llegit alguna cosa. I allí que aní, per veure què era. Vaques, vaques, vaques. Un rierol, una font clara i unes ruïnes romàniques. I un restaurant on serveixen carn a la brasa que està per a xuplar-se els dits! La visita al paratge, al cor del parc natural del massís de l'Albera, és molt recomanable.
 |
| Vinyes plenes de roselles: primavera. |
Portlligat
 |
| Platja de s'Alqueria, a la badia de Portlligat |
 |
| Punta del cap de Creus: tots els blaus |
Cadaqués
Crec que ara és la millor època per passejar-s'hi, lluny de la gentada que segurament l'envairà a l'estiu. És un poble que els amants de la mar i del paisatge no es poden perdre.
L'església de Santa Maria, totalment emblanquinada per fora, guarda una de les joies més preuades del barroc català: el retaule major, una de les obres cabdals de l'escultor Pau Costa. Diuen que no és la seua obra més gran, però potser siga la més original: les imatges principals són guardades per un baldaquí coronat per uns àngels músics, el qual dóna al retaule una gran sensació de profunditat i l'efecte d'estar realment aguantat pels angelots que el decoren.
El sagristà, un home amable que trobes passejant pel recinte, te n'explica tots els detalls. A banda de tot el simbolisme que posseïx l'obra, és curiosa la història de com es va salvar de les flames durant la Guerra Civil. Sembla ser que va ser emparedat, tot i que el retaule guaitava, inconscient, per dalt de la paret que intentava protegir-lo. El remei va ser efectiu fins el mateix 1939. Abans de la retirada, però, uns anarquistes van fer parada al poble per cremar els tresors artístics de l'església, sabedors que encara estaven intactes. La gent del poble, conscient del seu valor, va simular un incendi: va cremar els bancs del temple vora la porta, fent com si estigueren avançant feina. Tot seguit, van convidar els anarquistes a un bon dinar, on els van oferir gran quantitat de vi i de menjar. Ben contents, i amb la panxa plena, i veient el fum que eixia de l'església, van marxar satisfets sense comprovar si el seu objectiu s'havia assolit. Això és el que conta la gent del poble.
Hui, la capella de la comunió de l'església s'ha convertit en un lloc de pregària per a persones de totes les religions: a ningun sant li cauen llàgrimes per això. El sagristà, humil, n'està ben content, d'aquesta riquesa i convivència. Recorde, però, l'escàndol que va suposar la proposta d'obrir al culte musulmà la mesquita de Còrdova...
 |
| La casa Blaua |
 |
| Baldaquí amb un estol d'àngels músics |
Castell de Sant Salvador de Verdera
Fa uns dies prometia tornar a la serra de Rodes per pujar fins al castell, donat que en la meua primera visita la boira feia improductiva la pujada... I heus ací, que trobant-me a pocs quilòmetres, vaig decidir acomplir el que m'havia promès. Les ruïnes del castell de Verdera es troben al cim més alt de la serra, i des d'aquest punt es contempla una vista com poques de tot el cap de Creus, el golf de Roses i l'Empordà.
Queia el dia. Capvespre, crepuscle, nit. I el punt i final del meu xicotet viatge.
 |
| Perfil de Santa Creu de Rodes, deshabitat, amb la llum del crepuscle al fons. |
 |
| Poble i golf de Roses |
 |
| Crepuscle, amb la silueta del castell en primer pla |
 |
| Port de la Selva des del Castell |
 |
| Llançà |
 |
| La nit |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada